Montserrat Vilarmau signa el conte Amarga seducció: «El protagonista és un home que està molt enganxat a la xocolata negra. Un dia en una cafeteria n'hi donen una peça que troba molt i molt bona i decideix buscar-ne més i combinar la menja de la xocolata amb el sexe». El problema, però, arriba quan «la seva adicció fa que es posin en perill altres coses que també són importants».

(Toni Mata. "La xocolata inspira les manresanes Montserrat Vilarmau i Imma Cortina", Regió 7, 1 d'abril de 2019. En línia)
 

* * *

Des que va ser introduïda a Europa, fa gairebé cinc-cents anys, la fosca llavor del cacau, la font de la deliciosa xocolata, el xocolatl dels asteques, ha estat plena de connotacions d’exotisme i sensualitat. Alternativament, símbol d’explotació colonial, de luxe extravagant, de desig i de cosmopolitisme, cobejada, reverenciada, aquesta “menja de déus” –tal com l’anomenaven a les seves terres d’origen- és més que un simple aliment. A mitjan segle XIX l’il·lustre químic alemany Justus von LIebig ja va avançar que “La xocolata és l’aliment perfecte, tan saludable com deliciós... la millor amiga d’aquells que emprenen activitats literàries”. La seva potent combinació de metilxantines i altres substàncies converteix la seva influència en quelcom proper a la ingesta d’algunes drogues, sense els seus efectes nocius. No és estrany, doncs, que alguns creadors hagin fet servir la xocolata no només per esperonar la seva inspiració, sinó també com un element més –gens innocent, en general- de les seves obres. En les novel·les del XIX, el consum de xocolata, sovint, suggeria o era el preludi d’una trobada sexual. Així, per exemple, en va parlar Clarín a La Regenta: “Don Fermín, risueño, mojaba un bizcocho en chocolate; Teresa acercaba el rostro al amo, separando el cuerpo de la mesa; abría la boca, de labios finos y muy rojos; en ella depositaba el bizcocho de Don Fermín...” De vegades, a la xocolata se li atribueixen propietats quasi màgiques: a Cien años de soledad, el pare Nicanor aconsegueix el prodigi de levitar gràcies a una tassa de xocolata espessa. I la literatura popular dels nostres dies n’ha fet un ús freqüent, des de la combinació d’amor i dolços de la novel·la Xocolat, de Joanne Harris, a la fantasia desbordada de Roald Dahl a Charlie i la fàbrica de xocolata. Rius de xocolata, el somni de qualsevol criatura!

Els integrants de Verum Fictio –al qual pertany l’autoria col·lectiva d’aquest llibre- formen part d’un grup d’escriptors sortits de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Tots ells posseeixen estils molt diversos, cultiven temàtiques diferents i, fins i tot, escriuen en llengües diferents, però els uneix el seu amor per l’escriptura. Hi ha alguna manera millor d’evidenciar aquest vincle que emprenent una obra conjunta? Tal com els ha succeït a altres autors, tampoc ells no han sabut ignorar el reclam de la fosca llavor. Els catorze relats reunits a Xocolata espessa són un fidel testimoni de l’amplitud de registres dels seus autors, així com de la il·limitada varietat d’aproximacions que permet un mateix tema.

No sabem del cert si la fosca substància que ens ocupa pot tenir efectes secundaris, però, en dono fe, aquests contes sí que en tenen: en acabar la seva lectura –o potser molt abans- els serà difícil evitar córrer a la cuina i fer-se amb un bon tros de xocolata. No es resisteixin. Gaudeixint-la mentre assaboreixen aquestes petites delícies literàries.    

(María Antonia de Miquel. "Tots els sabors del cacau", del pròleg de Xocolata espessa.)
 

* * *

En tota la història de la humanitat, fins ara mateix, hi ha hagut grans dictadors que han sotmès tot un poble als seus capricis, però també petits dictadors –en el cas de la novel·la d'avui, una dictadora— capaç de sotmetre també les persones del seu entorn a un assetjament inadmissible. Els dos tipus de dictadors s'assemblen massa, ja que utilitzen els mateixos recursos: la por, les amenaces i la persecució, l'assetjament i la prepotència...

En la novel·la de Montserrat Vilarmau Mentre el país despertava hi trobem els dos tipus de dictadors i la novel·la recorre, com si es tractés de dues narracons paral·leles però encreuades, els dos tipus de dictadors, dibuixant la trajectòria inhumana i autoritària d'aquesta mena de monstres i la seva manera d'assetjar les persones. Però i sobretot, també narra la manera de fer-hi front, amb fermesa i decissió.

La novel·la és, simplificant molt, la història d'una escola d'un poble petit de l'Alt Empordà. La petita dictadora, la directora d'aquesta escola de primària, és Antònia Pardo, que es creu una milhomes —potser hauríem de dir mildones— i se les empesca contra una jove mestra abusant de la seva ingenuïtat i bona fe per amargar-li la vida en benefici propi i de les seves activitats extradocents, plenes de corrupció i d'engany. D'altra banda, el gran dictador, el nom del qual molts ja ni volem recordar, és qui va sotmetre el nostre país a una catàstrofe humana, les conseqüències de la qual vam estar arrossegant fins i tot anys després de la seva mort. Les dues històries transcorren paral·leles en aquesta novel·la que Montserrat Vilarmau situa a l'inici de la dècada dels vuitanta, quan tots crèiem que qualsevol mena d'esclavitud i sotmetiment havia desaparegut i viuríem un procés que ens duria unes quantes alegries.

