I és que cap més arbre no representa tan bé el món i la terra grega com l'olivera. Els seus troncs ressecs, arrugats i vells formen part essencial del paisatge de l'Àtica, pedregós, daurat i xardorós. L'olivera de fulles gris-verdosenques que poden arribar a ser platejades quan el vent del nord les gira i el sol les toca de ple, senyoreja arreu les terres mediterrànies, però on té el seu lloc més escollit, el seu setial, és a l'Acròpolis d'Atenes, al costat de l'Erecteion, darrera les Cariàtides. 

L'olivera sagrada d'Atenea a l'Acròpolis ens recorda el triomf de la deessa d'ulls clars sobre Posidó, el déu del mar, en la contesa on varen rivalitzar pel domini i pel nom de la capital de l'Àtica, quan el vell Cècrops va fundar la ciutat del Partenó.

[...]

L'únic arbre que hi ha dalt del recinte sagrat i rocós de l'Acròpolis és una olivera. La que avui podem contemplar-hi no és pas molt vella, però és situada en el mateix lloc on els atenencs veneraven l'arbre sagrat de la deessa que els va donar el nom. Em plau de recordar el seu emplaçament: al redós de l'Erecteion i com si les sis donzelles marmòries, les Cariàtides, fessin guàrdia davant seu, protegint-la. La imatge que generalment hom conserva d'aquestes escultures correspon a la seva part frontal, però, a tocar de l'olivera es pot admirar el revers de les jovenetes, amb el seu pèplum profusament ornat de plecs, magníficament esculpit en el marbre i el cabell llarg i trenat des de la nuca fins a l'espatlla que cau finalment deslligat i ondulat fins a mitja esquena.

(Fragment de "L'olivera", dins de l'obra Els arbres. Girona: Diputació de Girona - Presència - Punt Diari, 1986, p. 59-61)

* * *

Si bé Carbonell no es distingeix precisament per la qualitat de les seves obres literàries, destaca per la quantitat que en va escriure i, només per aquesta raó, però també per la seva voluntat de deixar constància del clima intel·lectual de la Barcelona del moment, i per la tasca que va dur a terme de conservar i difondre les obres d'humanistes de prestigi, com Jeroni Pau, i per la cura que va posar en transmetre tant material a la posteritat, es mereix aquest «lloc al sol en les històries de la literatura», tot i que és de justícia recuperar i reivindicar aquest lloc per a d'altres autors que, qualitativament parlant, se'l mereixen més que ell. Però també és cert que gràcies a Carbonell coneixem millor, o simplement coneixem, en alguns casos, aquests altres humanistes dels que estem parlant. I també és cert que la figura literària de Pere Miquel Carbonell no desmereix de molts humanistes italians. Perquè tampoc en el quattrocento italià tot són Vallas i Polizianos.

En un país com el nostre, no obstant, també s'entén aquesta sobrevaloració històrica de Carbonell davant d'un humanista preeminent com fou Jeroni Pau, per exemple. Certament, Carbonell és provincià, però va tenir l'encert, si contemplem la sort que han seguit ambdós autors al llarg dels segles, d'aplicar tot allò que Pau li mostrava de l'humanisme italià al petit món barceloní de la segona meitat del segle XV. És hora ja de situar en el seu just lloc les coses, i bandejar Carbonell avui dia ens conduiria a caure en l'error contrari al que voldríem esmenar.

Pere Miquel Carbonell fou un barceloní dels segle XV que va dedicar gran part del seu esforç intel·lectual i va esmerçar bona part del seu temps a fer conèixer la personalitat i les obres d'aquells homes que ell admirava, la majoria dels quals formava part del seu cercle d'amics, tot intentant de reservar per a ells un lloc en la posteritat, al temps que s'ocupava d'escriure ell mateix una bona quantitat d'obres disperses i les donava a conèixer també als seus contemporanis, amb la vista posada sempre en el futur.

(Fragment de Dos opuscles de Pere Miquel Carbonell. Barcelona: Asociación de Bibliófilos de Barcelona, 1988, p. 15-16)

* * *

Stand by

No sé cantar-te, amor,
amb les paraules d’or
que el pensament voldria
expressar dins el cor,
la dolça melangia.
No sé cantar-te, amor,
quan em manca el tresor
que en tu trobar voldria
avivaré el record
pouant la fantasia.

(Poema de Retrat interior. Barcelona: Proa, 2025, p. 13)

* * *

Sense làpida

Tindria ganes
d’escriure un poema
per treure alguna cosa
del que hi ha dins.
Parlar d’arbres,
de lilàs, de marbres,
de jardins.
Estic tancada a casa.
Perquè vull,
tot s’ha de dir.
La feina,
que no s’acaba,
i l’amor,
que és infinit.
Tindria ganes
d’escriure un poema
per buidar
el que hi ha al pit.
I què faré
després del poema,
quan els mots hauran sortit.
Tornar a pensar
que tindria ganes
d’escriure un poema
per salvar el meu destí.

                  31 de maig de 2005

(Poema de Retrat interior. Barcelona: Proa, 2025, p. 18-19)