Cirerers al jardí

Compto rengles de cirerers, vermells
de conte, vel·leïtosos i onírics, 
suspesos al blanc arbrat de la pluja.

Fes silenci, mentre la mà dibuixa
el jardí perfecte, i s’omplen les branques
amb fruits que mai s’arribin a podrir.

El paradís deshabitat

Sé que els paradisos són espais 
deshabitats d’on s’alça la boira,
quan la tardor és un tast de magranes
i els verds balbs sol·liciten
la pell lluent de les taronges.

S´, sobradament, que érem furtius,
que no eren nostres les meravelles
que preníem ni el so bigarrat 
i aspre del seu llenguatge.

També sé que ens pertanyia el pas,
i els plànols invertits dels camins
de la renúncia, i l’agonia
dels fenassos dins el foc, i el fum
dels arços humits que ens incendiaren. 

Les guilles del temps

Aquest hivern ens han fugit de l’ànima
ginebres i boix grèvols a ramats.
Quins furtiu se m’ha endut del paradís 
les baies virolades de l’arboç
i no duu sang de bosc a les butxaques?

la boira de l’absència omple els deserts
de món, inexplorats, que ens pertanyien
quan la tardor era una taula parada
al mig de l’opulència, i les guilles
del temps s’aturaven per abeurar-se
als tolls, efímers, de les nostres passes.

Dreceres

Corro de lentitud en lentitud,
d’un bosc a l’altre, d’un nínxol a l’altre,
de casa a l’hort i de l’hort al jardí.

El vers és una xarxa interminable
de dreceres per on fugir del temps.

(Jardins d'hivern. Calldetenes: Cal Siller, 2018.)