El baf de peus i suor condensats a la roba s'estén arreu del comboi, com una boira densa que penetra sense permís al meu nas. Una putada de debò. De camí al bar, quan passo pel vagó de primera classe, lliure de l'aire viciat del meu, faig una alenada reparadora. La diferència en el preu del bitllet: més espai on encabir les cames, diaris i esmorzar de franc. Oxigen sense efluvis desagradables. Consumeixo una birra, a la minúscula i incòmoda barra, a preu de terrassa de la plaça Catalunya. Una parella d'avis amb aspecte de pagesos jubilats estudia estupefacta els preus desorbitats de la carta. Un paio amb corbata s'hi menja un entrepà mentre mira un diari obert per les pàgines econòmiques, navegant desordenadament pels indesxifrables vaivens dels mercats borsaris, amb posat irreflexiu de deutes impagats. Paisatge avorrit, de natura transformada per la mà de l'home, que en diuen. Un dels eufemismes de la degradació, continu urbà i periurbà. Fullejo una avorrida revista sobre viatges amb signatures tan selectes i conegudes com tedioses. Però no sóc capaç de concentrar-me en cap dels elegants i insípids escrits. Penso en l'Alícia tota l'estona. Torno a fer-li un truc, però no m'agafa el mòbil. Sospito que l'empipada encara li durarà uns quants dies. O potser anirà per més llarg aquesta vegada.

(Fragment inicial de Vides desafinades. Barcelona: Edicions 62, 2011, p. 15)

* * *

Primera bona notícia en dies. El pis és perfecte. El meu arrendador és una altre gafapasta com el Francesc, un noi ros i baix, més gran que no pas jo, fregant ja els quaranta, que espanta els rigors del pas del temps amb una samarreta vermella de Wilco decorada amb un colom de la pau, texans moderns i vambes Converse. Molt juvenil, ell. Es diu Xavier i no hi viu des de fa temps. De fet, tenia llogat el pis a un amic del Miquel, també de Dénia, un guionista de televisió que l'havia deixat per anar a viure amb la nòvia. Gràcies. El pis és cèntric, petit, però amb espai per als meus discos i llibres... Quatre-centes cuques més despeses. Tal com estan les coses, està força bé. L'amo del pis i jo ens fotem una birra en una terrassa a les torres de Serrans, molt a prop del pis. L'agonia de l'estiu s'hi fa notar pels raigs de sol afeblits, d'una cremor tolerable. La brisa, una mica més càlida que la de Barcelona en aquestes dates, contribueix a regalar-nos una temperatura que frega l'excel·lència. Hi ha ambient, gent que circula, fa fotografies o s'atura per mullar la gola. Totes les taules estan a vessar de gent. Davant nostre vegeta una parella que deteriora les meves afeblides creences en el gènere humà. Ella: rossa de pot, amb un escot generós per poder lluir les mamelles operades, rodones i estirades com pilotes d'handbol. Lletja com un pecat de cobdícia. I amb tres dits d'un ridícul maquillatge de pallasso. Ell: pereta, fibrat, amb camisa fúcsia, corbata impossible, americana deixada caure sobre la cadira, ulleres fosques outlet i un posat desafiant d'estar força orgullós de la seva euga. Mirada superior rotllo «hola, mira quines bufes té el meu pibón i quins músculs tinc jo, som una parella superespecial, uaaa...». Patètics. Però no ho saben. Perquè molta gent és com ells, pensen igual, tenen les mateixes inquietuds i aspiracions vitals. Gent postissa, anestesiada, absurda.

(Fragment de Vides desafinades. Barcelona: Edicions 62, 2011, p. 33-34)

* * *

De vegades em fa l'efecte de no estar vivint una autèntica vida, de tindre una existència plana i lliure de pics, al marge dels tombs amargs de veritat, que no cal que siga walk on the wild side, o les històries de perdedors de Nick Cave o Tom Waits, els trossos de vida viscuda de Bukowski, els excessos de la generació Beat, coses així, perquè darrere de les existències més convencionals es poden amagar vides desafinades, successos increïbles, punyents, com ara que una sexagenària de poble menut, una vídua d'un entorn rural, puga agafar la sida, la malaltia maleïda, la tomba de gent cèlebre i de persones sense dret a necrològica, com ara Ernesto, una llunyana amistat de l'institut, amb ell es veia vindre, estava marcat, havia decidit explorar els límits, però et pot tocar sense jugar a la ruleta russa, a qualsevol, però allò de la mare de la Vicky m'ha semblat irreal, una projecció surrealista, me'n vaig assabentar quasi per casualitat, perquè no tenia intenció d'anar a visitar-la a l'hospital, però després de tants dies desapareguda, de tindre'n notícies únicament a través de Marta, vaig pensar que Vicky potser agrairia algun suport, una mostra d'afecte, no sé, unes flors, però lluny de ser útil he provocat una situació incòmoda, amb la mare cabrejada de l'hòstia i la filla anguniada, ja no té remei, què hi farem, però el que més em dol és haver-la vist tan desmillorada.

(Fragment de Vides desafinades. Barcelona: Edicions 62, 2011, p. 121-122)