Autors i Autores

Bernat Vidal i Tomàs
1918-1971

Coberta d'El viatger.

Alguns poemes

FINAL D'ESTIU
Sonet tetramof

Se ret el silenci, el vent de tardor,
senyora és del port la malencolia,
la mar queda morta quan marxa l'amor...
enfront de la mar, la gran pena mia.

Oh buidor immensa de l'amor d'un dia,
xuclat, sense cura, com vas de licor
de menta o taronja, que alegre encenia
de llavis a galtes, roses de rubor!

Mes, ja restam sols...els pins són xipresos:
ni veles, ni crits, ni rialles ni besos...
Sols a contrallum, lluny se difumina

l'estela, sonora, del cotxe, en marxar
−nigul blau, de pols, colònia i benzina−
que pobla la pensa del meu cor i la mar.

(1947)



* * *

EL VIATGER

amb un anell púnic exhumat a Mallorca
      visita el museu d'Eivissa.

A Tànit, la tumbaga,
aquella, la tumbaga,
−recordes?− la tumbaga,
que el camperol, tumbaga,
a l'hort, desenterrà.
A Tànit, la tumbaga
li porto, la tumbaga
li ofreno la tumbaga
que d'hort a hort, tumbaga
dofins feren saltar.

(1951)



* * *

POEMET AMB NÚMEROS I ESTELS


1 estel verd
+ 1 estel blau
____________
Sumen 2 estels


damunt la pell de la mar.

Al port són quatre estrelles
que em diuen: Déu te guard!

I −lluny− l'estel de menta,
i −lluny− l'estel de sal,
amb plor de: Amic, quan tornes?
sense eco sobre el pla

Llavors, ardents, amb plomes
són dins el teu esguard.


1 estel verd
+ 1 estel blau
____________
multipliquen 1000 estels

damunt ta pell de nard.

(1951)



* * *

NAIXEMENT DE VENUS

I
Damunt el blau de la mar
de sementers creix l'aroma
i es tiny de verd una ploma
cabrella de lliriar.
S’abracen com un collar
de granets d’aiguamarines
fines arestes i fines
cales de perla i de sal.
La teva albor nupcial
damunt el llit s’endevina.

II
Damunt el llit s'endevina
la neula del teu amor,
tramudada la color
del blat per la saladina.
Florint l'espiga s'empina
vora els corals de la nit
i alçant les randes del llit
mol mareperla i farina.
Li clava la mar una espina
de sucresponjat al pit.

III
De sucresponjat al pit
remorejant se desmaia,
quan la custòdia de palla
espolsa el gra més petit.
Germina la flor del crit
i l’ofega un pes de sang,
vi vermell damunt el blanc
cremat amb clarors de platja.
Prenen damunt tu aterratge
ales de broma i de sang.

IV
Ales de broma i de sang
han vestit ta calidesa.
Rendida, tu, la son, tesa,
arriba, Lohengrin blanc.
Dorm fesa per l’esvoranc
de nevada confitura,
presagi de l’aventura
que floreix i vest de fruit
l’obelisc, somni i bescuit,
de ta feble arquitectura.

V
Oh, ta feble arquitectura,
embat suau, correntia,
sota la trompeteria
del cel que el gran fet augura.
L’obra d’amor ja és segura.
Oh, prodigi miliar.
Oh, matí que has vist fruitar
la xeixa amb llavor marina.
Venus s’alça de la mar
dins el bres d’una petxina.

(1958)

* * *

LES FASTES DE LA GRANDE ET ANCIENNE MENESTRANDISE

1
No és mestre qui no ha pintat
a San Fernando o a la Llotja...
i monsieur de Couperin
al clavecí sona, sona,
mitja mordala de cranc
i dits pellerics de rosa.

2
Quantes branques té el saüc?
−Una, una, dues, dues.
Cada branca, brancolí,
brancolineu, quantes fulles?
Compta i canta amb mi el cucut:
−Una, una, dues, una.
I el blat moresc, les mongetes
i els balitres que s'enfilen
per les canyes, els bancals
dels bròquils i les endívies?
Oh! el callat bramar de l'ase
que peix la gespeta fina.
Quants de bemolls al silenci
de l'hort amb l'ase islamita.



(Ací cal fer l'elogi de Mr. Paul Bouvy, belga de nació, que dessecà el Prat de Sant Jordi. I del capellà Màquina i de mestre Reixac que va plantar-hi uns molinets ben distints als bianchi mulini que recordava l'Apostoli de Roma. Els molinets, al dir de Cèlia, tenen cua de peix. I a un molinet d'aqueixs hi puja Joan Miró i s'embabaia mirant el camp de la Gent Nova i el mar com un mostrador d'argenteria. I a les nits hi repassa les estrelles)

3
L'absolut brilla amb mil ombres,
cars ministrilers de Llotja.
Grog i roig
      Mont-roig.
          Montjuí:
      Corona
      de Barcelona,
corona de flors i espines.
      Barcelona
      bona,
amb un ceptre rovellat
d'or i sal. Ben afuades
les pues de la Fitora.

i 4
El clavecí continua
els Fastes de Couperin
Qui pinxit –JOAN MIRÓ−
per sempre pingat. Amèn

(1968)