SALAMBÓ

Astarté radiant pel zenit camina:
una immensa pau tomba sobre els cors;
tremola un estel dintre la piscina
enmig de rosers i de sicomors.

Salambó apareix. Sots la tofa bruna
del brancatge enterc blanqueja sa faç.
L'ha besada tant cada nit la lluna,
que ha dat a sa pell blancures de glaç.

Fa ses ablucions i va a la terrassa
on cremen perfums en teiers d'argent.
La verge desfà la púdica glassa
que al vol de sos flancs s'abat indolent,

i esplèndid sorgeix el cos d'alabastre
que la lluna amant tants cops ha besat.
Per rebre a son plaer els besos de l'astre,
Salambó s'ajeu sobre l'enllosat.

*

Dintre del palau flamegen les pires
fent brillar tresors en l'obscura nit.
Ferits per la llum, dardegen guspires
els ulls del pitó que vetlla a Tanit.

I es dreça la serp, i, oberta la gola,
travessa el llindar vers Salambó.
En sa nuditat la verge tremola,
i és de pler intens el seu tremolor.

Ondulant la serp, salta damunt d'ella,
s'enrosca a sos flancs, llisca pels genolls...
Salambó es debat dins la freda anella
com en torbellí de deliquis folls.

Serrada a ple cos, la verge embriaga
ja el cap del pitó, geni del palau,
ha pres, i a ses dents l'acosta manyaga,
i es clouen sos ulls al son més suau.

*

Tot calla a l'entorn. La lluna destria
ses glasses d'argent pel jardí encantat.
La serp ha fugit, la verge ha restat.
Dalt del mirador, Salambó somnia.

Somnia en l'amor de Matho, del barbre
que al lluny, en son jaç de pells de lleó,
plora com un nin per la possessió
de son llavi pur, de son pit de marbre.

Plora com un nin, mentres ella deixa
que un gaudi pervers li llevi el sentit;
plora, i un sanglot la gola li esqueixa,
i esqueixen ses mans el vel de Tanit.

La verge ha llançat un crit de paüra
pressentint l'horror d'un fat malastruc...
Llavors, cobejant sa fresca hermosura,
al fons del palau l'emmena un eunuc.

(Recollida a Antologia de la poesia modernista, a cura de Jordi Castellanos. Barcelona: Edicions 62, 1995, p.192-193).

***

LES DUES FINESTRES

Claror

El meu amor té un casal
y'l casal dues finestres:
per l'una oviro la mar
y'ls vinyats y les arbredes,
per l'altra veig el jardí
fosch y trist de casa teva.

El meu amor té un casal
y'l casal dues finestres.

De la banda de la mar
tot me crida y tot m'espera,
tants de càntichs y perfums
que la solitut alegren,
tantes ones glapitant,
tants estels que fan l'aleta...

De la banda de la mar
tot me crida y tot m'espera.

De la banda del jardí
tot són enuigs y tristeses,
el temps hi passa fexuch,
els dalers tots s'hi arrosseguen,
y tu hi vius com un roser
que ni creix ni treu poncelles.

De la banda del jardí
tot són enuigs y tristeses.

Ni alces, per veurem, el cap,
ni'l sol l'acota per vèuret,
ni has conegut may l'encís
d'una nit de lluna plena
sentint la veu del amor
que's confessa a cau d'orella...

Ni alces, per veurem, el cap,
ni'l sol l'acota per vèuret.

Passessis la nit ab mi,
¡quina dormida tan bella,
vora vora'l rieral
que's condorm sota l'arbreda
y murmura somniant
y ara riu, ara gemega!...

Passessis la nit ab mi,
¡quina dormida tan bella!

Gentil roser qu'en el tany
sents brandar el botó verge,
enfilat paret amunt,
travéssa la cambra meva,
esclata al ayre y al sol
exint per l'altra finestra!...

Gentil roser qu'en el tany
sents brandar el botó verge.

Mos llavis el culliran
perquè tregui olors novelles;
serà lliri de la vall,
serà fonoll de la serra,
flor d'amor al sol y al vent
que l'abracen y la besen.

Mos llavis el culliràn
perquè tregui olors novelles.

EI meu amor té un casal
y'l casal dues finestres:
per l'una hi entren recorts
que s'arrapen com les eures,
per l'altra hi entra la llum
qu'esvaeix dubtes y penes.

El meu amor té un casal
y'l casal dues finestres.

(1r accèssit a l'Englantina d'Or, Jocs Florals de Barcelona de 1926).