Josefa Contijoch es muy joven, y éste es su primer libro de versos. Por esto, la primera impresión, al hojear sus breves páginas, ha sido de profundo asombro. Porque la juventud se advierte, sí, en el hálito de sinceridad, de ingenuidad, de honradez, que respiran todas las composiciones. […] Todo su libro es un lamento que le arranca la fugacidad del tiempo, pero –y esto es lo más notable–, no es el lamento desgarrado, rebelde y vital propio de los "veintitrés años creciéndole en el pecho", sino el quejido dulce y, sobre todo, resignado, que sólo puede nacer de una reflexión profunda y prolongada.

(J. Ferrer Aleu: Siluetas, juliol de 1965)

* * *

Després de la seva primera intervenció en el món novel·lístic, l'any 1986, amb Potala, Josefa Contijoch ha tornat a escriure en aquest camp, tot i haver nascut en el món literari de la poesia, i adoptant, com en l'esmentada, un llenguatge molt directe i àgil. No em dic Raquel pot interpretar-se com una novel·la policíaca clàssica, amb els seus personatges, crims i assassinats, però en realitat utilitza aquest recurs per explicar les dificultats de les relacions humanes. De fet, intenta ser una reflex de la vida mateixa, plena de contradiccions, difícil i tensa, i es aquí quan el títol, una negació pròpiament dita, pren el sentit concret que l'autora li ha donat. L'argument té un element unificador, una veu que, omnipotentment, està per sobre del bé i del mal i jutja els propis personatges, que per altra part són una mica perplexos. És una veu que alhora pren partit en la mateixa trama i que esdevé l'eina per la que la Josefa posa la cullerada des de dins mateix del fil argumental.

(Joan Arimany: El 9 Nou, 10 de març de 1989)

* * *

S'inscriu plenament […] en allò que tots entenem per narrativa femenina: intimisme, visió del món des de la perspectiva de la dona i també àmbit tancat en conflicte amb l'entorn dissenyat segons patronatge masculí. Parteix dels discursos alternatius de dues dones que es van descobrint mútuament, amb una veu en off que vol aportar-hi un punt de descripció imparcial no exempta d'ironia, i ens parla d'aquests dos personatges esquinçats per una tragèdia objectiva –la mort de la filla d'una d'elles– que se sotmeten progressivament a un fenomen de vampirització mutu i igualment alternatiu.

Prenent la paraula liquada en el seu sentit modern, és a dir, el derivat d'aquells petits electrodomèstics que transformen en segons una poma perfectament rodona en suc i n'esmicolen pells, llavors, etc., Contijoch ens parla del dolor compartit per dues persones soles davant el món fins a confondre's en una mateixa identitat comuna. És un dolor que tan aviat es manifesta en bogeria com en laxitud moral i física o en escapisme fins que totes dues, la que es creu incapaç de sobreviure a les preguntes sobre la culpabilitat i la que l'ajuda, es troben davant el dilema de traspassar juntes la frontera de la sexualitat. Els papers es canvien, l'amiga jove i forta que és sempre allà s'enfonsa momentàniament, l'altra pren immediatament la iniciativa i finalment assimilen aquella paraula que els feia por de pronunciar, lesbianisme.

(Gemma Casadevall: "Intimisme i visió del món des de la perspectiva de la dona", Avui, 8 de setembre de 1990)

* * *

A propòsit de Faulkner, Contijoch escriu que l'escriptor té tres fonts: la imaginació, l'observació i l'experiència. A Sense alè les posa les tres en solfa per construir una biografia personal i intel·lectual, que és també un retrat de la societat catalana entre els anys cinquanta i els nostres dies.

El llibre té un doble registre. D'una banda, la reconstrucció d'un episodi del 1975: la mort d'una noia a mans del seu amant, a través d'una escriptura literària i onírica, que permet a Contijoch enfrontar-se amb uns fets que tornen perquè no estan ben soterrats. És el domini de la imaginació, que permet treure a la llum el trauma i examinar tot el sentit simbòlic de la violència, des del més íntim fins a les implicacions històriques col·lectives en el moment de la mort de Franco. De l'altra, l'observació i l'experiència que pren la forma d'una escriuptura més lliure que s'ho empassa tot: records, converses, sensacions de pel·lícules i lectures (l'autora és d'aquelles que creuen que els llibres i el cinema els han salvat la vida), pàgines de dietari, cartes (d'un nòvio poeta des de París, del germà que fa la mili a Sidi-Ifni) i reflexions sobre la política cultural, el sexe i l'amor, les relacions familiars i l'amistat.

El resultat és un gran bullit de sensacions i idees, d'ambicions i neguits que reflecteixen una manera de ser tumultuosa i apassionada. Hi ha unes grans ganes de sortir de l'ambient familiar, del món petit de Manlleu, de viure en llibertat. Primer, mitjançant el cinema. Més tard, a partir de la relació amb un poeta de Madrid que introdueix la protagonista en el món intel·lectual i polític dels anys seixanta, vinculat al partit comunista. I finalment, la casa pròpia, on poder fer i desfer sense demanar permís, on conflueixen músiques, llibres, pel·lícules i escrits.

(Julià Guillamon: "Quan escric, sento i escric", La Vanguardia. Cultura/s, 27 de febrer de 2013, p. 10-11)