—És veritat que al voltant del deu anys va intentar escriure ja la seua primera novel·la a la qual, fins i tot, va posar per títol El secret del castell?
—Als nou anys jo ja hi tenia la il·lusió. En vaig escriure tres capítols. Recorde que hi vaig posar uns personatges en un poble que vaig llegir en el mapa d'Espanya que es deia Treviño i estava en el nord i això em va il·lusionar a mi de minyó, mira si és cosa de poc coneixement! I al final el personatge va fer un viatge a Itàlia i ja no el vaig fer tornar a Treviño... Però el meu pare em seguia animant.

—És cert que la seua primera narració publicada ho va ser en castellà, el 1926?
—La primera que vaig publicar va ser L'experiment de Strolowickz. Me'l van publicar a Elx. Després vaig escriure L'aventura de Franz Lietzen i me la publicaren en el Camí.

—El divuit de juliol del 36 es van perdre moltes il·lusions. A vostè a més a més, se li va perdre l'original d'una novel·la que mai no ha estat possible llegir. Com va ocórrer això?
—Era la primera novel·la acabada. Es deia El misteri de Canadian. El tren on anava l'exemplar de la novel·la va ser bombardejat i es va cremar.

—Qui són, acabada la guerra, els seus mestres de llengua?
—Josep Giner va donar-me classes de filologia catalana, d'ensenyar-me llatí i gramàtica històrica. Fou decisiu en la meva formació, em va comunicar amb Joan Coromines. Carles Salvador també em va influir, tant que em va fer com ell era: un autèntic fabrista.

—Finalment, l'any 1960 veu vostè publicada la seua novel·la L'ambició d'Aleix. És cert que va trigar deu anys a passar la censura?
—La censura era més rígida en els temes amorosos que en els polítics... què podia passar amb una novel·la on s'esdevenia un adulteri?

—En la seua opinió, quan naix el blaverisme i impulsat per qui?
—El blaverisme és un secessionisme lingüístic que acabaria amb la desaparició del valencià. És la nova ofensiva de la dreta per acabar amb la llengua... Volen fer analfabet el nostre poble separant-lo de la ciència filològica, de la Universitat, reduint-lo a un populisme inculte sense afany de superació.

(Rosa Serrano. Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor. València: Tàndem, 1995)
 

* * *
 

—M'interessa parlar de les novel·les, perquè em fa l'efecte que no han tingut tants lectors com les rondalles.
—Home, clar! Les rondalles és que porten ja moltes edicions. I ara, amb això de la Federació, encara més. En cada exemplar de la Federació ve el número d'edicions, jo no me'n recorde, més els permisos que he donat per al Principat, per a posar-les en textos d'EGB. Sempre que m'han demanat permís, he dit que conforme. Només amb una condició; que no em tocassen res del nostre català. I ho fan, i ho fan. Barcanova després m'enviava la revista o el llibre perquè comprovàs jo el que havien fet. Perquè el policentrisme de Sanchis Guarner, el policentrisme convergent del nostre català…

[…]

—Quan comença vostè a llegir en català?
—Llegia El Camí i em vaig percaçar llibres catalans. Jo sabia català des de molt xic, perquè el meu pare va estudiar a Barcelona i hi va comprar L'Esquella de la Torratxa, en tenia una gran col·lecció. L'ortografia no era la de Fabra, naturalment, però s'hi aproximava molt i així ja des de molt xicotet mon pare m'ensenyà a llegir català. A més que en 1922 a Castalla no sabia parlar castellà ningú. Ni els senyors. O no els en donava la gana i l'idioma es mantenia ric, molt exuberant, tal com jo l'he passat a la rondallística, especialment.

