Autors i Autores

David Vilaseca
1964-2010

Comentaris d'obra

L'objectiu d'aquesta ficció és provocar un esdeveniment, en el sentit que el filòsof Alain Badiou —tan trenat amb el pensament de David Vilaseca— atorga a aquest terme, com una intervenció individual que transforma les regles d'una situació donada, que altera l'ordre establert, que genera revolta. En paraules de Vilaseca (parlant de les memòries de Terenci Moix), una obra de base autobiogràfica genera un esdeveniment «perquè canvia retroactivament els paràmetres simbòlics a través dels quals el narrador havia concebut la seva vida i a si mateix com a subjecte fins aquell moment, [...] i es configura a si mateix des d'aleshores com a subjecte insubornable d'una causa genèrica: la de la seva vocació literària».

Els seus dietaris, com la seva rigorosa obra acadèmica, centrada en l'exploració del subjecte artista i artístic, són rabiüdament contemporanis: cinema, música, arts plàstiques, viatges, homosexualitat, vida de parella, sexe autodestructiu, temptacions perverses, amistats fracturades, soledats, ciutats... Les seves vivències íntimes penetren el territori de la ficció narrativa, des del punt de vista de l'estranyat, d'un queer desencisat i descentrat: i des de l'allunyament, o l'expulsió —geogràfica i ideològica—, de la literatura catalana. David Vilaseca conjura la figura, insòlita però innegable, d'un exiliat intel·lectual de I'abúlica i autocomplaent Catalunya autonòmica.

(Ruth Galve i Esteve Miralles: "Nota informativa" a Els homes i els dies. Barcelona: L'Altra Editorial, 2017, p. 9)

* * *

Els homes i els dies és un dietari total, l’obra d’una vida. Un monument de 700 pàgines dedicades al jo, la sexualitat i les pors d’un acadèmic gai especialista en els queer studies i catedràtic al Royal Holloway College de Londres. A l’inici, el Big Bang: el David descobreix que el Josh, la parella amb qui conviu des de fa anys, li fa el salt. Però no li ha estat infidel una vegada; ho fa sistemàticament, de forma malaltissa: no pot parar. A partir d’aquí tot el llibre es pot llegir com el Bildungsroman d’algú que lluita per guarir-se d’aquesta ferida primigènia, com una davallada als inferns, l’aprenentatge de la soledat.

(Albert Forns: "Dies de cruising i psicoanàlisi", Ara llegim, 11 de novembre del 2017. En línia)

* * *

Al començament, primer a la Universitat d’Indiana i després a Londres, quan David, el protagonista de L’aprenentatge de la soledat, un dels dos llibres que inclou Els homes i els dies, l’obra narrativa completa de David Vilaseca (Barcelona, 1964 - Londres, 2010), s’assabenta que Josh, la parella amb qui conviu des de fa anys, li ha sigut sistemàticament i compulsivament infidel, s’esforça a salvar una relació que sap destruïda.

(Ponç Puigdevall: "La demolició interior", El País. Quadern, 14 de gener del 2018. En línia)

* * *

Els dietaris de joventut, entre el 1987 i el 2002 van donar lloc a L’aprenentatge de la soledat, que va guanyar el premi Andròmina del 2007. Passa per ser una novel·la, l’autor s’hi refereix com si ho fos, per bé que el to del dietari hi domina absolutament. Com passa sovint en la literatura que es fa ara, quan és fidel al seu temps, hi ha un barrija­-barreja de gèneres i estils –confessió, narra­ció, especulació– al voltant de les re­lacions de parella, el sexe, l’amor, el desig i la fidelitat. El protagonista està esgotant una relació amb un xicot, està obsedit per les infidelitats d’ell i darrere d’aquesta obsessió s’aboca ell mateix a un vertigen de relacions.

[...]

De la combinació d’aquests ele­ments en surt un relat que gira i es regira sobre ell mateix sense parar, com si a través de l’escriptura Vila­seca es volgués cargolar al món. Es­criure és el contrapunt de la deriva que esdevé la seva vida afectiva, sexual, acadèmica i familiar. Una con­fessió sense justificacions que pu­guin allisar­-ne la complexitat. Va fins al fons sense por de fer-s’hi mal. Darrere de l’obsessió pel sexe anò­nim del seu antic xicot, busca relaci­ons instantànies. El protagonista té la sensació que no ha escrit el seu guió, que no domina la vida. Amb tot, L’aprenentatge de la soledat des­criu una superació i una sortida del laberint.

El moment més interessant d'Els homes i els dies és el salt entre la no­vel·la publicada i El nen ferit, un original, inèdit fins ara. Amb quaranta­-set anys, l’any 2008, es troba fent una vida rutinària i mediocre. Quan hi pensava de jove, aquesta mena de vida el feia vomitar. A diferència de L’aprenentatge de la soledat, que és tan concèntric, obre el focus cap a llibres, música, pel·lícules, els records d’infantesa, la relació amb la mare, de tan intensa, ofegadora.

Vilaseca pensava que l’havien exclòs de la literatura catalana. No és el primer que ho pensa ni serà l’últim. La seva obra demanava un bon edi­tor, que hi cregués, i lectors apassionats de la literatura, que hi són. L’edició en un volum dels seus dos llibres, obre el camí de la reparació.

(Julià Guillamon: "Freud (i Lacan) a la sauna", La Vanguardia. Culturas, 3 de febrer del 2018, p. 8-9)

* * *

En una cultura com la nostra, amenaçada pels vasos comunicants amb una altra cultura majoritària, però també pels minsos pressupostos que el nostre govern hi dedica, no ens podem permetre el luxe d’ignorar la vàlua extraordinària d’intel·lectuals com David Vilaseca. Aquest diumenge fa deu anys de la mort d’aquest escriptor i acadèmic, atropellat per un camió mentre anava en bicicleta per Londres, la ciutat on vivia i treballava com a professor de literatura al Royal Holloway College de la Universitat de Londres. Tenia només 46 anys.

(Isaías Fanlo: "Cal llegir David Vilaseca", Ara llegim, 9 de febrer del 2020. En línia)