(Can Prim, Rajadell, 2 d’agost de 1963)

    Rac-rac, rac-rac, rac-rac... Les dents diminutes, implacables i voraces, mosseguen el ferro. Rac-rac, rac-rac... El serrador no s’atura ni per agafar aire. Rac-rac... Ha sentit a dir moltes vegades –i ell ho ha repetit sense descans— que “resistir és vèncer!”. I porta tota la vida sense fer cap altra cosa. Rac-rac... Resistir, resistir, resistir fins a la victòria que ha d’arribar algun dia i que ell no veurà mai. Rac-rac. Resistir fins al final. Rac-rac. La fulla, a causa de la fricció incessant, deu ser a punt de convertir-se en una làmina roent. Rac-rac... No pot perdre temps i augmenta, si és possible, la intensitat. Rac-rac... El muscle li fa mal, l’avantbraç encara més, però no pensa afluixar. Rac-rac... Cal que la mossegada sigui profunda i la pota quedi ben debilitada. Rac-rac... Aquestes torres són monstruoses, altes com gegants, immensos paquiderms amb les quatre extremitats clavades a terra. Rac-rac... [···] Endavant i endarrere, endavant i endarrere, un cop i un altre, en moviment constant, fins que la fulla de la serra acaba sortint per l’altra banda i l’estructura queda prou afeblida. [···]

    El xicot que l’acompanya fa el que pot. Hi posa voluntat, però amb prou feines fa una esgarrapada en una d’aquelles barres sobre les quals se sustenta l’estructura metàl·lica per on passa el cablejat. El noi esbufega a cada moviment i, ara i adés, ha d’aturar-se. No té braços de llenyataire grossos i forts, com els seus. No té unes mans aspres i de suro, com les seves. No té una esquena d’os, ampla i musculosa, com la seva. No té unes cames capaces d’apuntalar una paret mestra, com les que té ell després de trescar muntanyes, escalar espadats, saltar marges i enfilar camins costeruts com si el dimoni li anés al darrere, durant anys, tants anys que ja no se’n recorda d’haver fet res més que amagar-se i fugir, córrer i grimpar, ensopegar i aixecar-se, per entremig de boscos, de cingleres, pujant als arbres, rodolant avall per tarteres o mirant d’esquivar perseguidors a dins de rius d’aigua glaçada, sota la pluja, sobre la neu, en contra o a favor del vent... I preparar els cartutxos, enganxar els cables del detonador i compondre els detonants... I lligar el paquet amb filferro sota un raïl, a la base d’un pont o sobre la pota d’una torre elèctrica, a l’altura adequada... I estendre la metxa i els cables i prémer l’interruptor i bum... Això, o esperar que el temps sigui propici per tornar-hi. És la història de la seva vida i aquesta història l’ha fet com és: robust i enèrgic i esquerp i callat i frugal i solitari i pacient i resistent... “Resistir és vèncer”, es repeteix, només per a ell. Quants cops l’hi deuen haver dit?

(Li deien Caracremada. Barcelona: Empúries, 2024)