Autors i Autores

Carles Casajuana

Col·laboracions a la premsa

Retorn a Coroico

Escric aquestes ratlles a Coroico, al cor de les valls de Yungas, prop de La Paz, a Bolívia. És un lloc al qual tenia un desig molt viu de tornar d'ençà que vaig marxar de La Paz, fa més de trenta anys.

La Paz va ser la meva primera destinació com a diplomàtic, i hi vaig viure des d'agost de 1980 a juliol de 1982. Van ser uns anys convulsos, amb cops d'estat abundants i una repressió política ferotge. Mentre jo hi era, Bolívia va tenir sis presidents diferents (tres d'ells alhora, en una troika). El primer, el dictador García Meza, encara és a la presó, i el seu ministre de l'interior, el temut coronel Arce, també, cosa que fa creure en la justícia humana. A l'ambaixada només érem dos diplomàtics, l'ambaixador i jo, i no donàvem l'abast. Això no em va impedir viatjar incansablement pel país, fascinat pel Titicaca, per la Cordillera Real i pel laberint de valls que hi ha entre els Andes i la conca amaçònica. La impressió que el país em va deixar va ser tan viva que no vaig parar fins a intentar reflectir-la en una novel·la, Diumenge de Temptació, que va aparèixer al cap de vint anys.

No hi havia tornat des de llavors, i ara hi estic passant uns dies. He tornat, sobretot, per veure aquells paisatges que em van captivar, i l'itinerari que més il·lusió em feia recórrer és el que va de La Paz a Coroico, a les valls de Yungas. És un itinerari d'un dramatisme que resumeix molt bé l'extraordinària geografia del país.

Des de La Paz, a tres mil cinc-cents metres d'altura, la carretera puja fins a La Cumbre, un pas de muntanya que travessa la Cordillera Real a quatre mil set-cents metres. A la sortida de la ciutat, hi ha un post de control, una tranca, en la terminologia local, on cal mostrar la documentació per passar. Fa trenta anys n'hi havia molts, i ara hi continuen sent. Hi ha coses que no canvien. A La Cumbre, malgrat els núvols –encara és època de pluges–, l'aire és d'una claretat metàl·lica, enlluernadora, una nitidesa que produeix un efecte euforitzant. L'altura dels cims, la profunditat de les valls i les grans distàncies que la mirada abasta canvien les proporcions i fan que la relació entre l'home i el paisatge sigui diferent de la que ens resulta habitual. La neu perpètua no és gaire lluny. Una mena de buit estrany domina el panorama: sembla que el món està per domesticar. És un paisatge que aclapara.

Per baixar a Yungas, es pot escollir entre una nova carretera, asfaltada, i el vell camí de terra batejat –de cara al turisme– com la carretera de la mort, un camí que voreja precipicis gairebé verticals de centenes de metres, sembrat de creus que recorden persones que s'hi van matar per accident o, en algun cas, que van ser executades tirant-les precipici avall. Escollim el vell camí, que avui ja no és tan perillós perquè el trànsit de camions i autobusos va per la nova carretera i no cal, com abans, jugar-se la pell cada cop que ve un vehicle de cara. Pràcticament només hi circulen, amb bicicletes de muntanya i en la mateixa direcció que nosaltres, turistes d'aventura. A poc a poc, a mesura que serpentegem muntanya avall, començen a aparèixer els primers brins d'herba. En un moment determinat ens fiquem en un núvol adossat a la muntanya –com un avió en el descens– i durant una estona hi ha una boira baixa molt espessa. Més avall, recuperem la visibilitat, però encara triguem a tornar a veure el sol. La vegetació va canviant. Veiem avets, eucaliptus, cedres, àlbers, folgueres, camps de coca enfilant-se per la muntanya, ceibos, plataneres i, finalment, l'explosió de la jungla, el zumzeig de mosquits i la calda humida dels tròpics. Tot plegat, el trajecte es pot fer en menys de tres hores, però des dels cims a la selva es passa per gairebé tota la gamma d'hàbitats possibles en aquestes latituds.

Per arribar a Coroico encara cal tornar a pujar una mica, cinc-cents o sis-cents metres des del punt més baix del camí. El poble és si fa no fa com el recordava. Carrers empedrats, una petita plaça colonial, vistes atuïdores amb les cimeres nevades al fons, nens que juguen al carrer i gent que pren la fresca plàcidament. Presidint les valls, amb un microclima primaveral, no gaire castigat per la febre constructora que viu Bolívia, Coroico olora a taronges i mandarines i respira felicitat. Els trenta-dos anys que han passat no li han fet a penes mal.

Fa un parell de setmanes, Antoni Puigverd citava en aquest diari una frase del mestre dels llibres de viatges Paul Theroux. "Sempre que un lloc obté fama de ser un paradís, s'espatlla". Coroico és un paradís, i no em fa por dir-ho perquè és un paradís tan especial i es troba en un lloc tan apartat dels circuits habituals, d'un accés tan complicat, que és molt improbable que s'espatlli. Si mai em perdo, és un dels llocs on potser em trobaran.

