Ni creadors frustrats ni mandarins. Davant del fracàs de massa projectes programàtics i perquè entenc que la reflexió del crític no pot avançar-se mai a la realitat del creador, em plau de defensar la crítica literària des de la humilitat, la simplicitat i la grandesa de l'ofici del lector. Crec, per això mateix, que un crític literari és fonamentalment un lector voraç i apassionat. El tipus que ha tingut la sort de creuar-se amb el verí de la lectura i es planteja una primera relació amb la literatura a partir de l'obvietat de llegir-la. Ara bé, passat aquest primer estadi que no es diferencia gens de la figura d'un lector convencional, el detall que singularitza la feina del crític és la necessitat d'opinar i de reflexionar sobre allò que ha llegit. I voldria defensar que l'impuls que impel·leix a la reflexió pública i a comentar sobre allò que s'ha llegit no es diferencia gaire dels neguits del poeta davant de la necessitat de fer un poema, o dels requisits interiors que mouen un narrador a explicar els contorns d'una història de ficció. I si la passió de llegir configura el primer estadi del procés, el conjunt s'arrodoneix amb la necessitat indefugible d'una reflexió posterior i la redacció dels comentaris que s'escaiguin. Crec que l'exercici de la crítica és un tot indestriable format per la fusió d'aquests dos elements, una globalitat que els conjumina i harmonitza com les cares d'una moneda o les parts del signe lingüístic: la passió de la lectura i la necessitat de reflexionar-hi. A banda, és clar, hi intervenen factors de coloraines culturals com poden ser els esforços de seguiment d'unes determinades literatures, els jocs d'interseccions artístiques i històriques, els models de llengua literària que s'ha pres l'opció de defensar i la particularitat de les flaques subjectives que hi vulgueu afegir. Són, però, elements complementaris, el farcit del pollastre o la manera de cuinar-lo.

(Llegir i escriure. Papers de crítica literària. Barcelona: La Magrana, 1995, p. 10-11)
 

* * *

La singularitat del món poètic de Joan Brossa

En el panorama d'aquests vint-i-cinc anys sobresurt amb força el nom de Joan Brossa (1919), creador d'un món poètic complex i singular de la mena dels que acostumen a justificar una literatura. La professora Glòria Bordons, en les conclusions del seu estudi Introducció a la poesia de Joan Brossa (1988) explica que el sentit de la poesia brossiana es resumeix encaixant quatre coordenades: a) Un procés continuat d'investigació formal; b) El convenciment que l'art no té límits ni fronteres; c) Un essencial esperit de recerca i de compromís social i d) La manipulació lúdica de la realitat. Posats així, un al costat de l'altre, semblen aspectes fàcilment discernibles, però en la seva mateixa diversitat remeten a un món summament complex, multiforme i insòlit: l'univers de Joan Brossa, una aventura literària tan peculiar que és certament difícil d'analitzar-la des dels esquemes de la convencionalitat. Només com un exemple: en l'apartat bibliogràfic del seu estudi, Glòria Bordons inclouent setanta obres originals entre 1940 i 1950, a les quals s'ha de sumar una vintena més entre volums d'antologies i llibres de col·laboració. Tot plegat fa una xifra de gairebé dos-cents títols de poesia perquè, en el cas de Brossa, el poema ho abasta tot i inclou poemes escènics, poemes visuals i poemes objecte, al costat de la convencionalitat de les odes, sonets, romanços i sextines, i tot allò que ell anomena poemes quotidians i essencials. 

L'obra de Joan Brossa es presenta, doncs, com una selva exuberant i una trajectòria presidida per una militància d'actualització avantguardista: un esforç de recerca i una poètica en evolució constant. No fou debades un dels fundadors de "Dau al Set" ni s'ha d'oblidar que la seva obra floreix de l'impacte surrealista. Per això es tracta d'una aposta literària presidida pel joc, el risc i l'experimentació. Només des d'aquesta perspectiva de renovació es poden entendre i conjuminar accions tan diferents com el Rellotge il·lusori< del vestíbul del teatre Poliorama de Barcelona, el Poema visual transitable en tres parts del velòdrom d'Horta, la Sextina cibernètica, el poema per a ser llegit al cim de l'Everest i els jocs amb l'estructura del sonet fins a fer-lo reversible. 
Un dels possibles acostaments al singular univers brossià passa per considerar-lo un il·lusionista del vers, un prestidigitador de la paraula i un mag de la poesia en el circ de la vida. I entrar en els components lúdic de la seva obra implica l'esforç d'adaptar el poema a la màgica habilitat del transformista. Des d'aquesta perspectiva no és gens gratuïta l'admiració del poeta per l'actor Leopoldo Frégoli ni el seu entusiasme per la màgia i els jocs de prestidigitació. La seva complexitat, però, no és única i en una línia similar a la de Brossa s'ha mogut l'altre heterodox cabdal de la poesia catalana, Guillem Viladot (1922).

(Llegir i escriure. Papers de crítica literària. Barcelona: La Magrana, 1995, p. 203-205)