Era filla de la guerra. 

Se sabia filla de la guerra perquè tots els paisatges que duia a la memòria eren ruïnes i destrucció. A les nits, a les fosques, arraulida en qualsevol racó, d'una manera tèrbola i imprecisa, sentia l’angoixa de la guerra removent-se dintre seu, aferrant-se-li al coll, furgant inútilment per esvair la boira que embolcallava el que havia estat la seva vida, i que s’estimava més no desembromar perquè intuïa que aquelles ombres que tentinejaven erràtiques per la boira baixa dels seus records eren plenes de dolor. 

Per contrarestar l'amenaça dels records d'abans s'aferrava als pocs records que tenia del present: trets, explosions, ensurts, corredisses, fred i fam. Tota la seva vida, tota la seva història, ara, no eren altra cosa que trets, explosions, ensurts, corredisses, fred i fam: era la filla de la guerra. I per això també, fugia.

Fugia cap enlloc, perquè és girés cap on es girés només hi trobava devastació i mort. En un racó del seu interior hi duia també les imatges de la devastació i la mort de la seva família, però no les deixava pujar a la memòria conscient. Les empenyia avall, avall, cap als racons més amagats de la seva ànima. I quan, com un sanglot inesperat, li venien a la memòria filagarses del record indesitjat, la venia a auxiliar una estranya melodia que també s’amagava en un replec de la seva consciència. La música, com una ventada benefactora i refrescant entre la xardor corrosiva del record cremant, li ressonava, poderosa, dins del cap i foragitava tot allò que la noia no volia recordar.

Aquí caic, aquí m'aixeco, vivia com una salvatgina. Famolenca i esquiva, s'amagava de la gent, mirant de garapinyar d'on podia alguna cosa per menjar, ajaçant-se per reposar en qualsevol racó arrecerat i solitari, quan el cansament la retia.

I vet aquí que una nit va arribar a la caravana del circ.

(Fragment de La música perduda, 2006)

 

* * *
 

El meu pare deia sempre que jo no havia vingut a aquest món amb un pa sota el braç, com fa la dita, sinó amb un bitllet de vint-i-cinc pessetes. I era veritat.

Quan la mare va començar a tenir els dolors de part, la mateixa nit de Nadal, van anar a avisar la llevadora. A la senyora no li devia fer gens de gràcia treballar en una nit tan assenyalada, de manera que es va presentar a casa, va veure la mare, li va palpar el ventre i els va dir:

–La cosa va per llarg. Anant bé, n'hi ha fins demà al matí. El nadó està entregirat i el part serà complicat. I no és cosa
de llevadora, sinó de metge. Quan sigui l'hora, aneu a buscar el doctor.

I se'n va anar. La dona no es va portar gaire bé amb la meva família, però tenia raó. La nit va ser llarga i anguniosa. Però no vaig començar a donar senyals de voler treure el cap en aquest món fins ben passades les nou del matí. Quan li va semblar que la cosa anava de veres, el pare va anar a cercar el metge a casa seva, però el doctor no hi era. Havia anat a la catedral de Vic per assistir, amb la seva senyora, a l'ofici pontifical, segons li va comunicar amablement una noia amb uniforme negre i davantalet blanc que li havia obert la porta. Anys més tard, quan m'ho explicava, el pare deia que des del rebedor va sentir l'olor del farcit de canelons que devien estar preparant per al dinar. A casa nostra, amb els tràfecs del part, ell i l'àvia pendents de la mare, el més calent era a l'aigüera. Però no era l'àpat de Nadal el que anguniejava el pare, i va deixar l'olor al rebedor i la noia del davantal amb la paraula a la boca per córrer cap a la catedral. Hi va arribar que ja sortien de l'ofici. Per sort el va localitzar aviat, el metge, i el va escometre. El ginecòleg, més commogut per l'estat d'atabalament d'aquell pare primerenc que no pas per la urgència del cas, va accedir a venir a veure'm abans d'anar a regalar-se amb els canelons.

No recordo si mai algú em va precisar l'hora que vaig néixer, en tot cas no la sé del cert. Fou al matí, entre la sortida de l'ofici pontifical i l'hora de dinar. El que sí que sé és que, tal com havia pronosticat la llevadora, no fou un part fàcil, ni per al metge ni per a la mare, però al final tot va acabar bé: la meva mare descansada i desocupada i el metge amb la feina feta. I jo bramant a cor què vols en el meu primer Nadal. Hi hauria un altre Nadal que també em faria un tip de plorar, però encara quedava lluny.

(Fragment de Les fantasies del nàufrag)