[Un segle de prodigis]Caminals-Heath's writing is polished, colorful, rich. Her dialogue is crisp, colloquial, engaging. The mood she creates alternates between humor and tragedy, innocence and cynicism, nostalgia and pragmatism, surrealism and realism. What distinguishes this novel from the prototype of the genre to which it belongs is its structure. Caminals-Heath avoids the linear, chronological representation of events in favor of a puzzle-like structures, where scenes are brought to life, so to speak, in defiance of the laws of time and respectful only of the order in which they are recalled by the memory of the narrator. The puzzle does not take its final form and the picture is not fully formed, and thus the lives of the characters and the story of the two families are not complete, until the last of the thirty-five "memories" is relived. This novel can be and will be enjoyed by any reader. The American reader unfamiliar with Catalonia, its culture, and its people will discover a different, fascinating world. This novel has a particular appeal for those Catalans who have lived through some of the historical periods depicted. For them, once read, this novel allows them to relive part of their common story. This is Roser Caminals-Health's first novel. It augurs well for her novelistic career.

(Manuel A. Esteban: Catalan Review Yale University, California State University, Chico)
 

* * *

Un segle de prodigis, publicada recentment per Editorial Columna i que aquesta setmana ha arribat a les llibreries vilanovines, és el títol de la primera novel·la de la professora Roser Caminals Gost, una barcelonina que resideix a Frederick, una ciutat de l'estat nord-americà de Maryland situada a prop de Washington, i que des de fa 20 anys estiueja a Vilanova i la Geltrú. Roser Caminals, que es defineix en la línia de la novel·lística catalana marcada per autores com Montserrat Roig o Mercè Rodoreda, havia escrit fins ara crítica i havia realitzat traduccions. El primer treball important que va signar va ser la traducció a l'anglès de Los pazos de Ulloa, d'Emilia Pardo Bazán."

(Pere Gimferrer: El Temps, núm. 955, 1 d'octubre de 2002)
 

* * *

[El Carrer dels tres Llits]. La novel·la que inicialment em va cridar l'atenció per la gairebé homonímia de l'autora amb la meva parella, m'ha semblat una sorpresa molt bona, més perfilada que l'anterior que li coneixia i que tanmateix no era gens negligible. En aquest cas, però, l'autora s'ha capbutssat del tot en un projecte singular: la síntesi de la Rodoreda pseudofulletonesca d'El carrer de les Camèlies i del Mendoza aparentment detectivesc del Savolta. No té la poesia visionària i gairebé al·legòrica de la primera ni el caire irònic del segon, però demostra una excel·lent grapa narrativa i una capacitat gens freqüent de mantenir l'interès i descabdellar l'entrellat; per camins diferents, s'arriba a emparentar amb la Carme Riera de Cap al cel obert, en tant que reelaboració inventiva de la novel·la de gènere, i el material que toca és, a més, estranyament poc explotat fins ara en la narrativa catalana. Fa servir com a eix una coneguda llegenda urbana barcelonina, immemorial, i arriba a donar-li una dimensió alhora mítica i quotidiana, amb la rara virtut d'encuriosir sempre, de sorprendre sovint i de commoure a estones."

(Pere Gimferrer: El Temps, núm. 955, 1 d'octubre de 2002)

* * *

[La petita mort]. Los libros de Roser Caminals lo tienen todo para convertirse en una referencia. Desde La verdad del caso Savolta, y La ciudad de los prodigios no había leído un retrato de la Barcelona de 1900 tan convincente.

(Julià Guillamon: "La ley del mareo", La Vanguardia. "Cultura/s", 26 de maig de 2004, p. 10)

* * *

[La petita mort] en més d'una circumstància, Caminals fa pensar en el Lluís-Anton Baulenas o l'Eduardo Mendoza històrics. [...] Caminals, és una autora que val la pena seguir".

