Fragments de K.L. Reich. Barcelona: Edicions 62, 2001. (Manuscrit de 1946. Edició crítica i pròleg de David Serrano)

Fou l'Emili qui s'adonà el primer d'un grupet de tres o quatre homes –li calgué fer un esforç per a «trobar-los» homes– que, afluïts a la carretera per algun camí secundari, esperaven que la columna hagués passat per tal de creuar.

–Mira, Cisco –digué ofegant una emoció violenta.

Eren internats al camp i anaven guardats per dos SS, fusell al braç. Sobre ells varen convergir totes les mirades de la processó i per uns instants no existí res més al món. És que eren realment homes? Vestits amb parracs ratllats de blau, amb un casquet també ratllat enfonsat per damunt de les orelles, llurs cares cremades pel vent de neu, morats de fred els llavis i la punta del nas, tremolant tot el cos arrupit, traslluïen per una magror cadavèrica tot un infinit de sofrences. Aquells cossos semblaven sacs de llenya, talment els ossos apuntaven a través de la pell i dels draps que els vestien. Dels pantalons massa curts eixien uns turmells exageradament inflats i unes sabates amb sola de fusta, molt grans i balderes, sota les quals s'aferrava la neu fent insegura l'estabilitat d'aquelles pobres carcasses.

–Redéu! –exclamà Francesc.

Al mateix moment que els nostres amics passaven per davant del grup, un d'aquells esquelets vivents obrí la boca com si anés a parlar.

–Sou espanyols?– preguntà, en efecte, amb un accent andalús impecable.

La seva veu, sortida amb retard no corresponia per la potència a l'espantall que se'n servia. Ningú no tingué prou presència d'esperit per a contestar-li. L'home deuria repetir la pregunta més endavant, i tant la seva veu com la seva presència, obligades a presidir la desfilada, oferirien als nouvinguts la imatge-compendi d'una existència a la qual, d'aleshores endavant, estaven condemnats mil cinc-cents homes més.

(p. 35-36)
 

* * *
 

Xuclà la cigarreta amb fruïció, i, com si se li hagués girat la pissarra amb tot el que hi havia llegit, es trobà amb el pensament desviat per un camí contrari. «És que sóc tan feble com els altres –va pensar–; el meu egoisme és impotència, com ho són el servilisme dels covards i les aberracions dels "femelletes"». Va veure que els egoistes com ell eren igualment dominats per l'esperit del camp. Una tercera forma de dominació, en la qual també havien pensat els organitzadors dels camps nazis. «Ésser egoista és fer-los el joc». […]

I la lògica el portava al punt de sortida: calia que aquell que pogués s'esforcés a comprendre, a compadir a ajudar. Per sentit del deure o per sentiment sincer, el cas era el mateix, calia fer-ho! Lluitar com fos, sacrificant-ho tot, per a no ésser absorbit per l'esperit del camp! Altrament era col·laborar amb el nazisme…

(p. 178-179)
 

* * *
 

La tarda era grisa i encara que de la neu caiguda un parell de dies abans no en restaven més que uns pocs vestigis pels racons ombrejats, l'aire portava les acícules del fred. Els presos estaven formats des de feia una bona estona, car el recompte ja era fet, però l'ordre de trencar fileres encara trigaria a ésser donada. Els SS tenien feina llarga: un grup de quaranta iugoslaus havia arribat aquell mateix migdia, i calia fusellar-los abans que es fes fosc. Per tal de donar al crim una major solemnitat, el Comandant decidí que, mentre durés l'execució, el camp romandria format i en posició de «ferms».

Els condemnats donaven la impressió de camperols i, entre ells, hi havia cinc dones. Presumptes encobridors dels «bandits» que lluitaven per la llibertat de la pàtria, aquells màrtirs foren detinguts en concepte d'ostatges. El Reich establiria amb llur mort un precedent exemplar. Però això no era prou. El procediment d'execució seria refinat. Els SS no feien justícia, o, més ben dit, el que al seu punt de vista podia ésser justícia: es venjaven.

Els condemnats passaren la tarda al carrer, acervats contra el mur del crematori, abillats únicament amb una camisa i uns calçotets i, en ésser traslladats al lloc del suplici, ja estaven mig morts de fred; dues de les dones ploraven convulsament i els seus gemecs ressonaven planyívols pel camp paralitzat. Foren transportats al quadre de tir, emplaçat a un extrem del camp, plaça oculta a les indiscrecions; l'herba el tapissava, mancava d'esclat, cremada per les primeres gelors i com esborrada d'antuvi, en saber el testimoniatge que li estava reservat…

Els matancers arribaven cascats i amb el fusell al muscle. Hans Gupper portava els seus gossos; els altres oficials, la perspectiva d'un «festival divertit». Cadascú es situà al seu lloc respectiu. Els únics que no coneixien el seu eren els iugoslaus, car romanien arrecerats, fent una pinya, junt al planxer d'un barraca-taller. Un dels oficials llegí un nom de la llista que portava a les mans. Un home impressionant per la seva estatura, sortí del grup, desfent-se amb un gest decidit i dolç de la mà que retenia la seva. L'alçària l'obligava a portar el cap una mica cot, però als seus ulls brillava una expressió de coratge i menyspreu.

–Posa't ací– manà l'oficial, bo i acompanyant-lo al punt escollit com a més apropiat.

–Treu-te la camisa –afegí, mentre un soldat li lligava els peus.