("Retorn a Coroico", La Vanguardia, 19 d'abril de 2014)

* * *

L'adéu de Philip Roth

Fa més de trenta anys, quan vaig arribar a Manila destinat com secretari d'ambaixada, va caure a les meves mans un diari –crec que era el Herald Tribune– en el qual hi havia un dels clàssics articles sobre les cent millors novel·les americanes del segle XX. A la llista, tan arbitrària com qualsevol llista d'aquesta mena, n'hi havia de ben conegudes, com El soroll i la fúria i Palmeres salvatges, de william Faulkner, El gran Gatsby, de Scott Fitgerald, i A sang freda, de Truman Capote, junt amb altres de les quals no n'havia sentit a parlar mai. Vaig retallar l'article i, durant els mesos següents, vaig anar comprant les que vaig veure a les poques llibreries ben assortides de la ciutat. Gràcies a aquell article, vaig descobrir autors que m'han acompanyat des de llavors, com Saul Bellow, John Updike, Bernard Malamud i Philip Roth.

De Philip Roth s'hi esmentava una novel·la que vaig llegir immediatament i que encara avui em fa riure quan hi penso: El transtorn de Portnoy, una novel·la que transcorre a la consulta d'un psiquiatra i que narra els problemes familiars i les frustracions i complexos d'Alexander Portnoy, un jove jueu de New Jersey amb una hilarant vida sexual. Poc podia saber l'autor de l'article les hores de felicitat que aquella llista em va arribar a proporcionar. Sense ell, potser no hauria llegit mai El llegat de Humbolt, de Bellow, Corre, Conejo, de John Updike, o Els llogaters, de Malamud. Però, sobretot, no hauria anat llegint puntualment gairebé tots els llibres que Roth va publicar des d'aleshores.

Els protagonistes masculins de les novel.les de Roth deuen ser dels que pensen més en el sexe de tota la història de la literatura. Entre ells, l'adolescent Alexander Portnoy que ens explica l'ús recreatiu que es pot fer d'un tall de carn de fetge, s'emporta sens dubte la matrícula d'honor. Però el tema de debò de Roth no és aquest. El tema de debò dels seus llibres, el que els recorre com un fil únic des dels contes de Goodbye, Columbus (que va aparèixer l'any 1959) fins Nèmesi (2010) passant pel llibre de records centrat en el seu pare, Patrimonio, és el llarg procés d'integració dels jueus en la cultura americana. Els pares de Roth, que va néixer a Nova Jersey el 1933, eren americans com el primer, però conservaven plenament la identitat jueva dels avantpassats de la Galitzia polonesa i van educar Philip Roth i el seu germà Sandy com a jueus practicants. En aquella època els jueus americans eren encara uns outsiders i els primers llibres de Roth reflecteixen molt bé la dificultat d'adaptació, els problemes d'identitat d'uns immigrants que lluitaven per reconciliar la cultura heretada amb la manera de viure en un país occidental modern. És un tema que ja no l'abandona mai. Sens dubte, aquest és el gran Roth.

Quan es va jubilar com professor, Roth va viure una dècada prodigiosa com autor. És la dècada que va d'El teatro de Sabbath a La conjura contra Amèrica, passant per les mundialment celebrades Pastoral Americana i La mancha humana i la deliciosa Em vaig casar amb un comunista. No sé si és la millor, però de totes aquestes novel·les la que més em va impactar va ser El teatro de Sabbath, una novel·la molt dura en la qual s'entreveu l'infern pel qual va passar després de la ruptura amb la seva segona dona, l'actriu britànica Claire Bloom, i dels problemes psiquiàtrics causats per un sedant a base de benzodiazepina, Halcion, que prenia per prescripció mèdica. És una opinió que compartim molts lectors de Roth. Un cop en vam parlar amb l'escriptor anglès Sebastian Faulks –un escriptor que mereixeria més atenció aquí, per cert– i ho va expressar amb una frase contundent: "Pastoral americana i La mancha humana li agraden a tothom. Als devots de Roth la que ens agrada és El teatro de Sabbath".

Em vaig recordar d'aquella llista dimecres en llegir l'article de Màrius Carol, director d'aquest diari, comentant l'anunci fet per Philip Roth que no escriurà cap més novel·la. És un anunci que tots veníem intuint amb pena d'ençà que va publicar L'espectre se'n va (el títol de la qual era ja un joc de paraules sobre la seva sortida d'escena). El va deixar entreveure fa un any en una entrevista amb la revista francesa Les Inrockuptibles i ara l'ha confirmat davant de les càmeres de la BBC i de passada ha afegit que no el tornarem a veure en cap aparició pública. A Philip Roth l'Acadèmia sueca no li ha donat encara el premi Nobel i no sé si l'hi donarà, però de moment hi ha un títol que no li poden prendre: el de ser un dels més grans escriptors vius que no l'ha rebut. Tolstoi, Proust, Joyce i Borges van tenir aquest honor abans que ell. No és pas mala companyia.

