[...] 

—Al llibre es defineix com una persona "bicultural", que, segons explica, vol dir "ser pària i patir d'esquizofrènia". Com es porta això?
—Quan dic això, la gent gairebé em dóna el condol, ho interpreten com una cosa negativa i com una expressió d'autocompassió. I no és així. Per a mi són termes, en el fons, positius, perquè no pertanys enlloc i, al mateix temps, tens una perspectiva múltiple. Ets més tolerant amb tu mateixa i amb els altres i tens tendència a mirar d'entendre abans de jutjar.

—Al llibre esperava que desfaria els tòpics sobre els nord-americans i, en canvi, n'he trobat molts de reforçats…
—És que aquests estereotips, fins a un cert punt, són vàlids. El problema és que no es posen en perspectiva i hi ha altres aspectes de la vida americana que són tan certs i vàlids com aquests estereotips i tothom els desconeix.

—Com ara quins?
—Com ara el fet que els americans, en certs aspectes, són molt tolerants, molt acollidors, bastant pacífics, tenen un gran respecte pel diàleg, fins i tot quan s'està en desacord. [...]

—M'ha cridat molt l'atenció el fet que, tot i ser, aparentment, una societat molt consumista, al llibre explica que allà tot s'aprofita i els productes de segona mà tenen molta sortida. Com s'explica això?
—Bé, no sé si s'explica. Simplement és així. És una altra contradicció: una societat molt consumista en què tot es consumeix tantes vegades com és possible. La roba de segona i de tercera mà és habitual i el producte usat no està estigmatitzat.

—Vostè diu que els nord-americans tenen un "temor inconfessat que el Somni Americà no sigui res més que un mite". Ho és?
—El Somni Americà es basa en unes realitats que van formar part de la fundació del país, en el fet que van acollir moltíssima gent perseguida en altres llocs. Això és cert, no és cap mite. Però també ho és que ha crescut com una mena de monstre i ha esdevingut un mite que, de vegades, és destructiu. Quan el Somni Americà no es pot materialitzar, crea ansietat i inseguretat. El mite que Amèrica és la millor en tot, la número u, que la resta del món és, més o menys, tercermundista i que Europa està encara sota una mena de dictadura estalinista és perjudicial. [...]

(Raül Garcia i Aranzueque: Avui, 21 de març de 2009)
 

* * *
 

—La novel·la parla d'una ciutat de Castella dels anys 70, en contrast amb la Barcelona dels mateixos anys. Què voleu que transmeti el títol, aplicat a la ciutat castellana?
—Un estil de vida, una cultura. Sembla que reflecteixi un estil de vida fàcil, però al mateix temps expressa unes limitacions.

—La vostra intenció era de parlar d'una ciutat castellana provinciana dels anys 70?
—Sí

—Però per què parleu de la Barcelona d'aquells anys?
—Per a mostrar la diferència que hi havia entre aquells dos mons, el de la burgesia catalana i el de la família castellana, més vinculada a la terra i amb una escala de valors diferent.

—Per què heu triat els 70?
—Els 70 van ser la dècada de la transició i jo en sóc filla. La transició va afectar més ràpidament unes zones que no unes altres. A Barcelona i a Catalunya hi va haver un sotrac cultural molt fort. Vam viure-hi la contracultura intensament, i als pobles i a les ciutats de província d'Espanya, aquesta transformació va ser més lenta. Els 70 encara eren als 50.

—Els heu volgut representatius, els vostres personatges?
—No, individualitzats. Són representatius en la mesura que són influïts per un ambient i els personatges castellans són diferents dels catalans, però la família castellana no és representativa d'una determinada Espanya i la catalana tampoc.

—La novel·la s'obre amb la descripció detallada i molt visual, gairebé cinematogràfica, d'un atracament. Contrasta amb la resta de l'obra.
—Ja ho pretenia, produir un contrast. Volia sacsejar el lector. El ritme és ràpid perquè és una escena d'acció. Després és més lent perquè és la penetració en un món, sobretot el de Castella, que forçosament ha de ser lenta.

—Hi apareixen de tant en tant reflexions molt profundes, a vegades brillants, com quan dieu que si la lletra impresa contra els fets, una foto pot contar la veritat. Són molt pensades?
—Depèn. N'hi ha que sorgeixen espontàniament. La matèria o l'escena moltes vegades te les donen. Algunes altres vegades les has de suar, però si després només, s'hi veu la suor, no el resultat, les esborro.

—Continueu introduint els personatges dins una acció sense presentar-los prèviament, veig.
—Sí. M'interessa que revelin com són a través d'allò que fan i que diuen. Procuro mostrar més que no dir.

—Però tampoc no són prou determinats per allò que fan, al principi. Cal seguir tota la seva peripècia per copsar-los.
—Sí. Perquè al principi no els acabo descrivint. Hi ha més complexitats a descobrir.

—Els títols dels capítols són molt creatius i suggestius. Per fer entendre que els capítols són molt autònoms, que gairebé són relats?
—En efecte. Els capítols es poden llegir com a unitats completes.

—Què us va portar a parlar de la Castella dels anys 70 i del contrast amb Catalunya?
—Una confluència d'elements. Evidentment, hi ha experiències personals, experiències que he fet servir sense que es pugui parlar de novel·la autobiogràfica. El primer element seria l'impacte que em va deixar el centre d'Espanya, una marca. Una novel·la es va formant com un trencaclosques. Sabia que volia parlar d'aquest món i que em calien un parell o tres de personatges. Després apareix l'atracament a la joieria i el món dels marginals i aquestes vetes van anar confluint; el trencaclosques s'anava completant. també em va animar a escriure-la el fet que el tema de les relacions entre catalans i no catalans s'ha tractat poc a la narrativa contemporània i penso que si es toqués més als mitjans de comunicació, les coses anirien d'una altra manera i es podrien dissipar malentesos que fan molt de mal a ambdues parts.

(Lluís Bonada: "Les relacions entre catalans i no catalans s'ha tractat poc a la narrativa", El Temps (València), 7 de desembre de 2010, p. 84)