Ni Josep M. Andreu ni Lleó Borrell no necessiten ja presentacions. [...]

—Quan i com us vau conèixer?
—Andreu: Fa uns tres anys. Després del Premi Carles Riba em vaig decidir a fer una cosa de caire popular. Vaig fer una primera cançó, que vaig ensenyar a l'Enric Gispert, i fou ell qui em presentà en Lleó Borrell.

—És el primer any que intenteu de presentar una cançó al Festival de la Cançó Mediterrània?
—Borrell: És el segon. L'any passat n'havíem presentada una que no va ésser seleccionada. Es diu Tot el port duc al cor, i ha estat gravada posteriorment per Edigsa, amb Grau Carol com a cantant.

—Per ésser presentades, ¿cal que les cançons siguin avalades per alguna editorial de música, o n'hi ha prou que els autors les presentin particularment?
—A. i B.: Es poden fer totes dues coses. Hi ha autors que presenten la cançó a través d'una editorial, i n'hi ha d'altres que ho fan ells mateixos. Aquest darrer ha estat el nostre cas. Després, l'editorial "Canciones del mundo" ens l'ha editada. Per cert, que és la primera cançó catalana moderna que ha estat impresa en paper de música.

[...]

—Teníeu esperança de guanyar, abans de sentir les altres cançons que concursaven? ¿En teníeu més o menys, després d'haver-les sentit?
—B.: Després de sentir-les totes, la veritat, teníem una certa esperança, perquè ens feia la impressió que Se'n va anar sobresortia de moltes altres.

—Fins a quin punt foren més o menys decisives les intervencions dels intèrprets?
—A.: Aquest és un factor molt important, ja que una bona cançó mal cantada generalment s'ensorra. Cal tenir en compte, això no obstant, que les cançons són seleccionades per un jurat abans d'ésser interpretades.

[...]

—El públic d'aquí ha acollit molt bé Se'n va anar per les seves qualitats poètiques i musicals. Quant a la lletra, n'és una bona prova el fet que els diaris l'hagin reproduïda. ¿Heu rebut testimonis encoratjadors sobre aquest particular?
—A.: Ha estat molta la gent que ens ha felicitat i ens ha encoratjat encara més. Precisament recordo que, el mateix dia del Festival, en tornar a casa a la matinada, ja vam trobar sota la porta una targeta de felicitació molt simpàtica.

—Quants discos s'han venut ja fins ara? ¿Més Salomés que Raimons, o al revés?
—B.: Sabem que han estat fetes unes quinze edicions diferents, però les xifres exactes encara no es poden conèixer. De tota manera, hi ha molt bones notícies, ja que sembla que Se'n va anar es troba en el primer lloc de venda a les cases de discos: és realment un "hit". Quant a la segona pregunta, sembla que es ven més el disc de Salomé que el de Raimon. Entre tots dos passen ja dels 45.000 exemplars.

[...]

—Quin ressò ha tingut Se'n va anar a l'estranger?
—B.: Ha tingut molt bon acolliment a França, sobretot per part dels catalans que hi resideixen. Per cert, que alguns cantants francesos que de moment havien protestat, han dit que en tornar-la a escoltar fora de la nerviositat del concurs, l'han trobada molt digna d'haver guanyat. Ha estat sol·licitada a Grècia, i de Mèxic ens han demanat els discos de Salomé i de Guardiola. També estudiem la possibilitat que Salomé faci una tournée per diversos països.

—El públic ha notat, i així mateix es destaca a la premsa, que la T.V.E. només ha presentat una vegada Se'n va anar, després del concurs, i en la seva versió castellana: en sabeu les raons?
—A. i B.: No sabem a què atribuir-ho.

—¿Quina és la vostra finalitat; què us proposeu, amb les vostres cançons?
—A.: Sembla que és una qüestió molt clara: que la poesia vagi arribant a la gent, que la gent canti en català i que els professionals s'hi llancin, ja que una cançó de tipus minoritari quedaria molt més reduïda en aquests moments.

—Què us va fer imaginar les possibilitats que hi havia en aquest terreny?
—A.: Si aquest tipus de cançons són un èxit internacional, no hi havia cap raó per pensar que aquí no hauria de passar el mateix. Si es fa arreu del món, ¿per què ens havíem d'acontentar nosaltres amb un nombre reduït de cançons folklòriques?

