Autors i Autores

David Vilaseca
1964-2010

Antologia

Dimecres, 4 d'octubre. — Tinc molta son tot el dia —ahir gairebé no vaig dormir per culpa de la discussió que vam tenir amb el Josh.

L'espurna que va encendre la foguera va ser la trucada col·lega d'un de l'editorial on el Josh treballa a temps parcial, un tal Ewan, i el fet que a través d'ell m'assabentés com per casualitat que aniran junts a una fira d'editors que hi ha el novembre a París. De dins el llit estant, em va venir un atac de suor freda, seguit de tremolors. En la meva imaginació, era com si ja pogués sentir el Josh una setmana o un mes després d'haver tornat de la fira, parlant com si res d'aquella nit, a París, en què l'Ewan i ell, «gairebé sense voler-ho», van acabar dormint junts...

Penso com pot ser que estigui obsedit per la fidelitat de la meva parella, un tema sobre el qual fa uns anys no m'hauria rebaixat mai a pensar. Penso en el Josh al llit amb l'Augusto —el noi mexicà amb qui vaig saber que havia estat sortint aquest estiu— i em ve una barreja de ràbia i d'enveja. Ràbia perquè una vegada més em sento traït pel Josh, que no em diu res quan passen les coses i després me les explica com li convé. I enveja també perquè, malgrat tot, ell va aconseguir aparentment sense gens d'esforç ni d'implicació emocional el que jo em delia per aconseguir amb el meu amor «de lluny» de Barcelona i no vaig poder.

(Fragment de L'aprenentatge de la soledat. València: 3i4, 2008, p. 30)

* * *

Dilluns, 7 de juny. — A la seva biografia de Proust, Edmund White escriu que al voltant dels trenta-cinc anys, poc després de la mort de la seva mare el 1905, aquest autor va deixar d'anar a festes i d'assistir a la mena d'esdeveniments socials que fins llavors havien constituït una part molt substancial de la seva vida a París i es va tancar al seu estudi per dedicar-se exclusivament a redactar la seva monumental novel·la. Per un altre costat, si fem cas del que diu les Confessions, sant Agustí va viure una vida de dissipació fins més o menys la mateixa edat, els trenta-tres anys, moment en el qual va renunciar a la seva càtedra de retòrica, es va convertir al cristianisme, i es va consagrar sempre més a l'estudi de la Bíblia i a la predicació.

Què deu passar quan un s'apropa als trenta-cinc anys?, em pregunto jo avui. Doncs passa que un, en aquesta edat, o bé s'adona de qui és o ja no se n'adona mai més —o bé es fa «savi», o ja no se'n farà mai més.

A la meva manera, gosaria dir que a mi m'ha passat una cosa similar. Actualment he deixat de sortir de nits i de veure gent, jo que m'havia delit per anar a les discoteques. Els bons amics que tenia els continuo tenint, però no sento la mateixa necessitat de veure'ls que anys enrere. Per contra, hi ha una sola cosa que m'interessi de veritat: la meva feina; el llibre sobre literatura autobiogràfica que estic escrivint, i que tant d'esforç em costa. Sembla que finalment he comprès que tinc un projecte entre mans i un temps limitat per acabar-lo, i això m'omple d'un sentiment d'urgència que fa que tota la resta passi a segon pla.

Diumenge al vespre vaig anar a la sauna i hi vaig conèixer un noi excepcionalment bonic. Als vestidors, quan ja marxava. Etienne. Sabia que era model perquè el tenia vist dels anuncis a la premsa gai: cos espigat, moreno, amb uns ulls i una cara de nen que haurien fet plorar d'amor un núvol sense aigua. La sorpresa va ser quan se'm va apropar a parlar i em va dir, ell a mi, que tenia un somriure molt maco, i que si volia acompanyar-lo a sopar amb un amic seu. Vaig dir-li la veritat: que no podia perquè l'endemà havia d'anar a la Universitat i encara tenia coses pendents per fer a casa. Vam intercanviar números de telèfon, i ho vam deixar així. Fa només dos o tres anys, penso, m'hauria aferrat a l'Etienne com un assedegat a una font d'aigua fresca, o com una mare al seu fill estimat. Però avui he canviat. Què hi he d'anar a buscar, en algú com ell? Una cara bonica? L'orgull i l'escalfor de sentir-me acompanyat (ben segur que per no gaire temps, però) d'un noi tan angelical? Avui sé que no és això el que busco ni el que a la llarga em satisfarà. Quan vaig arribar a casa, el primer que vaig fer va ser agafar el paperet on l'Etienne m'havia escrit el seu número de telèfon, fer-ne una boleta ben petita, i empassar-me-la simbòlicament. «Treballa, David», em vaig dir llavors, «que si estàs dotat per als sentiments i l'amor, també n'estàs per a la feina!».