Mentre el país despertava es llegeix molt bé perquè la trama amb què s'expliquen i es desenvolupen les dues línies narratives està ben elaborada i té un ritme àgil, permanentment activat i amb uns encreuaments de les històries ben conjuntats que van portant al lector a viure amb intensitat què passa a cada costat i com es mouen els personatges en cada moment.

(Josep M. Aloy, de l'acte de presentació de la novel·la a la Biblioteca de l'Ateneu Les Bases, Manresa, 6 de maig de 2015)
 

* * *
 

En plena època que l'iTunes, avesats com estem a comprar la llonganissa cultural sense haver-nos de quedar el porc sencer, és molt agosarat de publicar una antologia. De tot cor, el recull de relats de trenta-dos narradors de la Catalunya central, és l'aposta tossuda d'una editorial entestada a demostrar que a Catalunya la literatura encara batega al cor del país i que la feina de l'editor no es limita a fer veure que es fa alguna cosa més que fer rutllar el negoci. […]

Per tot plegat, llevat de prejudicis, aquest volum d'encàrrec sobrepassa el valor d'una antologia més i es fa imprescindible en qualsevol biblioteca personal o pública que pretengui resistir el corrent de la banalitat editora que ens circumda; perquè més que trenta-dues narracions sobre l'amor, són tota una declaració de principis que cal tenir ben en compte.

(Xavier Coromina. "L'òrgan del gran bombeig", El Punt Avui, 23 d'octubre de 2012)
 

* * *
 

Una extraordinària sensibilitat per narrar el neguit i la incertesa amb què milers de famílies creuen l'Estret enlluernades pel miratge d'Europa va ser el tema de Yousra, la primera novel·la de Montserrat Vilarmau. Animada pels suggeriments dels lectors, l'autora reprèn els primers passos d'una jove àrab arribada a Catalunya per plantejar el retrobament en el país d'acollida, els valors morals i el drama de les pasteres.

Fa ja quatre anys que la Yousra va arribar al nostre país amb el seu marit, l'Anouar, i la seva filla. Han aconseguit trobar feina i sense renunciar als principis de la seva religió tracten de gaudir dels avantatges d'una nova manera d'entendre la vida. Quan el germà de l'Anouar i la seva muller, una dona convençuda que només ella compleix el que prescriu l'Alcorà i que mira amb recança qualsevol gest d'occidentalització, deixin el Marroc i s'instal-lin a casa seva, a Manresa, la pau i la felicitat de la Yousra s'esquerden.

Vilarmau treballa en una llar d'infants i col·labora en clubs de lectura sobre la diversitat. Sovint els llibres que aborden la immigració cerquen la llàgrima fàcil o es limiten a exposar el xoc cultural sense aprofundir en el context socioeconòmic. Yousra i Vindrà la Fàtima, en canvi, demostren que no n'hi ha prou d'explicar una història colpidora, sinó que té la voluntat de reflexionar sobre la naturalesa humana i els conflictes socials.

(Anna Tomàs. "Neguit i incertesa", Avui, 1 de gener de 2006)
 

* * *
 

Com serà la societat d'aquí a vint anys? Quins avenços tecnològics patirem? Aquestes són les qüestions que l'escriptors manresana Montserrat Vilarmau es planteja en el seu llibre Mai per ordinador. […] L'autora parteix de la premissa que ni la informàtica ni la digitalització no poden suplir les relacions humanes, i a partir d'aquí intenta fer una mirada al futur. […] Escrit en forma de dietari, Mai per ordinador pretén fer una reflexió realista centrada en l'avenç tecnològic. L'obra també fa unes pinzellades a altres aspectes de la societat, com ara les solucions per a malalties com el càncer o la disa, i l'anivellament entre països pobres i països rics. Fenòmens que, segons l'autora "confio que d'aquí a vint anys s'hagi fer un pas més i per això n'he volgut donar una visió optimista".

(Anna Costa. "L'autora manresana Montserrat Vilarmau reflexiona sobre l'avenç de les tecnologies", Regió 7, 6 de novembre de 2002)
 

* * *
 

Totes les sures de l'Alcorà comencen amb la invocaió àrab "Bensallah Elrohman Elrahim", que vol dir "En el nom d'Al·là compassiu i misericordiós". Aquests mots, com també altres d'extrets també de l'Alcorà, presideixen com a lemes literaris quasi tots els capítols d'un llibre escrit en català per una manresana –Montserrat Vilarmau– que coneix el tema perquè treballa des de fa anys en una llar d'infants freqüentada per dones i criatures magribines. El llibre té un personatge central inventat, Yousra, però aquesta noia hi és descrita amb detall precisos, extrets de la realitat. Per això el llibre ens deixa veure amb claredat i dramatisme els conflictes de les dones islàmiques allunyades del seu país […]. "Avui que fa calor –explica l'autora del llibre– es recollirà els cabells en una cua, es posarà els texans nous de color blau fosc i la camisa fina i aquesta tarda anirà a esperar el seu marit quan surti de treballar…".

(Josep Tomàs Cabot. "En el nom d'Al·là", Regió7, 25 de gener de 2001)