Va començar a fer classes tan aviat, que les seves alumnes la coneixien com «la senyoreta nena», perquè amb prou feines aixecava un pam més que elles ni era gaire més gran. Cap dels seus alumnes d'avui a la Universitat de Girona, on fa més de trenta anys que exerceix com a professora de clàssiques i humanisme català, se li adreçaria amb aquell tracte diminutiu i familiar, però alguna cosa ha conservat d'aquella mestra infant que impartia les primeres lliçons amb només quinze anys: l'entusiasme, sobretot, l'enlluernament i l'emoció, perquè sense cap d'aquestes qualitats, uns additius importantíssims per fer front als revessos de la vida, diu que seria incapaç de tirar endavant.

—Per emprendre qualsevol projecte, diuen que calen tres requisits: determinació, constància i entusiasme, però fa l'efecte que sense el darrer, els altres dos decauen i perden eficàcia.
—I tant. La tenacitat i la regularitat en el treball poden ser en certa manera entrenades, pots disciplinar-les amb voluntat, però l'entusiasme ha de sortir d'alguna energia interior i espontània. Jo no sabria viure sense aquest esperit jovial i regenerador, i en bona part el dec a la meva mare, una de les persones més entusiastes que he conegut mai.

—I com se li acut a una persona tan vital embrancar-se en la carrera de clàssiques?
—No sabria dir-te en quin moment exacte em vaig decidir, i això que soc tan obsessiva en les dates, que el meu fill em diu burleta que soc la reina de les efemèrides, però sí que recordo que quan vaig deixar l'institut ja tenia clar que volia fer clàssiques. Segurament perquè vaig tenir uns mestres excel·lents, la Dolors Condom, per descomptat, el senyor Florit, mossèn Fuentes i mossèn Costa Tapiola, amb qui ens escrivíem cartes en llatí. Després, no me n'he penedit mai, d'aquella decisió, ni vaig defallir ni mai m'ha decebut.

—Així doncs és de ben jove que es decanta per les humanitats?
—La veritat és que no ben bé. Al batxillerat superior, ja havies d'escollir entre ciències i lletres, i jo no tenia gens clar quina tria fer, perquè totes dues branques m'agradaven, així que vaig escollir lletres però, per no perdre el contacte amb les ciències, als estius feia classes particulars de totes les matèries de magisteri, i cada curs m'anava a examinar per lliure a la Normal. En aquella època, i parlo dels anys seixanta, amb catorze anys ja podies estudiar per a mestre i, com que la carrera només durava tres cursos, amb disset anyets ja et podies trobar fent classes. Jo al final no em vaig treure el títol perquè anava peix de labors: em suaven massa les mans i el brodat se m'embrutava; l'educació física tampoc no era el meu fort, i la música sembla que també la vaig suspendre. Però de pràctiques, en vaig arribar a fer, en un col·legi de Llagostera. Les alumnes em veien tan jove que em deien "senyoreta nena"; era molt graciós. Encara avui, quan em trobo pel carrer alguna d'elles, em somriu amb sornegueria i em saluda com abans: "Bon dia, senyoreta nena".

(Eva Vàzquez: "No sabria viure sense entusiasme", El Punt, 5 d'octubre del 2008, p. 6-7)

* * *

—Quines raons la varen dur a l’elaboració d’aquests poemes i a la seva publicació posterior?
—Cada època de la vida et porta a expressar-te d'una manera o d'una altra. Aquells anys m'explicava a mi mateixa a través de la poesia. En un moment determinat vaig tancar i vaig endreçar els poemes. Fa un parell d'anys els vaig llegir al meu home i em va esperonar a editar-los. Vaig enviar-los al meu amic Lluís Muntada. El que em va dir, generós com és, em va refermar en la idea d'enviar-los a Josep Lluch, l'editor, que em va donar l'alegria de voler publicar-los.

—Quina Mariàngela Vilallonga trobarà el lector en aquest retrat interior?
La que coneix, la professora de llatí de tants estudiants de la Universitat de Girona, i una de més íntima que diu però no diu les seves vivències personals, els seus sentiments, les seves emocions fetes literatura. La Mariàngela que reflexiona sobre la vida i la mort, l'amor i el desamor, les presències i les absències, les pèrdues i els guanys, la comunió amb la natura.

—Una comunió que és plena.
—El paisatge m’és fonamental com a persona. Vaig néixer en una casa amb jardí, vam comprar la casa de Romanyà, i allà vaig escriure sobre arbres. Em sabia totes les plantes no només del jardí, sinó del camí de Romanyà a Llagostera, n'admirava els canvis de les estacions. Sempre va ser una necessitat interior la que em va impel·lir a fondre'm amb la natura que m'envoltava. Els meus pares em van ensenyar a estimar la natura, la terra. He passat molts anys creant itineraris literaris. He reflexionat sobre la relació entre la literatura i el paisatge. Vam fer un atles literari.

—Per tant, no ha fet poesia hermètica, ni experimental. Hi parla de la seva experiència vital.
—Sí, que pot ser l'experiència de qualsevol de nosaltres, canviant les circumstàncies, el decorat, els protagonistes. He furgat en els replecs de la meva ànima i he desplegat la meva veritat íntima, la meva essencialitat, que per això pot esdevenir universal, en el temps i en l'espai.

(David Pagès i Cassú: "Mariàngela Vilallonga publica el seu primer poemari: «Aquells anys m’explicava a mi mateixa a través de la poesia", Diari de Girona, 30 d’octubre de 2025. En línia)