[Sobre Set blancaneus i un nan] Això era una reina que va tenir set filles que mantenia ocultes del sol per conservar-les blanques com la neu. Tot i la descendència nombrosa, encara necessitaven un príncep hereu (la tradició mana). Però els monarques dormien en habitacions separades, i això posava de molt mal geni el rei. De primer, se'n pujava per les parets; després, per les llànties i els canelobres; i, finalment, s'acostumà a viure dalt dels arbres i en els núvols. Per això, la reina s'encarregarà en persona d'ordir un pla i resoldre el problema successori.

L'atzar ("que sempre apareix quan més se'l necessita") volgué que el corrent del riu deixara a la riba reial un nan de pell fosca. La reina adornà la troballa amb un to de llegenda i el presentà com el digne futur espòs d'una de les filles. L'hereu, per fi. Semblava tenir-ho tot controlat, però no comptava amb la tossuderia del nan ni amb una cort cansada de manipulacions i d'enganys.

L'última obra de Carles Cano, distingida amb els premis Carmesina i Samaruc, se serveix de la ironia i els jocs lingüístics ("T'envia la Providència", "No, senyora, treballe pel meu compte") per bastir una novel·la infantil que fa l'ullet als lectors adults. Un bon títol per compartir en família i riure junts.

(Joan Carles Girbés. "Un clàssic «gamberro»", Levante-EMV, 29 de juny de 2013)
 

* * *

Carles Cano participà del petit boom literari que va suposar l'entrada del valencià a l'ensenyament en la dècada dels vuitanta –la Llei d'ús i ensenyament– que va originar una demanda del llibre infantil. "És indubtable que l'esclat de la literatura infantil en valencià va lligat a l'escola i molts d'aquells autors érem professors o mestres; uns, amb el pas del temps, han desaparegut, i uns altres s'han quedat, i fins i tot, malgrat les dificultats d'un sector tan delicat com l'editorial, han pogut assolir fins i tot una certa professionalització" diu Carles Cano. Títols com Aventures de Potaconill, L'últim dels dracs, Contes rosegats, La festa monstruosa, Ratolí a la selva tropical i d'altres assenyalen aquesta complicitat que s'ha generat entre lector i autor al llarg d'aquestes tres dècades. "Més d'una vegada m'han preguntat "I tu, per què no fas contes per a adults?", i jo sempre els conteste, que també els meus llibres són per adults, el que passa és que no els lligen, jo no m'impose, d'entrada, barreres" diu Cano. "Com passa amb moltes sèries de dibuixos animats i pel·lícules pretesament per a un públic infantil, les fronteres entre lector infantil i el lector adult cada vegada més tendeixen a esvair-se o a difuminar-se" diu Carles Cano.

[...] Ara, entre fades i monstres en el rebost dels projectes creatius i com una mena d'apostolat pedagògic, li agrada anar contant i escampant històries allà on el criden. "És fonamental despertar el desig o l'apetència de llegir en el xiquet i una de les maneres de promoure-ho és a través de la literatura oral" assenyala Cano. "La relació que es crea entre el mestre narrador, entre el contacontes, i els alumnes és una cosa extraordinària, crec que no hi ha res de semblant, una comunicació que esdevé amb el pas del temps una relació d'afecte meravellosa i, jo diria, inesborrable" comenta Carles Cano. "Recorde –continua Cano– haver-me trobat amb antics alumnes, ara ja convertits en joves adults, i es recordaven dels contes que havíem contat en classe, no es recordaven si els havia suspés o alguna vegada els havia expulsat de l'aula". "Tot el món recorda algun conte que li han contat de menut, i sinó ho recorda, és perquè desgraciadament, no li n'han contat", diu Carles Cano.

(Carles Gàmez. "El conte contat", El País. Quadern [València], 11 d'abril de 2013)
 

* * *

A Poemes sense diminutius, per exemple, trobem un ric repertori de composicions tradicionals, al costat de poemes més innovadors en què el joc verbal i, fins i tot, visual juga un paper primordial. És a dir, de nou integrades dues corrents estètiques que es poden resumir en dues paraules, tradició i modernitat, visibles també temàticament, ja que el llibre s'estructura en quatre parts encapçalades per uns títols bastant descriptius del contingut dels poemes que inclouen –«Del Sol, la Lluna i les estacions», «De l'escola», «Petit bestiari (Amb 2 flors de regal)» i «De tot un poc»–, però que, en el tractament de cada un dels poemes, prenen un enfocament allunyat de la poesia infantil més tradicional. Un tractament dels continguts que es perfecciona i arriba a la millor orfebreria literària en els textos de 40 elefants mariners, una obra de microrelats –dins la tradició d'Augusto Monterroso– que descriuen quaranta tipus diferents d'elefants relacionats amb el mar i que esdevenen una metàfora dels desitjos, les il·lusions i les esperances d'una gran part de la humanitat. Una obra, en definitiva, per a ser llegida a qualsevol edat –amb el regal extraordinari de les il·lustracions magnífiques de 41 il·lustradors coneguts– i que consagra Carles Cano com un autèntic prestidigitador de paraules.

(Josep Antoni Fluixà. "Carles Cano, un prestidigitador de paraules", Caràcters, núm. 41, octubre de 2007, p. 46)