Autors i Autores

Hilari de Cara

Entrevistes

—Sí, és cert, a la solapa hi diu "Hilari de Cara ha estat fins avui poeta", però no he deixat mai la poesia. De fet, aviat es publicaran dos llibres de poemes intercalant-los amb la trilogia.

I ara, a aquestes altures del partit, per què ha publicat una primera novel·la i encara ens en promet dues més?
—Ja fa temps que tenia la idea de fer aquest llibre. La gènesi és de quan vivia als Estats Units. Vaig arribar a escriure'n mil pàgines. Quan l'hi vaig donar al Vallcorba [editor de Quaderns Crema], tots dos sabíem que havia de dividir-la en parts. Volia mantenir la coherència, però que alhora fossin autònomes. Sóc més lector de novel·la que de poesia. M'interessen Hemingway, Fitzgerald, Dos Passos, Steinbeck...

L'estada de sis anys als Estats Units l'ha marcat força.
—Sí, però també m'agraden els centreeuropeus. Són els que ara mateix m'interessen: Joseph Roth, Stefan Zweig, Danilo Kis.

I llegint el llibre també s'hi veu un interès per Proust.
—Ja m'agradaria! És un dels meus favorits per la seva morositat, per la descripció de les sensacions.

Però tot plegat, sense oblidar la paròdia.
—És que la novel·la ja neix com a paròdia, mira el Quixot. La meva es pot dir que és una visió paròdica de tota la mitologia de l'home modern, de les seves activitats polítiques, socials, sexuals... i de les seves maquinacions tramposes. Se situa en el període de la fi de les ideologies i les utopies, no només socials sinó també individuals. És l'individu, no només invisible, que es diu a la contraportada, sinó fins i tot opac.

Un individu que no té més remei que reconstruir-se després d'haver matat Déu.
—Jo vaig passar un xarampió nietzscheà perquè era inevitable. Ara veig que el que m'interessa més del filòsof és que no ens podíem quedar amb la proesa de carregar-nos Déu, sinó que havíem d'anar més enllà. El superhome és una metàfora de l'artista, sobretot del músic, i ell pensava en Wagner. Crec en la necessitat de crear d'una manera positiva i no llastada pel crim de Déu, però qualsevol utopia després de Nietzsche és impossible.

Impossible i necessària.
—Com a consol col·lectiu. El mateix Nietzsche va arribar a dir que la religió era necessària per la seva funció de consol. Jo crec en molt poques coses. Ja només en coses tan elementals com tenir un país independent. I en termes socials l'únic que puc fer és escriure i, si serveix per a algú, molt bé, però per a mi és un plaer.

¿Més plaer escriure poesia que la dura vida picant pedra del novel·lista?
—És cert que la novel·la demana una dedicació molt diferent. Els primers versos d'un poema et surten al metro. La prosa és fer feina de funcionari. No falla: si vols escriure una novel·la, arriba un punt que t'hi has de posar amb constància passi el que passi i això no és gaire plaent. Però el plaer de la novel·la és veure com creixen els personatges. Hi ha aquell tòpic que diu que hi ha un moment que els personatges fan el que els dóna la gana. No és veritat, però sí que és cert que ells proposen una determinada trajectòria; si no, si fos una cosa tan esotèrica, Rappel seria el millor crític literari del món.

Quines són les dèries d'Hilari de Cara que tant trobem en la poesia com ara en la novel·la?
—L'adquisició de la felicitat, del plaer, de la plenitud, el tema recurrent de la recerca del sentit d'un mateix en el passat, i la dificultat de recompondre el món tal com era, la dificultat de recuperar la innocència i alhora la necessitat de recuperar-la constantment. Hi ha un poema de Postals de cendra que es diu Fenomenologia i que parteix de la idea trampa de Husserl, que deia que per conèixer les coses ens hem de desempallegar de qualsevol coneixement previ. Fer tabula rasa. És impossible, però sí que hem de pretendre que les coses es tornin a manifestar de bell nou de manera diferent.

[…]

La llengua familiar, per tant, no era el català, però sí que és la seva llengua literària.
—Sí, al pare l'emprenyava molt. Ell tenia un ordenança de Tarragona a qui dec dues coses: ser del Barça i ensenyar-me un poc de català, que a ca nostra estava prohibit. De jove vaig publicar un llibre en castellà que sempre amag. Va ser el primer llibre i, com és lògic, l'únic que hi feia és pegar crits.

[…]

(Ada Castells: "Un tros de conversa amb…", Avui Cultura, 28 de març de 2009, p. 3)