Enmig de la immensitat asèptica del Teatre Nacional de Catalunya, perdut al fons d'un passadís infinit que decoren cartells d'estrenes sonades, un home jove, d'estatura discreta i aparença senzilla, ens allarga la mà amb aire acollidor. És Sergi Belbel, el director del Teatre Nacional de Catalunya. Malgrat l'expressió oberta i cordial, alguna cosa en el gest, la imperceptible concavitat de les espatlles, suggereix una antiga timidesa a hores d'ara dominada. Darrere les ulleres de conxa fosca brillen els ulls inquiets i vius. Belbel parla amb una naturalitat gens afectada i un punt d'apassionament engrescador en tot allò que explica. [...]

—A vint-i-dos anys ja guanyes un premi per la teva primera obra teatral. Què és el que t'atrau de l'escriptura dramàtica respecte de la prosa o la novel·la?
—Mai no m'havia plantejat ser escriptor de teatre. M'hi vaig trobar. Jo anava per filòleg, és a dir, volia ser professor de llengües i estudiar els qui escriuen. Mai no havia pensat que em dedicaria a la creació. Però a la universitat vaig topar amb un mestre, en Sanchis Sinisterra, que feia classes de Teoria del teatre. Quan jo arribava a casa tenia com una mena de necessitat de posar en pràctica totes aquelles teories. Així va ser com vaig posar-me a escriure teatre. De moment, no he escrit mai ni cap novel·la, ni prosa, ni per descomptat poesia. En canvi, per a l'escenari, em surt de dins.

—Quins grans dramaturgs consideres que han estat els teus mestres? Shakespeare, Molière, Goldoni, o els més pròxims com Anouilh, Ionesco, Brecht?
—El primer contacte va ser a través de la literatura francesa. Jo vaig estudiar filologia romànica i francesa. Per tant, els impactes més grans recordo perfectament que van ser, sobretot, Racine, també Molière, encara que no tant, i Beckett. Després tinc mestres vius: Sanchis Sinisterra i J.M. Benet i Jornet.

—I, d'una manera més general, respecte de les influències actuals, què t'ha marcat més, Europa o els Estats Units?
—Europa. El fet d'estudiar filologia t'insereix dins l'àmbit de la literatura bàsicament europea. El nostre bressol és Grècia; allà ho trobes tot. De fet, Shakespeare no deixa de ser un retorn a l'hel·lenisme. Per a mi, el punt d'inici són els Grecs, i a partir d'aquí tot el teatre llatí, el del Renaixement, Shakespeare, el Segle d'Or, el teatre barroc, el teatre clàssic francès, el romanticisme alemany..., fins a arribar aquí. Vaig tenir un coneixement bastant directe, a través de la literatura, dels grans mestres. (...) Ja cap als anys vuitanta, sí que vaig descobrir aspectes de la dramatúrgia americana, sobretot Tennessee Williams i David Mamet, que sí que em van influir.

—Quina importància dónes a la literatura en la creació dramàtica?
—Molta. Jo sóc un lector àvid de novel·les des que tinc ús de raó. Sempre he llegit molta més novel·la que no pas teatre. Ara, per la meva feina, potser llegeixo més teatre, però, per gust, el que em surt de dins és llegir novel·la. Novel·listes que m'agraden? Molts. El que jo havia fet eren grans immersions en determinats autors. Tenia temporades que dedicava a llegir diverses obres d'un mateix autor. A vint anys em va agafar per Dostoievski. Ho vaig llegir tot: L'idiota, Crim i càstig, Els germans Karamàzov... Després vaig tenir una temporada durant la qual em vaig submergir en l'existencialisme francès: Camus, Sartre... Després vaig llegir molt Jane Austin, el romanticisme anglès... I Flaubert, és clar!, el top dels tops!

—Què busques escrivint teatre? Quina és la idea que serveix d'estímul, de detonant per a posar-te a escriure?
—Si sabés què busco, no sé si escriuria. Quan ets jove i véns del món de la filologia, de la semiòtica, tendeixes a pensar que t'has de fer l'aparell crític abans d'escriure l'obra. Finalment descobreixes que si vas en aquest sentit et surt una obra amb un punt d'artifici, perquè fas abans la crítica literària que la mateixa escriptura de l'obra. Arriba un moment en què t'has de deixar anar. Desconeixes quins són els mecanismes que t'empenyen a la creació i fas un procés d'aïllament, de desconnexió amb el dia a dia, d'introspecció, i et deixes dur. Per a mi, els processos de creació cada dia s'assemblen més a processos d'alteració de la personalitat. Sembla molt gruixut això que dic, però no ho és. Es tracta d'oblidar-te una mica de tu mateix, deixar-te endur per una zona una mica desconeguda que no sempre arriba. Pot ser que et posis a escriure i que no et surti res; i de vegades, en un moment impensat, et surt. Hi ha un punt de misteri que jo trobo que és bo de mantenir. Respecte del que busques escrivint, essencialment és la comunicació. En el terreny teatral hi ha una qüestió delicada, i és que l'espectador el tens allà, en directe. quan escrius una novel·la no veus la cara del lector. Això ho tinc molt present a l'hora d'escriure: saber que hi ha vuitanta, cent, cinc-centes persones en directe que han de rebre un impacte, unes sensacions, uns sentiments, que han de riure, o han de plorar o s'han d'emocionar o esgarrifar... Aquest haver de compartir l'espai del temps entre els que fan l'obra i els que l'escolten i la veuen, per a mi és molt important com a punt de partida. En aquest sentit, les condicions són fonamentals: saber quin actor ho farà, en quin teatre es representarà, si vols un espai gran o petit, si és un sol espai o vint-i-cinc que es van canviant... A l'escriptura teatral hi ha uns elements sensorials que marquen molt el que fas. En el terreny del que expliques, és trobar un punt d'equilibri entre el suposat gust de l'espectador i el gust personal. Es tracta de saber, d'intuir, què és, del que observes del món i de la vida, allò que pot interessar algú altre. Hi ha moltes històries que no escric, perquè penso: «Això no interessa a ningú!»

—En quin gènere et trobes més còmode: la comèdia, el drama, el thriller?
—La veritat és que em trobo còmode en «el teatre». La comèdia té un punt agraït quan l'encertes. Però jo tampoc no sóc d'un gènere pur: m'agrada que en el drama puguis riure, que a la comèdia puguis estremir-te.

(Zeneida Sardà: "Sergi Belbel, dramaturg i director del Teatre Nacional de Catalunya", Serra d'or, núm. 570, juny de 2007, p. 54-58.)