("L'adéu de Philip Roth", La Vanguardia, 24 de maig de 2014)

* * *

Rellegint Montaigne

De tant en tant, quan el cap m'ho demana, com aquell que es retira a un lloc apartat per descansar i desintoxicar-se, dedico uns quants dies a rellegir els Assaigs de Montaigne. És una mena de festival privat, que comença i acaba quan a mi em va bé, sense una durada fixa ni cap periodicitat regular. Segueixo doncs el consell de Jules Renard, un altre francès que també és bo tenir a mà: "Escull el teu home. Rellegeix, rellegeix-lo per fer-lo teu, per digerir-lo. Comprendre és igualar". Aspiro a entendre Montaigne cada cop millor i a fer-lo cada cop més meu, però no pas a igualar-lo, és clar. La meva ambició no arriba tan lluny. Qui pogués igualar Montaigne!

Els Assaigs són el meu manual d'autoajuda preferit. Fullejar-los, entretenir-me amb els paràgrafs que he marcat i les frases que he subratllat en lectures anteriors, rellegir una pàgina aquí i unes altres allà, és una manera de recordar-me a mi mateix quatre coses bàsiques que m'agradaria tenir presents sempre. És un llibre que es pot obrir per qualsevol lloc amb la seguretat que no perdrem el temps. Montaigne sempre té alguna cosa a dir-nos. M'agraden les contradiccions en què cau, els dubtes, la manera de dir una cosa i la contrària. Em distreuen les anècdotes que explica, els exemples que posa, el llenguatge que utilitza, directe, parlant al paper com parla al primer que es troba.
Abandonat a les seves divagacions, a l'art sublim de "rester soi même", de ser plenament ell mateix, en diàleg permanent amb els clàssics llatins, Montaigne és sempre igual i sempre nou. A les pàgines dels Assaigs hi retrobo Josep Pla, que no es cansava de llegir-los, i Friedrich Nietzsche, que també en va treure tot el suc que va poder. Però, sobretot, em retrobo a mi mateix en unes frases i unes pàgines que em diuen més coses cada cop que les rellegeixo, com aquests plats que només desvelen tots els seus secrets als que els han tastat molts cops.

Cada addicte té el seu Montaigne. El meu és el que ens diu que l'atzar té un paper sempre més gran que no ens pensem en els fets humans i que els mals són sempre pitjors imaginats, quan els temem, que en la realitat si ens passen. El que ens recorda que el plaer consisteix a buscar, no a trobar. El que prefereix ser vell menys temps que ser-ho abans d'hora i ens aconsella retenir, amb les dents si cal, el costum dels plaers de la vida, sense deixar que els anys ens els vagin arrencant un darrere l'altre. El que diu que els llibres són la millor provisió pel viatge de la vida i ens descriu el seu estudi, amb una galeria de cent passes de llarg per poder caminar, perquè diu que el cap no li funciona si els peus no li donen corda. El que considera un infeliç qui, a casa, no té un lloc per estar sol, per retre's homenatge, per amagar-se. El que se'n riu dels polítics i dels poderosos dient que són com mones que s'enfilen a un arbre, de branca en branca, i no paren de pujar fins que arriben a la branca més alta i, quan hi són, ensenyen el cul. El que diu que no coneix millor escola vital que exposar-se a altres maneres de viure i tastar la infinita varietat de la naturalesa humana. El que pensa que la clau d'un bon matrimoni rau més en l'amistat que en l'amor. El que observa que cadascú considera barbàrie el que no és hàbit seu i insisteix que el món és un vaivé perpetu en el qual tot es mou sense descans. El que creu que la maldat xucla la part més gran de la seva pròpia metzina i s'hi enverina.

Aquests dies, rellegint-lo, no he pogut evitar preguntar-me què hauria pensat Montaigne dels nostres maldecaps actuals. Hauria estat independentista? O hauria estat partidari de deixar les coses com estan? Montaigne va viure temps turbulents, amb una França dividida per les guerres de religió, i era catòlic però no es va adherir mai a cap grup ni a cap partit. Sempre es va mantenir independent. No escollia els amics en funció de la religió o de la manera de pensar sinó dels seus mèrits. A la biblioteca, hi tenia pintada una frase de Plini: "No hi ha cap raó que no en tingui una de contrària".

No seré pas jo, doncs, qui aventuri quina hauria estat la seva posició. Però em sembla que, fos quina fos, no l'hauria abraçat d'una forma extrema, ni sense veure les raons de les altres. "Més d'una vegada –escriu–, m'he dedicat molt de gust, com a exercici i distracció, a defensar una opinió contrària a la meva, i la intel.ligència, aplicant-s'hi i tornant-se cap aquesta banda, se m'hi adhereix fins a tal punt que deixo de veure la raó del meu parer anterior i me n'aparto". Potser ens convindria a tots seguir el seu exemple de tant en tant. Encara que només sigui per entendre millor les raons dels que no pensen com nosaltres, que també en tenen.

("Rellegint Montaigne", La Vanguardia, 11 d'octubre de 2014)