—Ha tingut la immensa sort de poder viure de la literatura des de totes les perspectives. Com molta altra gent que es dedica a la literatura, va començar en el camp de l'ensenyament. El seu objectiu era arribar a ser professor d'universitat, però fa 10 anys li van fer l'oferta de dirigir l'editorial Proa. Com li ofereixen la feina d'editor?
—Senzillament, em van trucar. Durant aquest temps havia treballat com a editor extern a l'editorial La Magrana i vaig crear la col·lecció L'Esparver. Combinava les dues feines juntament amb experiències universitàries. Tinc quadrimestres a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Vic, i a la UdL. I tot d'una, l'editorial L'Enciclopèdia em va trucar per oferir-me el lloc. Llavors portava prou anys com per demanar una excedència, podia permetre'm deixar-ho perquè, a més, suposava un repte, doncs fins ara havia vist els llibres des de la perspectiva del lector, com a crític literari (al diari Avui, a Serra d'Or). Tot plegat, vaig acceptar pensant que potser no me'n sortiria, però finalment me'n surto (rialles).

—Com es veu el món des de la posició d'escriptor enfront a la de crític literari?
—D'escriptor n'he estat sempre sense saber-ho. Fer crítica literària és escriure. Sempre dic que he après d'escriptor fent pàgines de crítica per Serra d'Or i l'Avui, aprenent l'art de la síntesi i fent-te entenedor. El món de la crítica, en aquells anys que m'envoltaven, era una crítica críptica, és a dir, l'entenien els crítics mateixos però ningú més, i des de bon començament el que tenia molt clar era que se m'entengués i, per tant, defensava la crítica com una creació. Enmig de tot això vaig publicar uns quants llibres d’estudis literaris, sempre amb la figura de Verdaguer, però també vaig publicar Llegir i escriure: papers de crítica literària, l'any 1995, on hi ha una peça inicial on parlo del crític com a creador. [...]

—S'ha dit que tenia una necessitat d'explicar i explicar-se el món.
—Sí, perquè l'única manera d’explicar és escrivint, i escrivint per tu. Jo no volia fer un tractat de filosofia, volia parlar de viatges. Hi ha un capítol que parla d’un canvi polític a Rússia, però de pas explico una mica com és la ciutat: estudiants borratxos en una festa de final de curs, al davant de la figura de Lenin, les limoussines de la màfia, la gana que pateixen… però també hi ha molt de literatura, perquè jo visc de la literatura a un nivell espiritual. Intento que hi hagi literatura i reflexió moral.

—Com arriba un nen de Bellpuig a ser editor de Proa?
—Hi havia un mestre a Bellpuig, a l'època que jo tenia 7 o 8 anys, que va veure que era un nen despert i no va parar d’insistir en què continués fins que vaig començar el batxillerat, que en aquells anys et pots imaginar el dur que era, ja que ho estudiàvem tot de memòria, fins i tot les matemàtiques, física i química, i ens examinàvem en un sol dia de totes les assignatures a l'institut Màrius Torres, a Lleida, l'únic de tota la comarca. Malgrat tot això, vaig entrar a batxillerat, i a tercer curs vaig topar amb la química i demés i no em sortia, no ho entenia. Vaig estar a punt de plegar, i el meu pare em va donar un parell de 'mastegots' i el vaig acabar, tenint la sort després de poder entrar a Magisteri. Per tant, a casa érem pobres però humils, i va ser una mica tot, per casualitat, per tossuderia del meu pare i, sobre tot, per la intuïció del mestre. A l'edat a la que vaig pensar en deixar-ho perquè es feia molt dur era molt fàcil guanyar-te la vida treballant a la fruita, o com a manobre; en canvi, jo vaig seguir estudiant i després treballant durant dos anys en unes oficines de Bellpuig, i amb el batxillerat fet podia aspirar a entrar en un banc, com "la Caixa", però em vaig assabentar que aquell era l'últim any que podia entrar a Magisteri amb quart de batxillerat, i el meu pare va dir "endavant", però que econòmicament no em podia ajudar, i vaig demanar una beca. El canvi en el nivell d'estudis va ser molt satisfactori, tant que vaig acabar la carrera amb el premi extraordinari com a número 1 de la promoció. I a partir d'aquell moment el món es va convertir en cultura, em vaig traslladar a Barcelona a continuar estudiant, compartint pis amb Jaume Barrull i amb Ramon Roureda. L'objectiu era tornar a Lleida en acabar d'estudiar preveient el canvi que ha fet. Però jo veia que on se m'oferien més oportunitats de futur era a Barcelona, i així va sorgir la crítica literària… [...]

—Com a editor de Proa, com està el panorama de la literatura catalana?
—El panorama te'l definiré amb el títol d'un llibre de memòries de Joan Triadú, que hem publicat nosaltres, que es diu Memòries d'un segle d'or, és a dir, el segle XX és el segle d'or de la literatura catalana. I, a més a més, de vèncer dues dificultats. La primera, que l’any 2009 fa 150 anys que la literatura catalana ha passat del zero a la normalitat, dit d’un altra manera, fa 150 anys va ser la primera convocatòria dels Jocs Florals de Barcelona amb una llengua no estructurada, no codificada, i 150 anys després l'èxit de Frankfort, el Cabré traduït a 14 o 15 llengües, a l'igual que Albert Sànchez Pinyol, la Maria Barbal, la Carme Riera, etc., i, entremig havent de patir el sotrac de la Guerra Civil espanyola començant un altra vegada des de zero l’any 1939. Per tant, la literatura catalana és un miracle de supervivència.

(Carol Juverías: "Isidor Cònsul: Un viatge literari cap a l’interior", La Mañana (Lleida), 4 de gener del 2009)