–Sou de Santanyí. Què significa haver nascut i crescut en un poble?
–El meu poble em va fer escriptora. Al mig del carrer escoltava la gent que parlava fort, i veia que les paraules els feien riure o plorar. Record que jo pensava: si les paraules tenen aquest poder, jo vull paraules. Vaig començar a llegir, i això que no hi havia ni una sola llibreria a Santanyí. Diuen que aquella època, en literatura, la va marcar el realisme màgic dels llatinoamericans. Ni n’havíem sentit a parlar. Les monges em deixaven llibres, així que llegia els místics. Era un altre món màgic: Teresa d’Àvila levitava i amb els místics em sentia caminar damunt la mar. Vaig començar a crear un món inventat a les parets del meu dormitori. I vaig ser tan agosarada i inconscient que vaig començar a escriure gairebé abans d’haver llegit.

–De Santanyí era també Bernat Vidal i Tomàs, apotecari i escriptor. Quin paper va jugar en aquells inicis?
–L’anava a veure a la farmàcia i, a més de deixar-me llibres, li duia tot el que jo escrivia. Quan li vaig dur els primers fulls em va dir que escrivís en català. Jo no en sabia, però a ell li era igual si feia faltes. Volia que trobés la meva veu. I jo escrivia molt, hi cercava una higiene, i sí, semblava que em rentava quan escrivia. El pare em va dur una màquina d’escriure de contraban, només n’hi havia tres al poble. Era molt masculí tenir una màquina d’escriure. I jo escrivia i tirava molt a la paperera. Mai no m’he tingut compassió.

–Amb una amiga vàreu anar a treballar a un hotel de Cala d’Or. Eren els inicis del turisme i ja vàreu adoptar una posició crítica. La manteniu avui?
–Era una manera de sortir del poble i de tenir uns diners. Al poble ens varen tractar de putes. Jo diria que avui tenim el turisme que vàrem començar als anys 50. En aquells temps s’explotava el territori, s’explotaven els treballadors, que feien feina en unes condicions infrahumanes, i la llengua catalana es va substituir de seguida amb l’arribada de mà d’obra barata que parlava castellà. Jo tenia una rebel·lió molt forta contra tota aquella explotació, ho denunciava. I ara encara denuncii que hem evolucionat molt poc, només en les maneres. Ara hi ha sindicats, però l’explotació continua.

–En guanyar el Sant Jordi, a 26 anys, vàreu rebre ofertes per anar a Catalunya i viure com a escriptora. Però ho vàreu rebutjar.
–Havia decidit que escriure fos un acte de llibertat, no volia sentir-me condicionada. Hauria pogut aprofitar-ho per fugir de la feina al turisme i també del poble, però les meves fuites sempre han estat interiors. De fet, te’n vas a Nova York o a la Xina i tanmateix seràs tu igualment amb els teus problemes.

–La dona de la vostra generació ha estat una preocupació per vós.
–Durant molt de temps, em preocupaven les dones que no tenien cultura perquè els mancaven les crosses que la cultura et dóna. Jo mateixa no tenc estudis; si no hagués llegit tant, tampoc les hauria tingut. Pensau que a nosaltres ens educaven en l'obediència, al pare i al marit. També ens educaven en un catolicisme molt estricte. I de sobte, si tenies un poc de cultura, t'adonaves que res de tot allò et servia. Així que la nostra lluita era desfer el camí que ens havien traçat i tornar a començar. La dona ara té accés a la cultura, però arrossega un llast conservador. Les conquestes són superficials: treballar, fumar, dur calçons... Tot això no té tant abast com pot semblar. Es necessita temps per canviar les ments. Pateixen per ser lliures perquè no estan preparades per ser-ho, ni tampoc ells. Són traves invisibles però reals. Massa servituds; encara ara arrossegam un servilisme estúpid a la gent que té privilegis. Ho duim a la sang. I la sang no és la que tenim al cos, ens ve de molt enrere.

