Un dels aspectes clau en la trajectòria d'Aurora Bertrana, des del principi, fou la construcció d'una determinada imatge, la configuració d'una "marca de la casa", perfectament definida i diferenciada, que li va proporcionar un lloc específic i destacat com a individualitat intel·lectual. Diversos elements van concórrer en aquesta individualització. Les possibilitats d'una modernitat redefinida després de la Primera Guerra Mundial, tant pel que feia a la cultura catalana del moment com al fet de ser dona, i l'impuls literariocultural dels anys de la dictadura de Primo de Rivera, van generar i viabilitzar noves formes de socialització i activitat en tots els àmbits de la vida pública. Aquestes noves formes van confluir amb el tarannà concret de Bertrana, els atzars personals que se li van anar presentat, la seva vocació d'escriptora, el seu talent artístic, una necessitat simultània d'arrecerament i desmarcament literaris amb relació al seu pare i, molt especialment, una consciència perfectament clara dels horitzons inèdits que se li obrien al davant. A partir de les experiències particulars i aprofitant les favorables circumstàncies contextuals, en articles, entrevistes, llibres i activitats públiques, l'autora va articular i articular-se una personalitat literària (i l'èmfasi no és pas gratuït, com tampoc ho és l'adjectiu, que cal entendre en un sentit ampli) que la va dotar d'un espai propi i li va traçar els camins de la professionalització en la cultura catalana. L'objectiu d'aquesta comunicació, amb les òbvies limitacions temporals que la prudència recomana en situacions com la d'avui, és, sobretot, esbossar els eixos principals d'aquesta construcció el període de preguerra -és a dir, en els seus inicis. Però també, per implicació, subratllar la importància de l'operació de literaturització a què Bertrana va sotmetre la seva pròpia persona, des del començament de la seva carrera, per convertir-se en escriptora; perquè aquesta literaturització, deliberada, fou tan efectiva, com a mínim, com la que va fructificar en l'escriptura i l'edició dels seus llibres. [...]

La crítica, fins aleshores, no havia parat atenció a l'autora -en part perquè després de 1923 no havia continuat publicant amb regularitat a la premsa (només havia aparegut el conte "Mort i resurrecció del Signore Gioseppe", a La Veu de Catalunya, el 1927)-; ara, però, no van trigar gaire a adonar-se, com he explicat en un altre lloc, del potencial del que podríem anomenar el fenomen Bertrana, en el qual aventura, originalitat, força, crítica, descaradura i diversió -és a dir, modernitat- s'agermanaven amb el talent artístic i el conreu d'un gènere, el de la literatura de viatges, en voga a tot Europa i en vies de desenvolupament al nostre país. Per si això fos poc, l'autora era, a més, una dona (cosa que va subratllar, no pas per casualitat, en tot moment), i aquest fet la convertia en una novetat absoluta a Catalunya. Fins aquell moment, cap dona havia concentrat en una unitat aquest conjunt d'aspectes. N'hi havia hagut alguna que havia escandalitzat la societat literària amb els seus textos, com Víctor Català, o que havia viatjat com Maria Antònia Salvà; algunes de les més joves, al seu torn, representaven també, personalment i literàriament, la nova preceptiva de la modernitat sociocultural femenina. Però solament les profundes transformacions socials i polítiques del primer quart de segle (en la culminació d'un procés iniciat la centúria anterior) i la seva combinació amb les circumstàncies atípiques de l'experiència vital d'Aurora Bertrana, van fer possible l'eclosió d'una personalitat pública com la seva, única en l'àmbit geogràfic català dels anys previs a la República i de qualsevol època anterior. I és que el fenomen Aurora Bertrana, singular i complex, resulta significatiu d'un fet molt més ampli, del qual l'escriptora no fou, en absolut, la protagonista exclusiva, però sí una de les realitzacions més interessants a casa nostra: la reformulació pública i notòria del model de la intel·lectual catalana des dels pressupòsits de la modernitat dels anys vint i trenta. [...]

Bertrana, doncs, representava un salt a la modernitat -a una determinada modernitat, la de l'època- en el panorama de la cultura i de la literatura femenina catalanes. L'explicitació del fet en el mateix moment en què s'estava produint, de la qual l'article de Pons i Guitart és només una mostra -tot i que de les més significatives-, fa impossible suposar cap tipus d'inconsciència per part de l'autora. Tot al contrari. Aurora Bertrana va saber calibrar perfectament la importància de la seva aportació, i va potenciar molt bé les possibilitats que se li oferien. Que sovint prengués una actitud innocent al respecte, d'aparent distracció, no ens ha d'enganyar en absolut. Aquest capteniment formava part de la seva imatge de despreocupació i extravagància aventurera -en el bon sentit de l'expressió-; però al darrere hi havia una clara consciència sociopolítica, literariocultural i de gènere que, amb una mica d'atenció, sempre s'acaba descobrint. [...]

(Neus Real:"De la xocolata amb melindros a la mostassa alemanya: Aurora Bertrana, un nou model de la intel·lectual catalana moderna", dins Glòria Granell, Daniel Montañà i Josep Rafart (ed): Aurora Bertrana, una dona del segle XX (Barcelona), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001, p. 25-35)