És un cas de pura casualitat que jo haja arreplegat tot el llenguatge d'aquella època. El meu pare era de Penàguila, on encara eren més castissos, més aïllats; a més, el contacte amb la cultura que ell va tenir, va ser a Barcelona. La meua mare era de Castalla, però els avis eren de Dénia, els Vives, una família forta que tenia un altar propi i tot, a pesar que el meu avi era republicà. Ma mare parlava un llenguatge molt de la Marina, perquè tenien un xalet a les Rotes. A Castalla fa molt fred a l'hivern i se n'anaven a passar tres o quatre mesos a Dénia. Així que jo vaig fer un còctel del llenguatge de Dénia, del de l'Aitana i del de la Foia de Castalla. Ho vaig rebre tot, perquè hi tenia interès, era una cosa purament instintiva. Per això quan em parlen del meu llenguatge jo dic que no té mèrit: me'l donaren fet. Té mèrit la transcripció.

—Té mèrit la transcripció i haver-lo utilitzat.
—I haver-lo utilitzat. Sobretot a les rondalles, perquè hi tenia més ocasió. En una novel·la ja t'has de contenir més el llenguatge, però la rondalla és una cosa més popular.

[…]

—Vostè ha col·laborat molt amb Coromines.
—Sí. Li he proporcionat alguns materials lèxics de l'Horta de València, bastants, i els de la Foia de Castalla. Per circumstàncies, jo vaig tenir oportunitat de córrer molt tota l'Horta Sud durant uns quants anys i vaig arreplegar moltíssim material. De la Foia de Castalla no em va costar gens, no hi havia d'anar. A més Giner Marco em va posar com a tasca durant un any la revisió del Fabra. De cada paraula del Diccionari que fos diferent del nostre català meridional, havia de fer una nota i dir-ne la diferència. 'Amarar' que diu Fabra, nosaltres 'amerar', i així tot; quan no hi havia una accepció que usem nosaltres, per exemple en 'atrotinar', que per a ells és 'desgastar les coses per l'ús' –vestia un tratge atrotinat–, ací 'atrotinat' es diu del qui obra precipitadament, sense reflexió, i probablement tenim raó nosaltres. Molt d'això s'aclareix en el 'Coromines'. Vaig fer un treball útil i extens. El 'Fabra' de punta a punta revisat. […] Quan Sanchis Guarner va tornar de Mallorca, vaig continuar al seu costat, aprenent moltíssim i
consultant-li moltíssimes coses. I així fins que s'ha mort: íntims amics i sempre en absoluta relació, parlant de l'idioma… Ha fet molta falta, Sanchis, perquè era un home que pesava a Barcelona, a Madrid i a totes bandes. Hauria evitat moltes coses. Però amb els disgusts tan grans que li van donar i malalt del cor com estava, li van abreujar la vida, això segur.

[…]

—Hi ha hagut molts intents de crear un llenguatge novel·lístic al País Valencià, però sobretot abans de publicar la seua obra hi ha hagut molts fracassos, moltes vacil·lacions.
—Cadascú ha fet la seva part, i jo he fet la meua. Però, és clar, en gran escala ha estat Sense la terra promesa. És el text més llarg en prosa, d'ací. Hi haurà coses que no funcionen, però moltes altres sí que funcionaran.

[…]

—Hem parlat del llenguatge literari. Però no hem d'oblidar que en els seus textos hi ha solucions tècniques importants.
—Jo no ho sé; els crítics ho diran. Iborra estava entusiasmat amb Sense la terra promesa. Jo li deia: he provat a fer-la en segona persona com Michel Butor, per exemple. Conec totes les tècniques perquè les he estudiades a fons i no m'agrada el nouveau roman. Però hi vaig provar. A Alemanya ja fa més de quinze anys que pràcticament no s'interessen pel noveau roman, i a França ni el defensaven ja els crítics, ni el compraven els lectors, ni tenia ja vitalitat; però, a pesar de tot, jo comprenc que ha estat un gran intent i alguna cosa en queda. Un intent de renovació fracassarà per qualsevol circumstància, per no haver entrat en el misteri del públic... Allò que diu Ortega: que un art que no arriba a la major part de persones normals no és veritable art. Pot ser que tinga raó, però alguna cosa romandrà de tot això. Després d'escriure d'una casa, d'un mas, jo la faig així d'una manera instintiva, però és que sempre, en el fons del creador, de totes les coses que ha llegit es fa una mescla definitiva i, si en rastreges el resultat, pots saber la procedència de cada cosa. Perquè aquesta fou una de les característiques del nouveau roman: descriure les coses d'una manera geomètrica, com es veu molt bé en Robbe-Grillet. Tenim moltes influències. Els jòvens no sé, s'enfaden perquè jo no em sotmet a les normes; ara veig que els va passant. N'he tingut alguns que em criticaven i ara hi tinc uns bons exegetes. Quan han vingut els premis, persones que jo sé que m'havien criticat a fons han descobert qualitats bones en mi i m'han fet grans articles.

