BÈSTIES EMBALSAMADES
(DIÀLEGS)

Entren dues senyores, mare i filla, en una botiga dels Quatre Cantons del Call.
—Ave Maria?... Déu los guard.
Lo dependent, que està fixant sobre un cartró un peix de forma plana com un llenguado, alça el cap, i adonant-se més aviat de la filla que de la mare, deixa apresuradament la feina, ficant-se darrera el taulell.
—Diguen?
—Escolti: ens han fet un encàrrec. Que ens embalsamaria un lloro?
—Prou, un lloro rai! En que vulga... Miri, guaiti l'aparador... Vegi si n'hi ha d'animals; tots són fets a casa.
—Oh, vostè potser no m'ha entès. Jo ja el porto; només voldria que me'l dissequessen.
—Per això l'hi dic, senyora. Aquí tot se fa.
—Ho havia entès malament. Me pensava que volia dir... vamos, havia pres una cosa per altra. Al demés, és un lloro lo que portem; un lloro més xerraire...
—Oh, pel cas si que no hi fa res. Lo mateix té que hage estat xerraire com no; quan los duen aquí, pobrets, ja estan...
—Ja ho pot dir! Sinó que aqueix, talment semblava una persona: només li faltava parlar.
—Mamà!... què diu ara!
—Dispensi, sí... volia dir que semblava que tingués enteniment. Passava la terraire: "jove de la terra" li cridava; l'home dels créixems, igual; l'oro i plata, l'escometia. Vaja, era un cosa per demés. Jo crec que algun veí ens l'ha emmetzinat, perquè no callava en tot lo dia, i com hi ha gent de tan males entranyes! Jo posaria les mans al foc i no em cremaria... Sinó que a vegades les coses no es poden dir...! 
—Bé, mamà! Per què explica aquestes coses...?
—La conversa s'ho porta. No és veritat?
I el dependent, no sabent què dir, per quedar bé amb mare i filla, fa una rialleta dirigint una conquistadora mirada a l'última.
—Miri, aquí el porto.
Treu lo lloro embolicat amb una mortalla de paper d'estrassa.
—Cregui que hem tingut un disgust que no s'explica. Aquesta no fa més que plorar.
—Bé, mamà, no digui això ara!
—Per què no ho haig de dir? Que et penses que el senyor no sap què són aqueixes coses?
—Efectivament, hi ha bèsties que dolen; s'assemblen tant a les persones!
—No me'n parli; a mi, jo em crec que fins m'ha fet perdre la gana. No me'l puc treure del pensament; tan manso, tan falaguer! A mi i an aquesta, mai en la vida ens havia fet res. An al seu pare, que no sabia amoixar-lo, sí que una o dues vegades lo va picar. Me pensava que ens lo matava; perquè va rebotre la gàbia per terra, que no sé com no el va desgraciar. Miri-se'l...
Desembolica la víctima i el dependent l'agafa per una pota deixant-la penjar.
—Ai!, no me l'agafi aixís, pobret! Ai, Déu meu! Vostès són com los metges.
—No tingue por, senyora— diu lo dependent tornant-lo a embolicar de seguida i apartant-se'l d'a prop seu—. Quants dies fa que és mort? 
—Miri, avui fa vuit dies. Però amb aquestos freds se conserva tan bé com lo dia que es va morir; tan natural, sembla que dormi!
—Casi bé, si tarda més... ja li cauen plomes. No sé, em sembla que una clapa o altra sempre li quedarà...
—Ai, Déu meu! I a on seran les clapes? 
—Miri, al lloc que cauran les plomes.
—Ja no semblarà el mateix... Vol dir que quedarà clapat?
—Veu, mamà, com l'hi deia!
—Bé, com ho fèiem perquè ton pare no ho vegés? Me fas riure tu. Miri, aquest lloro és un regalo d'una persona... i, era un record... sap? D'aquelles coses... comprèn? 
—Potser d'algun germà de vostè que és a Amèrica? Un tío de la senyoreta.
—No, tant com germà, no senyor; interessa més a la noia que a mi, per això; i no voldria per res del món...
—Ah! Potser la senyoreta té relacions... 
Entra a la botiga una senyora velleta, amb vestit fosc, mantellina espessa i un llibre d'anar a missa a les mans.
—Déu los guard. Digui, ¿ que m'han arreglat aquell canari?
—Sí, senyora. Dispensen, estic per vostès de seguida.
—Faci, faci.
Lo dependent treu del prestatge un canari embalsamat, i la senyora encara no el veu, commoguda amb una espècie d'alegria sentimental, exclama:
—Ai, pobra bestioleta! Ai, la prenda! Tit, tit! No en facen cas; ai, Senyor! Mirin, talment és ell. Que mono! sembla que em demani el pinyonet! Vaja, és ell mateix. [...]

(Quadros populars, setembre de 1878)

(Del llibre Bèsties embalsamades i altres narracions. Barcelona: Barcanova, 1996, p. 56-65)