—Pel que heu aconseguit en tan poc temps, sembla que ha estat qüestió de "compondre i cantar": és així?
—A.: Com que ens avenim tan bé, la cosa ha estat relativament fàcil. Ens posem de seguida d'acord: en Borrell fa unes músiques estupendes, i jo, unes lletres no tan bones...
B.: Les lletres estan molt d'acord amb el meu temperament. Fins i tot hi ha un cas (Com un record) en què ell ha posat la lletra a una música meva ja feta. Per altra part, l'Andreu fa unes lletres perfectament musicables, perquè ja elles soles porten un ritme i suggereixen idees musicals.
A. i B.: I tenim moltes ganes de seguir treballant en col·laboració i de tirar endavant.

(Carme Vilaginés: "Entrevista amb els autors de la cançó guanyadora del Vè Festival de la Cançó Mediterrània", Serra d'Or (Barcelona), núm. 12, desembre de 1963, p. 81-83)

* * *

Josep Maria Andreu, l'autor de la lletra de la cançó "Se'n va anar", ha aplegat en el volum de Columna Poemes i cançons (1957-1992) els seus dos llibres de poemes —un d'ells, premi Carles Riba 1959— i una selecció de lletres de cançons.
—Per què vàreu deixar de publicar poesia després d'obtenir el premi Carles Riba amb Intento el poema, l'any 1959?
—Es va donar la circumstància que, en una trobada amb Lluís Serrahima pel carrer, em va explicar que tenia la idea de llançar la cançó en català i m'hi vaig engrescar. Per divertiment, havia adaptat al català alguna cançó d'èxit. Sempre m'havia agradat el món de la cançó, on hi pot haver molta poesia. I vaig continuar fent poesia a través de la cançó. Aquella època va sorgir allò de la poesia social, que era força allunyada de la meva manera de veure la poesia.

—Heu descartat del llibre les cançons més conegudes, com "Se'n va anar". Ho heu fet perquè són massa conegudes o perquè només heu seleccionat les millors?
—Veritablement, hi he posat les que he considerat literàriament més bones. Sense que les altres no ho siguin. Hi he posat les que s'acosten més al poema. "Se'n va anar", la faria diferent, ara, però llavors no seria "Se'n va anar", que la gent coneix i prefereixo no posar-la-hi. I això podria aplicar-ho a d'altres.

—Quantes n'heu deixades fora?
—N'he fetes més de cent i n'hi he posades trenta.

—Joan Perucho, un home de la vostra generació, diu en el pròleg que la vostra poesia heretava els aires melangiosos de Salvat-Papasseit i de Sebastià Sànchez-Juan. Esteu d'acord amb aquestes comparacions?
—Home, què voldria més! Però sí que sempre m'han agradat. També hi posaria Tomàs Garcés. Tota aquesta línia m'agrada. Ara, el fet que m'agradi no vol pas dir que tingui el seu nivell.

—Com va sorgir la idea de fer el llibre?
—La gent sempre em deia que per què no escrivia poesia. I els responia, agafeu els meus textos i llegiu-los. La gent, salvant els cantautors, no analitzen el text de les cançons. I les he publicades amb els poemes perquè s'hi vegi la continuïtat. No és una cosa tan diferent, un poema i una cançó.

—La tècnica de fer un poema o una cançó és molt diferent?
—Més que la tècnica el que és diferent és pensar que faràs una cançó i, en pensar-hi, també hi ha una mica de tècnica, com la reiteració d'unes frases i pensar que ha de ser entenedora, que no pot fer massa misteris.

—Què us va fer més feliç, guanyar el Riba o el Festival de la Cançó Mediterrània amb "Se'n va anar"?
—Guanyar el Riba, evidentment. Ara, és tan difícil de comparar això... El Riba va ser una cosa de categoria intel·lectual i el festival va ser un èxit popular i polític molt important, també.

[...]

—En cap ocasió no heu estat temptat de donar al músic un poema en comptes de fer una lletra?
—Només en una ocasió. Concretament en el disc que ha fet Montserrat Caballé hi ha una cançó que es basa en el text d'un poema del premi Carles Riba. I, a la Caballé, és la que li agrada més de tot el disc.

(Lluís Bonada: "El poeta que se'n va anar", El Temps, núm. 490, 8 de novembre de 1993, p. 87)