(Estanislau Vidal-Folch: El Periódico de Catalunya, 22 de juliol de 2004)
 

* * *
 

[La dona de mercuri]. Després de tantes provatures i de tants d'experimentalismes que no ens acaben duent gaire enlloc, Caminals té la gran virtut de dur-nos allà on hi ha la veritat indestructible de les bones novel·les" 

(Xavier Cortadellas: Presència, del 27 d'agost al 2 de setembre de 2004)

* * *

Amb La dona de mercuri, Roser Caminals confirma les expectatives creades amb la seva obra anterior, sobretot amb La petita mort (Rosa dels Vents, 2004). Més afinada, més concentrada, La dona de mercuri té tanmateix unes mateixes característiques: un gran traça a l'hora de crear un ritme narratiu dinàmic que arrossega el lector, uns protagonistes problemàtics, amb un profund neguit interior, una hàbil combinació de realitat i de ficció i, sobretot, una encertada evocació de la Barcelona del tombant de segle, una ciutat en la qual, com ja va notar Maragall en la coneguda oda que dedicà a la "la gran encisera", segons la defineix, la rialla precedeix el plor i l'alegria, la tragèdia. Semblantment, destaca en l'obra de Caminals una encertada imatge de Barcelona, presentada com una ciutat plena d'animació en les seves places i carrers, amb celebracions populars de forta sensualitat, al costat de fets dramàtics, personals o col·lectius, que culminen en un procés marcat per la injustícia a totes dues novel·les. Els models de l'autora són diversos, des del fulletó a la novel·la sentimental, passant per la crònica periodística, i notem també l'empremta de Mercè Rodoreda i, més concretament de Mirall trencat, la seva novel·la més ambiciosa, mena de retaule ampli de la Barcelona d'abans de la guerra, presidida per personatges molt ben construïts, del tot convincents. En efecte, a La petita mort, el protagonista es un arquitecte jove, Andreu Nadal, marcat per uns orígens personals obscurs, ja que desconeix la identitat dels seus pares i les circumstàncies que van envoltar-ne la mort. El fil conductor de la novel·la és, precisament, la recerca d'aquest passat misteriós per part d'un arquitecte que contribueix amb la seva feina a la creació d'una ciutat atractiva i moderna. De fet, aquest personatge ha tingut la possibilitat d'estudiar una carrera gràcies a un oncle, Terenci, que l'ha recollit, educat i refinat, a la mort de l'àvia amb la qual vivia modestament a prop de la Boqueria, on ella era venedora. El nom de l'oncle, així com la funció que fa amb el seu nebot, no pot deixar de recordar-nos la funció de l'oncle Terenci amb Eladi Farriols a Mirall trencat. Com Eladi, també, Nadal se sent més atret per les actrius que no pas per les noies burgeses del seu braç, i serà precisament d'una artista de circ de qui s'enamorarà, d'una noia que coneix casualment, arran de l'explosió d'una bomba a la sala de festes Pompeia, un fet que es va produir realment el 1920, el moment, molt encertadament descrit, en què comença la novel·la. Un altre fet real, un crim, el del carrer Parlament, ocorregut l'any 1895, seguit d'un judici en el qual va ser condemnat un innocent, per testimonis oculars poc fiables, tindrà finalment una importància cabdal en la vida del protagonista de l'obra; a més, aquestes dues dates delimiten temporalment la novel·la i creen fils diversos, històries paral·leles, que hàbilment conflueixen al final, quan s'aclareix l'origen del protagonista. Emmarcada entre aquestes dues dates, a més, es configura una imatge determinada de Barcelona, la d'una ciutat plena de vida, en la qual el crim i els baixos fons, que tenen aquí com a escenari la botiga d'empenyorament La Lloca -un espai que s'esmentarà a La dona de mercuri, cosa que assenyala la relació de totes dues obres-, conviuen amb les classes benestants, amb un despatx d'arquitectes, concretament, que pertanyen a l'alta burgesia. D'aquesta manera, Caminals fa la seva personal oda a Barcelona, adreçant-se, com Maragall, un autor que té ben present, a la ciutat: Tibidabo: "A tu, t'ho dono. Te la dono, si m'adores. El dono l'encisera ajaguda a baix, arrapada d'esquena a la línia costera. Et dono els terrats i la boirina blava, l'espasme elèctric dels tramvies i el rodolar eufòric de l'automòbil. Et dono els somnis dels arquitecte, els deliris dels banquers, els malsons de la usura i l'insomni de la misèria". La diversitat de la ciutat, de fet, l'espai de la modernitat, una diversitat que ja va destacar Baudelaire, un precursor també en aquest aspecte, és un dels trets que la defineixen a La petita mort i, també, a la següent novel·la.

