Autors i Autores

Llucieta Canyà i Martí
1901-1980

Antologia

Anys enrere, l’estructuració medieval amb la seva antiquada i equivocada educació, havia ficat al cap de la joventut que tot el que representés una excessiva atenció al cos era greu pecat.

Les noies no gosaven parlar de l’amor ni de la passió que sent el cos quan estima. Tot era prohibit. Fins a cosir un pedaç de roba interior masculina era perillós, perquè deien que podia inspirar mals pensaments i temptacions.

La ignorància era en aquella època d’allò més impressionant. Encara recordo moltes anècdotes que fan riure. Amb tot, he de reconèixer que els educadors feien bé perquè així les gosadies d’ara es veuen més clares i més el mal que fan.

Abans, per exemple, una noia soltera o una mare de família no s’envalentien contra el pare i el marit com avui. ¿És que ara, amb aquest sistema de protesta entre els familiars, anem bé? ¿És que avui no hi ha una mar de separacions que fa por? I si no són separacions judicials són separacions espirituals i sexuals, que encara és pitjor.

Crec que l’amor actual, tan desabrigat i d’una frivolitat insuportable, sobretot el conjugal, està passant per uns moments fatals. Són moltíssims —els conec— els matrimonis que tant ella com ell fan la vida de la soledat dins de la casa. O sigui que viuen tots dos com si fossin un de sol. Què passa? Què hi ha de nou? Doncs que aquella ignorància destapada ha donat per fruit aquesta decisió tremenda de la dona de voler-se considerar al nivell de l’home, d’igual a igual, ser com ell, amb totes les conseqüències. Potser em direu que val més aquest destapament que no pas viure amb aquella ignorància al cor i a l’esquena, perquè la dona aleshores estava tractada com una mena de gallina de granja, que li marcaven tot, i tot ho tenia racionat. Ai d’ella que hagués preguntat, temps enrere, on anava el marit quan ell, havent sopat, amb un puro gros a la boca i uns bigotis a l’estil Kàiser, sortia de casa sense donar cap explicació. És clar que ara també n’hi ha molts que fan el mateix i la dona ha de callar si vol pau i tranquil·litat. O sigui, que l’amo de casa, el cap de la llar, fa ús d’uns drets una mica massa autoritaris. I crec que la parella humana han de ser dos en un, com deia Sant Pau.

Tota aquesta nova civilització, amb els invents de l’època, ha donat un trasbals al cor de la joventut, que ha començat a volar, sense el permís de la mare, com es diu vulgarment. I si aquest vol de la joventut fos per sortir-ne bé, magnífic, però estem tocant les conseqüències d’aquesta educació, simplista i plena de llibertinatge, que ha donat, com a suma exacta, bandes de gamberros —llegeixi’s trinxeraires—, i dones casades que no miren prim i fan el que volen.

(L’etern femení. Confessions, ideologies, orientacions. Barcelona: R. Duran Alsina, 1934)

***


No t’haig pas de dir, amic, si estàs a l’edat de casar-te, perquè ja ho saps; ni t’haig tampoc d’ensenyar com has de conquistar una noia, perquè bé prou que ho saps, també. Però, no hi perdrem res que sàpigues unes quantes coses que, a primera vista, semblen insignificants i, no obstant això, no ho són, sinó que resulten, a voltes, essencials per al futur estat conjugal.


Una de les consignes que hem de donar és que tingueu ben arrapada al vostre pensament la convicció que una noia que ha permès més que paraules no pot ser una noia adequada per a ser una bona esposa. Si moltes d’aquestes noies, més que lleugeres, observessin que no poden pescar mai un admirador, de ben segur que procurarien comportar-se tal com Déu mana... Però és que existeix cada home!, cada estornell distret!, que, una vegada casat, ja ho paga!


Una de les altres coses que l’home ha de tenir en compte, és de no presentar-se a la inversa de l’anterior— amb un posat d’home tímid davant de la noia que vol per muller. Convé que sigueu clars, que parleu directament sense titubeigs. No seguiu mai els camins ambigus; la noia, en veure el vostre posat indecís, es desorienta, i no sap quin partit prendre. Si estimes la noia i veus que fa per tu, parla-li obertament: «T’estimo, estic enamorat de tu, i avui mateix vull parlar amb els teus pares.» No siguis un noi empantanegat; procura que totes les coses de l’amor vagin per camins plens de claror i amb el cartell de la lleialtat. Si ets un noi que tardes a declarar-te i li fas passar el temps, i comprèn que no vas pel camí recte, més val que t’engegui a dida. De nois, encara n’hi ha, com de noies, i bons, i no cal que ni l’un ni l’altre us desesperanceu. Que no convé? Doncs, dir-ho: «Mira, noia, tu i jo no anem bé. Tenim un caràcter difícil. No congeniem. Deixem-ho córrer?» Així. Sense mala intenció, sense hipocresies que facin entretenir els anys de la noia i portar-la en un compromís, que sabeu que no es realitzarà. Cal ser francs i honestos en aquesta actitud. L’home que sap portar-se amb cortesia, que és incapaç de comprometre una noia, que sap per endavant que no serà per a ell, és un noi de bé. El noi que es comporta a l’inrevés és una ànima corcada; és un cínic amb falsos sentiments.

