Un ram sobtat i un parell de trons que espeteguen propers ens donen la benvinguda a l'entrada de Talavera. Fa prop de quatre hores que caminem i som a mig camí. És el temps d'una parada llarga per fer un mos i perquè dels sarrons surtin bótes tibades de vi calent que es passegen lleugeres de mà en mà. Traguem contents mentre n'hi ha que busquen, debades, xopluc sota els balcons i en el ràfec d'alguna teulada. Passen d'esquitllentes dues gotellades que entomem a gust mentre sentim que l'aire s'omple de flaires terrals amb l'esperit de la matinada. Sortint de Talavera, així que enfilem cap als plans per la drecera dels Empedrats, queda clar que caminem rere els bufaruts de la tempesta. Ben bé durant una hora, l'espectacle que la meteorologia desplega al nostre davant és únic: els llamps s'empaiten sotjant la nit i il·luminen amb un seguici de fantasies capricioses i ràpides fulguracions. Senyors del misteri, turmentats i solemnes, marquen sense aturador esclats i dibuixos fantasmagòrics que semblen a voltes aterridors si creiem que cauen gaire a la vora d'on passem. El temporal, però, va més de pressa que no pas nosaltres i només de tant en tant un cap de núvol rebel deixa caure quatre gotes sobre els rostolls assedegats. Just comença a girar cap a Forés i la Conca de Barberà quan al fons ja s'albiren els llums de Santa Coloma de Queralt. La baixada és llarga i ferrenya, els genolls carrisquegen, les cames comencen a anar d'esma i el cansament a fer-se evident. Però la costa dreta, que a estones sembla una tartera, esdevé una delícia per a l'olfacte. Els vapors calents de la terra han revingut amb la mica de pluja i es destrien, poderoses, les sentors que pugen de l'agre profund de la mare: ara de timó i romaní, més enllà de sajolida, després de la dolçor de l'espígol que algú ha trepitjat...

(Cinc estacions. Un dietari. Barcelona: La Magrana, 1998, p. 30-31)
 

* * *
 

Dies de juny a la frontissa entre la primavera i l'estiu: boira i gotellades, núvols i estones roents de sol de forat. La primavera encara s'estira mandrosa i l'estiu entrarà amb retard. Només les ginesteres han començat a treure el groc, però la florida dels escarpins trigarà ben bé una setmana. Hem pujat a trobar la catifa de colors de finals de juny, però, enguany, el paisatge d'Espés romanceja i no ha arribat, encara, l'espectacle fastuós que imposa, ni que sigui només per quinze dies, el groc viu de les mates d'eriçons, que aquí en diuen escarpins, campant a lloure pels pedrissos i guarets. La barreja de les taques de groc sobre el rocam, el verd dels prats abans de dallar i la multiplicació arreu de flors blaves i blanques, vermelles, i liles, grogues i carabassa, donen un dels paisatges més bonics, dinàmics i acolorits que es poden veure a aquesta banda del Pirineu. Però enguany el bon temps porta el rellotge endarrerit i no hi serem en el moment de més plenitud de la simfonia de colors. No hi fa res, vindran altres junys per repetir el miracle de la floració primaveral amb l'esclat prodigiós dels escarpins i els clavells de pastor, les margarides i la genciana, els pensaments i les milfulles, les grandalles i els lliris de muntanya, l'orella d'ós i els nerets, els rovells d'ou i el primer espígol, i les corones de rei penjant de les roques. [···]

Si hi ha una cosa que m'agrada, així que arribo a Espés, és aquesta experiència elemental de recol·lector: anar a buscar quatre bolets, si n'és el temps, uns quants caragols, en dies de pluja, fulles de xicoia per barrejar amb l'enciam i menjar d'allò que s'ha trobat o que et donen: les bledes i els alls de Peraire, i les lletugues puiades de Carmeta de Toni. Els neguits de la feina i la tensió del viure se'm fonen de cop davant duna moixernera generosa, quan t'asseus a les puntes del redol i, pacient, vas plegant ls carreteres, una a una, sense remoure gaire el terra ni fer malbé l'entorn, perquè la roda de la vida pugui seguir amb noves florades. [···]

Barreja de nostàlgia i xafarderia, aquests records d'infant m'han dut a visitar la borda que encara usen els parents de Peraire. Feia anys que no hi entrava i hi he trobat el temps aturat mig segle enrere: una forca de ferro clavada sobre un tou de fem endurit (fa temps que aquí no hi ha vaques), els collars i arnesos de la ruca i el matxo, esquelles i argadells, un tirapeu de pastor, l'esquelet d'una reu de fusta, coves fematers i panistres de mida i formes diverses. El passat mut i immòbil, i els morts de Lluvic que em visiten. Hi ha suor del pare en aquest pic rovellat, en la falç oscada que penja d'una biga, en les fulles de dalla que li fan companyia i en la destral clavada en un piló massís de pi. El ventijol del capvespre em porta remor de vida antiga, la veu fosca del tiet José, el somriure serè del pare, l'alè dels meus morts, els seus esforços i treballs, i les meves arrels, en definitiva. Acarono el mànec de la destral, despenjo el tirapeu de pastor, busco l'esclopet de la falç i sento que m'envaeix la pau dels orígens, l'orgull de saber qui sóc i d'on vinc."

(Tractat de geografia. Barcelona: Edicions 62, 2008, p. 118-121)