–Podem parlar d’una literatura de mirada femenina?
–L’escriptor ha de saber tenir una mirada de dona, home, dimoni, àngel, ca o arbre. Si no, malament. La ploma no té sexe. En aquest sentit, puc dir que ja des dels meus inicis ho vaig entendre així. El primer llibre, Banc de fusta, el vaig enviar al premi Cantonigrós i vaig guanyar. Així que vaig anar a Vic a rebre'l. En el moment d'anunciar-lo, Joan Triadú va pronunciar "Antoni Vicens" i, en aixecar-me jo, digué: "Oh, pensava que seria un xicot, amb aquesta prosa tan vigorosa". És que una dona no pot tenir una prosa vigorosa?

(Cristina Ros: "Antònia Vicens: 'Vivim en un món masclista disfressat de feminisme'", Ara Balears, 20 de febrer de 2016)

* * * 

–Fins a quin punt, doncs, planificau les vostres novel·les i fins a quin punt improvisau?
–No planific les meves obres. Partesc d'uns personatges. Els situo en un espai (a Ànima de gos, la perifèria d'una ciutat imaginària). Parl amb els personatges fins que agafen entitat pròpia i fan que la història vagi cap a un costat o cap a l'altre. La feina del dia a dia és la que guia l'obra. Llegesc les pàgines que he escrit i faig les següents. Medit cada dia sobre el que he escrit i sobre el que he d'escriure, però no faig notes.

–Com a les vostres darreres obres, a Ànima de gos hi ha una simbiosi entre el realisme més descarnat i elements fantasiosos o surrealistes; és una manera de reflectir l'absurditat de l'existència?
–No som una persona esperançada amb la humanitat. Els meus personatges tenen somnis i ganes de millorar, però és com si estiguessin dins un viver: quan aixequen el vol, quan volen anar més enfora, topen contra el vidre. Tenen somnis però són incapaços de realitzar-los. També m'interessava reflectir el sofriment humà. Sempre m'ha preocupat la capacitat que té un home de provocar sofriment, i també l'absurd del sofriment mateix.

–La ironia és una característica de les vostres novel·les, però aquí gairebé desapareix: és pel dens escepticisme que traspua aquesta narració?
–Més que ironia o escepticisme, en escriure l'obra sentia molta compassió. Els personatges em movien a compassió. Volia reflectir aquest món de misèria en què es mouen. Són personatges desarrelats. El món actual condueix al desarrelament i a la injustícia. El contrast entre les classes socials és cada cop més gran: els pobres cada vegada tenen menys i els banquers, més. La pobresa crea misèria interior, com la dels meus personatges. Jo volia reflectir aquesta misèria. Crec que la literatura ha de fer de mirall de l'època.

–A la novel·la es produeix una animalització del protagonista i la humanització del ca…
–Ca i home van arreu sense destí, sense arrel. A mi el que més pena em fa és que el ca agafa allò dolent de l'home. El ca s'assembla a l'amo. En lloc de ser un animal noble, torna com l'home.

–Aquests darrers anys us heu dedicat també a la poesia. Us sentiu més còmoda amb un gènere o els dos són part d'un mateix procés creatiu?
–Són part del mateix procés creatiu. La poesia em va venir sobtadament. La poesia et cerca. La narrativa, en canvi, l'has de cercar tu. Potser la narrativa et ve per una idea inicial, però has d'agafar els personatges perquè no et fugin. En canvi el poema és com un llampec, una improvisació sobtada. La novel·la és molt fugissera. La novel·la ha de créixer, ha de connectar-se, ha de tenir coherència... De tota manera, l'exigència de feina és la mateixa: també el poema, com la novel·la, s'ha de treballar molt.

(Miquel Àngel Vidal: "La paraula guarda tots els secrets del món", dBalears. L'Espira, núm. 488, 15 de gener de 2011, p. 27)