DONA JOVE. Tenim moltes coses a dir-nos, encara, ho saps prou bé. Sé que hi ha coses que penses i calles perquè no vols dir- les, o no vols dir-me-les, sí, dir-me-les a mi, per algun problema teu que ignoro, que fins I tot tu mateix ignores, i això em fa mal, saps?, em fa mal, em dol, i em dol veure´t així, veure'm així, veure'ns així, omplint amb paraules vanes vans instants de silenci, i amb insults, els teus insults, perquè és un insult el que acabes de dir, m'insultes, m'insultes quan dius que ja no tens res a dir-me.

(Carícies, 1992)

***

SECRETÀRIA MORENA:  Ara tot canviarà.
SECRETÀRIA CASTANYA:  No ho sé.
SECRETÀRIA MORENA:  Ara tens poder.
SECRETÀRIA CASTANYA:  Abans també en tenia. Sense cap càrrec. El poder no és una qüestió de càrrecs, no és una qüestió de posicions, ni de valors, ni d’escales, ni d’escales de valors. El poder real és en els ulls i en les paraules, el poder és en el gest i en el silenci, no es troba en un despatx ni en un paper ni en un vestit ni en els diners ni en res que es pugui mesurar. El poder no és mesurable. I els ulls no poden mentir, no saben dissimular; les paraules enganyoses acaben traicionant el qui les pronuncia; els gestos esquerps, incontrolats, histèrics, els tics,  la crispació dels músculs, la tibantor dels cossos, els falsos moviments, el malestar dintre la pròpia pell i la incòmoditat del silenci després d’una disputa són les misèries dels falsos poderosos. La mirada neta, la paraula lliure, el gest tranquil, el silenci pacient: aquest és el meu poder i fa molt temps que el tinc.

(Després de la pluja, 1993)

***

DONA: ...Interessa’t per la gent de debò, pels seus problemes de debò, i fes una pel·lícula valenta sobre ells, sobre les seves aspiracions, les seves frustracions, la seva lluita, les seves mancances, els seus conflictes; deixa’t estar de frivolitats i de viatges en el temps i en l’espai i de judicis superficials i immadurs sobre la gent i els joves i el món i la societat i mulla’t de debò en els temes i en la vida i fes un guió collonut!  Imagina't algú que està a punt de morir, però hi ha algú altre al seu costat que l'ajuda a sobreviure, i això provoca una cadena de supervivències. Perquè la gent s'ajuden entre ells, i posar això en dubte o jugar amb això... és mesquí. Baix. Vil. La gent sobreviu, la gent sempre ha de sobreviure.

(Morir, 1994-1996)

***

No recordo quan vaig començar a pensar en català. Potser la nit del primer mort. Ho he fet. He mort una persona. Vaig pensar: he mort una persona. No vaig pensar: he matat una persona. He mort. Cal dir-ho així. Tanmateix, el verb matar també existeix en català. És al diccionari. Però sona molt menys català dir he matat una persona que no pas he mort una persona. L’última rèplica de Terra Baixa de Guimerà em va quedar gravada al cap de ben petit quan vaig veure l’obra per primera vegada, a l’escola: he mort el llop, crida Manelic. No diu pas: he matat el llop. Guimerà també va haver d’aprendre a pensar en català. Va néixer lluny d’aquí, i de mare forastera. La seva primera llengua, materna, va ser la meva, el castellà, per a mi matern i també patern. Com jo, havia hagut d’aprendre a pensar en català, doncs. Ves quines coses. Però don Àngel no devia assassinar ningú, era un prohom, i tothom sap que els prohoms no cometen crims i són moralment irreprotxables. Esclar que déu n’hi do la gent que el venerable autor mata i fa matar en el seu teatre. Per amor, per gelosia, per angoixa, per desesperació. Per sexe, en una paraula. Però, que he mort mai algú per sexe, jo? No, si faig memòria. De cap manera. Jo només he mort algú per ser. Més ben dit: per anhel de ser. Català. Ser català. Per poder pensar -que és el mateix que dir però amb ningú que t’escolti-: he mort el llop, la guineu, la rata, l’escurçó, o la persona que em volia fer mal, a mi o als meus éssers estimats, la persona que fa que ser català pugui ser una cosa més dolenta que no pas bona. Un incís important: mai no he mort ningú que no em volgués mal. Ni que no fos un o una indesitjable. Ni ningú que no fes nosa al món.

(Morir-ne disset, 2022)

***

HAMLET: A mi el que em fa més gràcia d’aquest inici famós de l’obra que du el meu nom, segurament la més famosa de tota la història del teatre de tots els temps, és l’un tros només de n’Horatio. Horatio ve amb tu?, demana en Barnardo a en Marcel·lus. Un tros només, se sent. I no és en Marcel·lus qui parla. Respon el mateix Horatio referint-se a ell mateix. Un tros només. Però...  per què coi dius això, Horatio, amic? Només arriba una part de tu? Per què? Pel fred? Per la son? O perquè quan apareixes pel fons a l’exterior del castell (és a dir, quan poses el peu damunt la plataforma de darrere de l'escenari) primer treus el caparró i després el cos i per això quan dius “una part de mi”, pels espectadors i les espectadores, sobretot les situades a baix a platea, però també als balcons, allò que tu dius correspon exactament a allò que elles i ells veuen: “una part de l’act.01, 2022)or”?
Que catxondo!

( Hamlet.01, 2022)