La detonació fou única i allargassada. Els trenta-nou condemnats restants es taparen els ulls i llurs crits d'angoixa es perderen en el vellut de l'herba. Les dones foren afusellades les últimes… Els fou feta la concessió de morir amb la camisa posada. Per altra part, aquella formació extraordinària perllongava inesperadament la tortura de la multitud arrenglerada. Dues hores més de fred, dues hores més de fam, dues hores més de fatiga, dues hores encara més intolerables que la resta de la jornada, perquè eren això: de més a més. És clar que aquelles dues hores eren les darreres per als quaranta malaurats, però el camp no podia solidaritzar-se amb llur sort lamentable. Eren vuit mil estómacs que s'encongien de fam, setze mil genolls que es doblegaven de cansament, miríades de cèl·lules nervioses agullonades pel fred. Els botxins donaven a la dallada de la mort un ritme lent, perquè sabien el valor enervant d'aquella lentitud, per als condemnats i per als qui havien d'esperar-ne la fi. Cada detonació assenyalava un pas més cap a la terminació de la tortura, cada detonació feia desitjar la immediació de la següent. Hom oblidava que a cadascuna d'elles, un ésser humà queia sobre el bassal de les sangs germanes.

–Dinou…

L'estómac es contreia, el pes dels genolls augmentava, el fred atenyia noves posicions.

–Vint… Hem arribat a la meitat.

Aquells vuit mil homes ja no sabien que quaranta persones anaven morint una a una: cada espetec era el senyal d'un rellotge que marcava la durada de llur sofrença, i àdhuc la lentitud, que els primers moments era exasperant, es veia acceptada ara com si fos la marxa normal del temps i ben vinguda la cadència que gradualment menava a la fi.

A la darrera detonació, s'elevà dels rengles un murmuri fet de sospirs d'alleujament. Si amb mots es pogués expressar la significació d'aquest murmuri, seria amb els que pronuncià l'Ernest:

–Vaja! Per fi, ja són tots morts…!
–Calla, imbècil! –escopí l'Emili, que aquell dia formava al seu costat.

Foren trencades les fileres i cadascú entrà al Block a sopar. Era ja completament fosc i el rellent de la sang donà a la nit una densitat viscosa…

I els SS begueren molt alcohol aquell vespre, puix que la seva feina no estava acabada i, en casos així, el consum de «Schnaps» era una necessitat de servei. Al cap de pocs moments d'haver tocat la campana de silenci, hom veié arribar un grup de presoners russos a la plaça de recomptes. De les finestres dels Blocks que donaven a la plaça, es podia distingir que no es tractava de simples soldats. Els uniformes eren ben tallats; segurament serien oficials i comissaris. No se'ls canvià pas de roba. Foren introduïts als subterranis del crematori, i hom calculà si n'hi hauria una trentena. Una estona després, passà Hans Grupper amb els seus satèl·lits.

–Què porta a les mans? –feu un dels qui espiaven per la finestra–. Vols dir que no és una destral?
–Sí, sí que ho és.

Durant més d'una hora, uns crits esgarrifosos i alguns dispars de pistola dominaren l'ample silenci del camp. La plaça deserta semblava empetitida per la llum viva dels reflectors. El fred mateix semblava prendre corporeïtat a l'exterior. La mort feia disbauxes al subterrani del crematori, i la sang del capvespre i d'aquella nit, anava xopant a poc a poc les pedres, la sorra, el fustam, l'aire i l'esperit dels presos a l'aguait. El gust de sang es propagava com un virus en l'atmosfera de crueltat. Aquella atenció obsessionada, emmetzinada per un començ de sadisme, aquella manca de pietat, l'acre sabor del dolor d'altri, eren factors alarmants als ulls del nostre observador, l'Emili. És que el camp arribaria ineluctablement a la finalitat perseguida pel nazisme de deshumanitzar els escassos que sobreviurien?

(p. 179-182)
 

* * *
 

Amb aquest llibre ens proposem donar una idea de la vida i la mort d'aquests ciutadans del món que han creat enfront del nacionalsocialisme la internacional del dolor. No fem la història d'un camp determinat, sinó una composició d'escenes, de situacions i de personatges, trobats als quatre camps coneguts en quatre anys i mig. Quatre camps entre els innombrables que hi havia a Alemanya, però particularment interessants de cara als llegidors d'aquest país, pel segell peculiar que la presència d'espanyols va saber-hi imprimir. Història de sofrença, aquesta, de terror, de mort i també d'esperança; la vida miserable i èpica ensems de multituds d’homes que, en la més aclaparadora de les impotències, troben recursos per a oposar-se al designi enemic d'anihilar-los: mescla de pintoresc i de dramàtic que presenta l'aiguabarreig de races, de nacionalitats i d'individus, obligats a la convivència més estreta; vicissituds d'un duel acarnissat que dura més de quatre anys entre les forces destructores del Camp i l'Home, que comença resistint-les, aconsegueix neutralitzar-les després i acaba vencent-les.

Hem preferit la forma novel·lada perquè ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui hem viscut l'aventura. Després de tot el que s'ha escrit sobre els camps amb l'eloqüència freda de les xifres i les informacions periodístiques, creiem que amb actes, observacions, converses i estats d'esperit d'uns personatges, reals o no, podem donar una impressió més justa i més vivent que limitant-nos a una exposició objectiva.

Reeixir en aquesta comesa tindria el doble valor d'haver aportat la nostra veu en la requisitòria del món contra el nazisme i de tributar als companys perduts el més fervent dels homenatges i el més pietós dels records. Milions d’homes foren assassinats perquè estimaven la llibertat i contribuïren amb llur mort a la possibilitat que la llibertat sobrevisqués.

(Fragment final de la "Nota introductòria" de K.L. Reich)