(Fragment de L'aprenentatge de la soledat. València: 3i4, 2008, p. 408-409)

* * *

Dijous, 16 d'octubre del 2008. — Apesarat, infinitament cansat, deprimit, em poso a escriure el diari una altra vegada. La gran falsedat que amagava el final, tan artificial i novel·lesc, d'Els homes i els dies —aquella il·lusió de clausura que em va portar a creure que havia arribat a algun coneixement, a algun lloc genuïnament nou en el meu paisatge anímic i biogràfic— se'm fa avui més evident que mai: les persones no canviem, l'estructura mental i la posició en el llenguatge que ens defineix als dotze anys és la que ens definirà fins al dia de la mort.

Què puc esperar de la vida encara? Tinc quaranta-set anys i amb tota honestedat puc dir que m'he convertit en una imatge bastant fidel de tot allò que odiava i menyspreava quan en tenia la meitat: tinc una feina estable —que m'avorreix però a la qual no seré mai prou valent per renunciar—, un sou, una hipoteca bancària i un pla de pensions; tinc un cos que envelleix, i que ho està fent de pressa... I de la dèria d'escriure, què se n'ha fet? No hi ha dubte que continua, però a diferència de quan tenia vint anys, ara ja no puc continuar alimentant fantasies que algun dia arribaré a ser aquell gran escriptor que m'hauria agradat ser, que en veritat ho hauria donat tot per poder arribar a ser. Hi ha persones que volen guanyar la loteria, d'altres que volen ser famosos de la televisió, o estrelles de rock. A mi el que m'hauria agradat ser de veritat és l'autor de The Golden Bowl! Ah, la subtilesa, la profunda estranyesa, la radicalitat enlluernadora i sense compromisos de James —del James de les últimes novel·les en particular. Qui fos capaç de trobar una sortida tan reeixida als propis conflictes interiors! Qui fos capaç de volar tan alt, de poder expressar de manera tan transcendida i destil·lada allò més íntim, més universal i més genuí de la pròpia identitat! Soc dolorosament, profundament incapaç de produir una sola pàgina comparable a James; home de pobríssims recursos literaris i d'imaginació nul·la, no sé explicar res que no es relacioni amb mi (amb la meva biografia) de la manera més immediata, anecdòtica i directa —vet aquí el gran fracàs i la tragèdia de la meva vida.

(Fragment d'El nen ferit, dins Els homes i els dies. Barcelona: l'Altra Editorial, 2017, p. 485-486)
 

* * *



Què puc dir, sinó que aquest va ser el període més complet i feliç de la meva vida, i aquest l'escenari que per a mi serà sempre més sinònim de «casa». Aquí és on em semblava que era el centre del món, i que l'havia de ser sempre... Al costat de la mare, entrava en aquelles botigues i tothom em coneixia, tothom m'estimava, a tothom feia gràcia. Tothom semblava veure en aquell nen que era jo alguna característica que no veia als altres nens, la marca d'un caràcter especial que tocava el cor de tothom. La senyora Leonor em tenia un innegable afecte, com me'l tenia la mestressa de l'adrogueria, a qui feia gràcia que tot i ser tan jovenet ja baixés a comprar sol, amb la llista del que m'havia encomanat la meva mare a la mà. I presidint-ho tot, escalfant-ho tot per a mi amb l'eficàcia d'un segon sol, hi havia l'amor de la meva mare, en el qual em banyava jo en aquella època amb la mateixa delectança i la mateixa despreocupació que devien caracteritzar Adam i Eva al Jardí de l'Edèn. La meva mare! Aviat és dit. Bonica, delicada, infinitament sacrificada, devota, dolça mare. De vegades penso que el gran privilegi i al mateix temps la gran tragèdia de la meva vida ha estat de conèixer un amor tan complet i tan intens en una època tan primerenca. Un amor després del qual qualsevol cosa que vingués havia de resultar, per comparació, penosament insatisfactòria i mancada. Sempre més el món m'ha decebut i fallat; sempre més m'he sentit com a l'exili d'una terra primigènia i irrecuperable, perquè és impossible que res es pugui comparar a l'estimació que em va donar la meva mare en aquell moment de la meva vida.

(Fragment d'El nen ferit, dins Els homes i els dies. Barcelona: l'Altra Editorial, 2017, p. 497)