(L’etern masculí. Orientacions, consells, esperances. Barcelona: Gràfiques Universitat, 1957)

***

ACTE PRIMER
Menjador d’un hostal prop de Girona, arreglat i net, en l’època de la invasió dels francesos.


GARLET. ¿En què quedem, Margarida?
MARGARIDA. ¿En què quedem? Què sé jo!

GARLET. Això ja passa de mida
               i ho diré al senyor rector.
              No hi ha dret, vaig aprimant-me
              com un ase sense alfals...
              Tu segueixes marejant-me
              amb excuses poc formals.
              Quan et parlo, mai no em mires
              i sempre et trobo rient:
              i amb els altres, fins sospires
              i de tot els dius amén.
MARGARIDA. Per mi que cada nou dia
                       vas perdent suc de cervell...

GARLET. Com que ets tu qui em tens mania,
                i potser penses en ell!
MARGARIDA. ¿Jo, Garlet? ¿D’on l’has treta 
                       aquesta nova?

GARLET. (Assenyalant el cap) 
                 D’aquí.
                 Cada dia et veig distreta
                 quan et dic que em diguis sí.
MARGARIDA. Oh, veuràs, Garlet, la cosa
                       necessita mirament;
                       no és que sigui pretensiosa
                       ni que al cap hi tingui vent.
                       Jo m’avinc a dir-te un dia
                       que et vull... ¿però saps? És precís
                       que abans d’anar a la sagristia
                       vegi clar això del panís...
                       perquè noi, vaig a ésser clara:
                       per viure fent d’escarràs
                       i pensar: si menges ara
                       al vespre què menjaràs,
                       no és cosa que faci riure
                      a ningú, ¿no ho creus Garlet?
                      Jo, en casa’m, vull poder viure
                      tranquil·la i amb el llit net.
                      Si he de rentar la roba
                      vull rentar-la tal com cal;
                      no vull que la roba nova
                      sembli treta del firal.
                      Vull tenir la pisa neta
                       i muda per tu i per mi...

GARLET. ¿Vols viure amb l’esquena dreta?
MARGARIDA. Vull estar sobre segur.
                      No vull patir perquè un dia
                      els diners s’han acabat...
                      D’un home vull companyia
                      d’un home, però no un tronat!

GARLET. La raó et sobra abraçades
                Margarida...
MARGARIDA. Essent així...

GARLET. A no sé les queixalades...
MARGARIDA. Ai, Garlet, no et puc dir !

(Entra la senyora Antònia; encara fa de bon mirar; té molt de geni però, és bona com el pa de pessic; parla amb molta fogositat). 

ANTÒNIA. ¿Altre cop festejant? Això és massa
                   i la feina vejam ¿qui l’ha de fer?
                   Sembla que els dos sigueu tap i carbassa...
                   Prou que ho dic que no em puc fiar de res.
MARGARIDA. Perdoneu, ha estat que aquest tanoca
                        m’ha contat no sé què i m’ha destorbat.

ANTÒNIA. Però, ¿No ho veus que això és com una soca?         
                  No sé pas de què t’has enamorat!
GARLET. Oh, veureu...

ANTÒNIA. Calla, tu, que ets un esguerro
                  i no serveixes ni per festejar;
                  jo he pensat molts cops que va ser un erro
                  que paguessin per fer-te batejar!
GARLET. ¿Sabeu que vós teniu unes maneres
                 de dir les coses massa de repent?

ANTÒNIA. Ai, noi, quan puc anar per les dreceres
                  no és cosa que m’agradi el casament.
                  I això de dir-li coses a la noia
                  i no sortir del pas ni avui ni ahir,
                  em fa creure que sols tot és tramoia
                  per veure si per cas pots aconseguir
                  el que sols podrà ser teu, aquell dia
                  que diguis sí, davant del capellà...
                  No oblidis pas Garlet, que faig d’espia
                  i tinc cinc dits sencers a cada mà.

(L’estudiant de Girona. Tallers Gràfics Irández (El nostre teatre, núm. 55), 1936)