(Carme Arnau: "Teresa i la ciutat", Avui, 22 de setembre de 2005)

* * *

[La seducció americana]. "Hay libros que se dejan leer con agrado a pesar de cierta prevención inicial. Son libros que no hacen ruido. Ni lo necesitan. De una ligereza —en el sentido de presteza o agilidad, no en el de inconsistencia— sutil. Este es uno de ellos. Roser Caminals (Barcelona, 1956), su autora lleva años en EE.UU. De la experiencia de su vida en aquel país nos da cuenta ahora en esta crónica en la que explica en qué consiste la seducción americana. El postamericanismo y el antiamericanismo responden a las habituales prácticas maniqueas con las que se despachan los asuntos por las hispánicas tierras. El ruido de unos y otros sólo produce sordera; las palabras que emiten quitan más que añaden. Caminals escapa al remolino cainita sin necesidad de aspavientos ni grandilocuencias que a nada conducen. "Condenar és més fàcil que entendre —escribe en las Conclusions— i per això abunden més els crítics que els coneixedors". A pesar de llevar casi tres décadas en EE.UU. y de estar casada con un estadounidense, la autora nos dice que no pretende haber entendido América pero sí haberla aceptado. Pero esta aceptación de Caminals no es ciega ni fatalista. La suya es una aceptación que nace de la mirada sin prejuicios —"arribat l'estat d'equilibri bicultural conegut com a assimilació"— con la que ha observado la vida americana de norte a sur y de este a oeste.

La autora plantea el relato de su experiencia a modo de viaje —un género literario con las fronteras permeables—, que nos lleva por geografías, gentes, ciudades, conversaciones con conocidos y desconocidos, relaciones de familia y donde no faltan agudas observaciones y analogías salpicadas de un fino humor o, por decirlo en catalán, de plasenteria. Su punto de vista sobre el profundo sur, las diferencias entre la Costa Este y la del Pacífico, la gastronomía, el retrato que hace de Las Vegas ligada a cierta mentalidad americana, los grandes paisajes, los estados fundacionales de Nueva Inglaterra y, cómo no, el cine, dibujan un friso complejo con sus luces y sombras, contradictorio y lleno de paradojas que acaba por atraer y seducir. Hay momentos en los que el texto enlaza con los mejores reportajes que se publicaron en la revista Mirador en los años 30 del pasado siglo."

(Marc Soler: "La vida americana", La Vanguardia. Cultur/as", 29 d'abril de 2009, p. 14)
 

* * * 

[La seducció americana]. Després de completar una trilogia sobre la Barcelona que iniciava el segle XX, Roser Caminals presenta un llibre que s'allunya de la ficció, una mirada al present i al passat dels Estats Units. No és la mirada forana d'una intel·lectual europea, ni la mirada en clau interior d'un ciutadà del país, sinó la d'una escriptora que hi viu i treballa des de fa més de vint-i-cinc anys. Una «insider amb un ull de més, que em permet veure Amèrica també des de l'exterior», declara per a EL TRIANGLE l'autora.

