Autors i Autores

Joan Barceló
1955-1980

Comentaris d'obra

La constatació de la dificultat d'accedir als llibres de poesia de Joan Barceló i Cullerés (1955-1980), com també la dispersió dels seus versos en revistes i antologies que aboquen a la recepció fragmentària i frustren una lectura integral de l'obra, ens va decidir a publicar la seva poesia completa. Per tal de contextualitzar-la mínimament, consideràrem oportú detallar un seguit d'informacions relatives a la biografia, als textos aplegats i a la bibliografia de l'autor. Aquest propòsit ocupa la primera part del llibre, mentre que la segona ofereix el conjunt dels poemes; a l'últim, un apèndix completa la present edició.

Recollim exhaustivament les incidències editorials dels textos amb la intenció de facilitar una edició acurada i objectiva, defugint qualsevol comentari i interpretació nostres. D'altra banda, a l'hora de tractar l'obra poètica de Barceló ho fem atenint-nos a l'ordre de composició dels poemaris. Això fa que la introducció general comenci amb Trilogia del penitent, la qual, tot i ser una obra d'adolescència, permet albirar alguns dels trets que caracteritzen la producció posterior del poeta.

(Julián Acebrón i Jordi Casals. "Pròleg" a Esbrinem les flors de la terra. Poesia completa. Lleida: Pagès, 1998, p. 11)

* * *

Com a home i com a escriptor, era «e-norme», en el doble sentit de «molt gran» i «fora de tota norma». No he conegut mai una persona tan contrària a la rutina, tan absolutament inconformista. Donava la impressió de «crear» sempre la pròpia vida, projectant-la endavant per camins nous, que no tenien res a veure amb els motlles del passat. I ho feia amb una gran senzillesa, evitant tota ombra de pedanteria. Era un veritable creador i vivia en el món dels somnis; però, al mateix temps, sabia tocar de peus a terra, i tractava tothom amb una encantadora naturalitat, amb una lleu ironia que el feia encara més cordial, amb un distanciament mínim per evitar el contacte apegalós del sentimentalisme, amb una humil i sàvia tendresa en aquells ulls oberts de bat a bat…

Joan Barceló conservava la frescor i la vivacitat de la infància, al costat de la maduresa, cada dia més segura, de l'home adult. Observava el món real, amb mirada escorcolladora, i es deixava endur per la fantasia dels somnis, tant en un cas com en l'altre, era lúcid, penetrant, d'una gran exactitud en l'anàlisi, d'una meravellosa coherència en la interpretació de totes les dades. Al meu entendre, era un home d'una gran intel·ligència, al costat d'una imaginació riquíssima. Agegim-hi una extraordinària capacitat de treball, i haurem completat, em sembla, els trets més característics de la seva persona.

Potser ara s'explica que, en tan pocs anys, hagi deixat una obra valuosa i extensa, sobretot, en el camp de la narració, sense oblidar la poesia.

(Jordi Pàmies. Joan Barceló: obra i retrat. Menàrguens: Ajuntament de Menàrguens, 1990, p. 14-15)

* * *

El que just tenguessis vint-i-quatre anys i ja escriguessis d'aquella manera, me deixà, com hauria dit mossèn Alcover, estafaril·lat, sentiment que es barrejà amb l'alegria de comprovar que, a València, uns poemes del mateix autor havien tengut més sort que a Ciutat, i encoratjat, veient d'aquella manera recolzat el meu criteri tan favorable, no me resultà difícil ser prou vehement per a aconseguir que l'editorial Moll acceptàs fer una lectura del teu llibre. Allò, pensava jo, significava l'edició quasibé segura, tota vegada que era ben evident que la teva obra es sabria defensar ella tota sola, i, contentíssim d'haver-te donat aquella sortida més que probable, t'ho vaig enviar a dir. Pocs dies després, a l'editorial rebien el teu original, amb una carta a la qual els deies que, cas de publicar-se, t'agradaria que dugués un pròleg meu. Te confés que –amics que ja érem– la teva petició m'afalagà: poc podia imaginar llavores que tu ja no el llegiries i que, en comptes de fer un estudi aprofundidor del text, vocat a l'intent de contagiar al lector el goig que a mi m'havia produït, perferiria, ara, per mor de les circumstàncies, parlar una mica amb tu, posar-te mots de lletra, d'amic a amic.

Mentrestant, succeí una cosa prodigiosa: com si de sobte, a molts indrets, la gent s'hagués posat d'acord, començà, aquí i allà, a pronunciar-se el teu nom, seguit sempre de lloances. Hi hagué una ampla dimensió pública de la teva condició de creador incontenible i, en cosa de mesos, passares de ser el desconegut de quan el teu original arribà a les meves mans, a ser l'autor reconegut de tres o quatres novel·les i guanyador, en poesia, a València, dels premis d'Octubre.

(Miquel Àngel Riera. "Carta al cel dels poetes a l'atenció personal de Joan Barceló", dins Miracles i espectres. Palma de Mallorca: Moll, 1981, p. 13)