[…]

—Oleza parla de la influència de Xolokhov en vostè.
—Jo he llegit Xolokhov després d'haver escrit Sense la terra promesa. Precisament després, uns amics que aleshores treballaven en el Secretariat del Idioma, una mica en broma armaven un poc de rebombori quan estaven picant ja la meua novel·la en la impremta, i alguns parlaven de si s'assemblava a les de Dostoiewski. Jo no crec que tinga l'honor de semblar-li gens. Després va dir-ne Iborra que s'assemblava al realisme rus, i Oleza, en realitat el que diu en el pròleg del III volum de l'Obra Completa meua, és que la meua novel·lística 's'acosta a la novel·lística russa hereva de Gógol, i fins i tot a un cert sector de la novel·la soviètica actual, molt en especial el representant per Xolochov i el seu Don plàcid'. Llavors fou quan vaig llegir aquest Don. El que passa amb Xolokhov és que ell està enamorat de la seua estepa i en fa unes descripcions preciosíssimes, i jo de la nostra. Sí, jo crec que sí que hi ha semblances. Però aquella és una novel·la de guerra, és molt èpica.

—No té, crec jo, el sentiment mediterrani.
—Exacte. Aquesta és la diferència. Pel que fa a l'estil, a Temps de batuda jo anomene Gógol. Li vaig llegir les obres completes ja fa moltíssims anys i em va agradar força; joc crec que hi ha una influència. Hi ha un cert fons comú entre la terra russa i la Península, no sé per què. Són moltes maneres d'assemblar-se; és un misteri que no aclarirem perquè d'eslaus no tenim res. Tal volta les contradiccions del feudalisme... no se sap... Les maneres de producció, encara que açò no és Castella; però algunes semblances hi ha. Jo vaig veure la revolució al meu poble i va estar molt inflüda per la revolució russa: el fred, els morts per les carreteres a mitja nit, damunt la neu, els incendis, tot això hi havia allà el 1936. La revolució, és clar, a Castalla i per tant a Cassana, va ser molt violenta, i la contrarevolució més encara: però aquella era d'una altra manera, va ser una cosa popular fins quan s'emportaven la gent i la mataven, cara a cara. […]

—I el món virgilià en les seues novel·les?
—Sí, les Geòrgiques. Aquelles impressions d'infant i l'exaltació virgiliana de l'agricultura i la naturalesa. Això em va ajudar, va donar forma al que jo sentia. Es que allò era una exaltació tan preciosa, no solament del llaurador sinó de l'agricultura. Virgili hi descriu fins i tot com es fan les eres, com es preparen per a batre, la greda que hi posen, tot. Ja li va pagar August per mitigar el bel·licisme de la gent. Jo he conegut encara l'agricultura que en dos mil anys no havia canviat. Ha canviat ara, en trenta o quaranta anys. Anomene també les Tusculanae Disputationes. El pare de Frederic deia que si el mas de Tusculum fou així com la Casa dels Rojals, s'explicava la gran inspiració de Ciceró. Ho diu a Temps de batuda, és clar. Les Tusculanae m'han ajudat també molt. En tinc una excel·lent traducció catalana. Virgili, el vaig llegir fa anys, en castellà.

(Tomàs Llopis. "Entrevista amb Enric Valor", L'Aiguadolç, 16 de maig del 1985)