Caminals parteix de les experiències personals, però la seva presència en la redacció és més aviat indirecta. És present en la mirada molt més que en l'anècdota i en la narració. Perquè el llibre és sobretot una crònica de la seva família política, el seu principal nexe amb els EUA, i del passat i del present del país. També és la crònica d'un arrelament en un país estranger, però en la major part de les pàgines l'escriptora es manté a un prudent pas del protagonisme. «No és per pudor, sinó perquè no em considero un tema ni interessant ni desxifrable. Encara que es filtrin aspectes de mi mateixa, els protagonistes dels meus llibres són llocs poblats per altres persones amb altres veus», explica.

Tot i aquest petit filtre de les impressions personals, queda, sobretot en el primer tram de l'obra, la sensació d'un cert encisament vers les petites litúrgies que esquitxen la vida quotidiana de la classe mitjana, vers la placidesa dels veïnats, vers «uns rituals a voltes més informals i a voltes més cerimoniosos que els europeus, que formen part de la meva Amèrica». Però aquesta fascinació no exclou les pinzellades iròniques. A parer de l'autora, «la ironia i la comoditat no són incompatibles. Sense la primera, se'm faria difícil d'escriure. Al cap i a la fi, la ironia es distància i l'escriptor, sobretot el novel·lista, és corredor de llarga distància. Però la meva, d'ironia, sol ser més tolerant que cruel».

En paral·lel al descobriment d'aquestes realitats socials, l'autora dibuixa la seva família política, especialment la seva difunta sogra, un personatge entranyable que el lector pot dotar de dimensió simbòlica. Louise sembla una representació humana de l'Amèrica ingènua i un xic negadora de la realitat, que gira l'esquena a allò desagradable o incomprensible.

ELS ORÍGENS VIOLENTS
A partir d'un cert moment, La seducció americana comença a convertir-se en un llibre de viatges en l'espai i en el temps. Alhora que l'autora explica les seves vivències en altres contrades del país, ofereix pinzellades de la història que les va definir. Apareix la petja de la violència a l'oest de Tombstone i Wyatt Earp o Wild Bill Hickok, i també d'una Las Vegas marcada pels seus orígens mafiosos i ara convertida en un lluminós parc temàtic de l'hedonisme consumista. El judici d'aquestes realitats és inevitablement dual, matisat. «Tot encontre cultural té moments desencisadors. Efectivament, Amèrica és tan capaç de seduir com d'esgarrifar. Al costat de la vida plàcida, de postal, del midwest, hi ha ciutats en estat de descomposició, al costat de la bondat i paciència que caracteritzen la majoria de ciutadans, hi ha l'estridència de les armes i els horrors del racisme.»

Acompanyant el seu marit, també escriptor i docent, en una investigació pel seu llibre The children Bob Moses led, l'autora va conèixer les arrels del segregacionisme racial i el seu discurs paternalista, que pràcticament nega la humanitat de la raça negra. L'autora, però, escull acabar la seva mirada divulgativa en positiu, usant Obama com a símbol d'un país que, potser, ha deixat de tenir por de l'altre i que està disposat a conèixer-lo."

(Ignasi Franch: "Els EUA d'una catalanoamericana", El Triangle, 8 de juny de 2009)

* * *

[Cinc-cents bars i una llibreria]. Tinc una mena de debilitat per la narrativa de Roser Caminals. Potser és per la seva trajectòria: catalana de soca-rel, viu des del 1981 als Estats Units, país al qual adora i critica amb el mateix fervor, com queda ben clar amb el seu assaig La seducció americana. Va escriure i publicar el 1995 Un segle de prodigis, primera d'una trilogia en què va escanejar la seva Barcelona natal des del Modernisme fins ara. La novel·la la va escriure i publicar primer en anglès i després la va traduir al català. Ara, la seva producció literària ja és originàriament en llengua catalana.

