Autors i Autores

Maria Barbal

1. Català [País íntim]

El Ramon ens va acompanyar dissabte a mig matí, tu no podies estar a punt sense deixar-ho tot fet, escara que la Regina t'havia dit davant nostre, abans d'anar a treballar a la perruqueria, que anirien a dinar amb la seva mare; doncs, que a la tarda ho deixaria tot com una patena. Ningú no et trauria que, per a la casa «ella no valia les tripes d'un gos». El meu germà havia estat amable i s'havia fixat que l'Anna era guapa. La Regina m'havia rebut amb una abraçada potent, però es mantenia a una certa distància; en veure la teva activitat frenètica al meu voltant, recuperava el posat d'òrfena. La mirada dolguda em parlava de com havia intentat fer-se't amable i obtenir bon viure. M'hauria agradat avisar-la, però jo encara maldava pel mateix i no m'acabava de creure que era impossible. S'havia engreixat, però els botons de la brusa ja no amenaçaven amb la promesa d'un daltabaix de mamelles. Aquell matí la vam veure marxar, la bateta sense mànigues doblegada el braç dret, aquella de les lletres a la butxaca de dalt. Al cos tibat, hi duia imprès un aire de dignitat ofesa o de retret. El Ramon es relaxava quan tu o ella faltàveu, fins deixava de fumar.

Ens vam instal·lar al teu poble a migdia, a la casa del racó de la plaça. Tu, jo, l'Anna i el nen. Però abans, al peu de les escales, havies plorat.

El Johnny t'havia fet pensar en aquell germà xic que s'havia quedat mentre t'evacuaven a tu i a la tieta amb la padrina. El nen havia saltat del cotxe com un ocell, repenjava el cos prim a la baraneta de les escales i ens mirava fixament. Amb un fil de veu mullada ho havies explicat: una veïna dels de casa s'havia exclamat als soldats dient que aquella criatura esquifida estava malalta i que la vella el podia cuidar. Salvats de marxar ells dos, l'oncle Tomàs era llavors si fa no fa de l'edat del Johnny, ningú no havia gosat fer córrer el blat dels calassos i l'aviram, el que fos que hi hagués dins la casa. Gràcies a ell havíeu menjat a la tornada d'Aragó. A penes m'havies enraonat d'aquella veïna compassiva.

Havia passat, just després que el Ramon alcés el braç i girés al voltant del taxi per deixar la plaça i el poble, mentre jo tenia els braços ocupats amb els rams de dàlies i gladiols que la Rosalia havia tallat a l'hort, aquell mateix matí, perquè fessin bonic a l'església durant la cerimònia.

Hi va haver un temps serè aquell dia abans de la boda, al seu poble, entre tots quatre, un corrent d'alegria. Vam netejar la casa des dels dormitoris fins a l'últim graó de l'escala, vidres inclosos. Vas improvisar un dinar senzill, deliciós, les galtes de l'Anna van acolorir-se i encara estava més guapa i el nen, sotmès a la teva mirada, es va acabar el menjar del plat.

Vam anar al riu, vas ensenyar-nos els prats arrendats, tota la bellesa de la muntanya encara verda i del país de l'aigua, explicant el teu temps de flors i núvols flonjos. La meva amiga, acostumada a dones figa tova, et trobava més fascinant encara que el paisatge i captava tota l'energia que era capaç de posar en joc. El Johnny i jo preferíem mantenir-nos al marge de la conversa, anàvem davant de l'Anna i tu, jo maldava inútilment per no sentir les festes tants cops escoltades. De sobte, se't va enrogallar la veu, una broma fosca dins del cel d'estiu. Deies com la majoria de les famílies us havien girat l'esquena després que matessin el padrí, i de nou vas arrancar a bramar com un bàtec d'aigua. El Johnny va fixar en tu els seus ulls foscos, algú devia haver-li explicat que només els nens petits ploren. L'Anna et va agafar una mà entre les seves i et vas calmar de pressa, la pluja estroncada. Una vegada més em vaig enganyar. Em va semblar possible així aprendre jo a fer suau la teva pena.

La vetlla del primer diumenge de juliol, l'any 70 era a tocar. Perfumada encara pels fruits de la dalla i les fulles dels freixes, refrescada pel raig gelat damunt l'abeurador de la plaça, havien quedat enrere les cases mudes i un estiu més la tarima dels músics restaria en silenci, disgregades les famílies per les ciutats, fossin hereves dels noms ungits o dels pobres. Feia molt que no hi havia mossos ni minyones per llogar, ni els temporers per a la sega o dones mandongueres a la matança del porc. Darrere les parets gruixudes, casa Melis, casa Tora, casa Pla, alguns vells resistien la calor d'estiu: al costat del foc a terra, tardor, hivern i primavera.

Vas començar a guisar mentre l'Anna i jo ens ocupàvem de les feines secundàries: passar un drap per plats i coberts, copes, parar taula, batre clares per al pastís, tota la feina que es podia avançar d'un dia a l'altre.

Va ser a l'església, totes dues col·locant les flors amb el Johnny d'ajudant, que li vaig parlar del pare, com era de meravellós, i de quina forma més absurda l'havia perdut.

—Ara l'idealitzes —va fer.

Hi feia fred allà dins i la llum de les bombetes era agònica. Vam sortir a fora i la claror i el sol eren excessius com tots els estius de foc. Després de la sentència benintencionada, que la nostàlgia del pare no mullés la festa, el silenci ja m'estava bé. Em van venir les imatges apressades de les festes majors: totes les veus alçades a la taula llarga del menjador ombrívol, les rialles i, a la impensada, els teus plors. Em veia molt petita i feliç: vanitosa, dins dels vestits clars bombats pel can-can, giravoltant com una papallona d'uns braços als altres. Més endavant, amb pantalons curts de pitet, gran com el Johnny, volent ser igual que el Ramon per obtenir de tu més màniga ampla. A la fi, adolescent, esfugant-me dels grans i sobretot del teu poder, d'un costat a l'altre. I l'última Festa Major, la de la Regina i el Ramon, la del Conrad de família enemiga convertit en el meu badallor. Una pessigada ben amarga n'havia vingut de pensar en la força d'aquella il·lusió que m’oposava a tu. De feia estona que els ulls de l'Anna, sense permís de cap mena, em demanaven com havia pogut absentar-me en silenci de la teva vida.

(Fragment de País Íntim, 2005, p. 251-253)