Un avi feliç i content

Soc avi feliç
de veure't, Bruna,
llampant com la lluna,
amb aire encomanadís.

Soc avi content
de la nostra complicitat
i no és cap disbarat 
proclamar-ho a tot vent.

 

Em pregunto molt sovint...

Em pregunto molt sovint 
què hi ha rere la teva mirada
quan m'observes, aturada,
com si anessis resseguint
la meva pell ja arrugada.

Em pregunto molt sovint
què penses quan et contemplo
i què rumies mentre t'observo,
sorprès de com m'estàs seduint.

Sovint em pregunto també
per què acapares la meva atenció,
per què m'ho passo tan i tan bé,
barrejant màgia i il·lusió.

 

Com m'agradaria...

Com m'agradaria endevinar 
què passa pel teu caparró
quan poses tanta atenció 
en tot allò que et fa badar.

Si pogués aturar uns moments
aquestes ingènues cabòries!
Si pogués aturar el temps,
per contar-te més històries!

Sort que no ets conscient
que el món és més recargolat,
que la vida té una altre accent,
i t'acribillarà sense pietat.

Però no facis cas de la gent
que diu que tot és complicat.
Posa-hi ganes i ves fent,
i creix, Bruna, feliçment.

 

La lluna, la Bruna

La lluna, la Bruna,
vestida de sol,
son pare l'admira
i sa mare la vol.

La Bruna, la pruna,
és dolça com cal,
son avi l'adora
ja que ella s'ho val.

La pruna, la lluna,
vestides de groc,
empaiten la Bruna
i s'inventen un joc.

La Bruna, la lluna,
amb gran atenció
es busquen, es troben
i es fan un petó.

La lluna, la pruna,
i la Bruna també,
es diuen adéu,
en el poema darrer.

(La lluna, la Bruna. Barcelona: Fil d'Aram, 2014)