A Cinc-cents bars i una llibreria, Roser Caminals s'endinsa en el món de l'educació sentimental en una Espanya amb dos pols ben diferenciats: la Barcelona de la seva adolescència, protagonitzada per una estudiant universitària amb ganes de conèixer món, i una família d'una ciutat mitjana de Castella de la mateixa època, que viu immersa entre les arrels d'uns valors ancestrals i l'onada de novetats globals que arriba d'arreu amb la universalització de la música moderna, la ràdio i la televisió.

El títol ja retrata la forma de ser dels habitants de la ciutat imaginària de la Meseta castellana. Lítica, on transcorre la major part de l'acció, amb dos germans protagonistes de la novel·la. L'altra protagonista és l'estudiant de periodisme de Barcelona, de classe acomodada que es fa íntima amiga dels dos germans. Dos mons que avancen en el temps i coincideixen periòdicament i que van entrant en un contacte cada vegada més íntim, malgrat els espais oposats de la seva atmosfera vital. Dos mons que són narrats des de la distància, el primer, i en primera persona, el segon.

Aquest vaivé geogràfic i el canvi d'estil narratiu permeten fer avançar unes històries entrecreuades que van guanyant en intensitat a mesura que avança la novel·la, amb personatges nous, especialment familiars i amics dels protagonistes, que van teixint diferents històries que permeten entendre millor el desenllaç. Els canvis profunds de l'època queden sintetitzats en un gran mural literari en què la transformació global de l'escenari queda minimitzada per l'evolució interna dels personatges. No cal dir que un dels dos espais geogràfics, el castellà, permet als protagonistes adolescent la recerca de més mons nous, alguns desconeguts, d'altres d'inaccessibles i també de prohibits. Establir el fil difícil en què es gronxen uns i altres permet a l'autora bastir un fresc literari en què amors i desamors, les passions, el sexe, la vida i la mort poden formar part a la vegada del ritual ancestral d'un poble mesetario com també de la realitat quotidiana d'una burgesia tradicional catalana.

Filòloga de professió, Roser Caminals ha brodat amb precisió un llenguatge escaient amb l'època i amb la història que narra. Per fer-lo més real, els personatges de la Meseta s'expressen en castellà en els diàlegs, un idioma, igual que l'anglès, que hi domina àmpliament, ja que és lectora d'espanyol en una universitat americana. Potser la seva erudició els ha fet expressar en un llenguatge excessivament culte, encara que hi destaca la riquesa musical de la Castella profunda.

De la novel·la també destaca la profusió descriptiva dels ambients, l'amplitud de detalls amb què retrata els personatges i un canvi de ritme narratiu frenètic, potser exageradament i tot, que en alguns moments pot arribar a fer perdre el fil de la història

(Jordi Capdevila. "Els temps convulsos", Avui. Cultura, 2 de desembre de 2010)

* * *

Com encaixa Els aliats de la nit amb Cinc cents bars i una llibreria? Pel tema de fons: la necessitat de preservar-se, oblidar i seguir endavant, fer sobreviure el cos quan calla el cor. El cas de l'activista Ferenc Kodàly, que ha assaltat la seu del partit feixista hongarès de la Creu Fletxada, i que recorre tota Europa per salvar-se d'una mort segura, no és tan diferent dels dos germans de Lítica, l'aclaparadora ciutat provinciana que esclafa la joventut i la bellesa. El tema dels llibres de Roser Caminals és sempre la llibertat.

(Julià Guillamon. "Calma, brúixola i tinta simpàtica", La Vanguardia. Cultura/s, 17 d'octubre de 2015)

* * *

[Garbo parla]. Escollida pel Jurat del Premi Sant Joan BBVA per l’alta qualitat literària, la manera brillant de defugir els tòpics del gènere a través de la complexitat dels personatges i la solidesa estructural” i “Caminals ha trobat una solució de compromís entre una novel·la molt personal, literària, i una altra, històrica, per al gran públic, i ha aconseguit un equilibri remarcable.

(Julià Guillamón)