El Fèlix, decididament, era un personatge sense nanses: per una banda tenia una educació i una cultura molt fines i encara més ben portades, i aleshores encisava tothom, però per l’altra la seva estructura emocional desequilibrada el forçava sovint a situacions límit. Al límit del ridícul, del grotesc, de l’absurd. Al límit de la racionalitat i de la vida. I aleshores, la veritat, feia por. El Fermí sostenia que era una sobredosi amb potes, cantada des del mateix moment en què havia expirat la seva germana. Fins opinava que hauríem de deixar d’entrevenir-hi, per la salut de tots plegats. Però la Lluïsa, més enllà de si s’havien enrotllat un parell de vegades, li havia agafat un afecte entranyable i li sabia greu. Recordo, vívida, una de les últimes vetllades que el vam veure al Cafetot a porta tancada: s’havia injectat cocaïna com per perdre el món de vista, i va omplir una taula de francs francesos perquè li’n venguéssim més. Però li vam mentir que no en teníem. La Lluïsa va insistir perquè prengués una mica de cavall però ell ni l’escoltava: mirava amb ulls dements la porta dels serveis i es va aixecar d’una revolada i se n’hi va anar rabent cridant «Sortiu! Sortiu! Sortiu, covards!!» a uns éssers que només veia i/o sentia ell.

El Fermí el mirava amb cara d’assassí, jo vaig cloure els ulls amb un mal somrís a la consciència i la Lluïsa va anar cap on ell era a obrir portes i llums i a ensenyar-li que no hi havia ningú:

 –Ni un gos ni un gat ni un ratolí –va dir.

Aleshores l’home es va tranquil·litzar una mica, potser un minut sencer, abans d’obsedir-se amb l’escala que portava al pis: cada dos per tres s’aixecava, sigil·lós i enrampat, feia un salt fins a l’últim graó i s’arrambava a la paret, amb un dit als llavis i posat de màxima alerta. Jo començava a estar espantat de veritat i el Mín tenia un eixam de mosques molt més amunt del nas. Finalment, la Lluïsa va trobar una solució dient-li que li prepararia un «speed-ball»: el Fèlix es va deixar enganyar i es va injectar una mescla que era un 80% d’heroïna potent i un 20% de cocaïna tallada: al cap d’un parell de minuts, quan les dues drogues van haver fet els seus respectius efectes, tornava a ser una persona amable i assenyada que sabia estar al seu lloc i fins demanar una disculpa. Però el Fermí ja n’havia tingut prou i, sense violències però amb fermesa, va aprofitar el moment per empaquetar-lo dins el seu cotxe i dir-li passi-ho bé.

(Cavalls salvatges. Barcelona: Columna, 2000)

* * *

Sona el Preludi de les Gavines mentre descabdello el darrer rínxol del somni en direcció a la consciència. Sóc un ícar perfecte (per ales porto un llençol de seda invisible) que capriciós com una gavina planeja deu o dotze metres per sobre els blancalls, riallers de garbí. La platja és una cinta daurada, gairebé de coure, que s’evapora lentament al compàs de la brisa matinera i d’un sol de juliol. Em llanço en picat contra els cristalls de la ressaca. Pesco una sardina despistada i l’encollo al vol. En vol. Onejant suaument com una ploma cap a la cinta de sorra vaporosa, on hi ha una figura de fang bocaterrosa. D’entrada, potser per la cabellera rossa fins a mitja esquena, imagino una noia esvelta. Però quan m’hi acosto una mica més, veig que és un mascle de vint anys que només té pèl al cap. I de sobte comprenc que sóc jo, jo mateix, dormint sobre una platja desconeguda.

Recordo aquell despertar enmig de tants altres perquè, entre el somni de la gavina i l’engranatge de la consciència, vaig viure i vaig patir per primera vegada el que anys després vaig batejar com la Síndrome de la Realitat de la Síndrome. Costa d’explicar amb paraules perquè pertany a l’univers de les sensacions profundes, però vindria a ser el vertigen d’adonar-te bo i dormint que ets a punt, a mig minut o pocs segons, de xocar de cap contra la pròpia realitat.

(Formentera Lady. Barcelona: LaBreu, 2015)

* * *

La segona tasca era destruir tots els llibres, tots, que pogués comprar, confiscar o robar de tots els racons de la Xina. Zheng volia jutjar els cronistes, els historiadors, els pensadors, els professors i els poetes, i enterrar vius els que fossin culpables.

—Culpables de què? —es va arriscar el conseller Si.

—Com que...? —va replicar Zheng, contenint un llamp d’ira—. Culpables de no reconèixer la llum divina que emana de l’Ésser Veritable! De no glorificar les seves proeses i no venerar els seus avantpassats! Tota la història, passada i futura, ha de sorgir de la Nostra Presència Imperial com l’aigua brolla de la capçalera dels rius!

—Per descomptat, Emperador. Però hi ha matèries com ara l’agricultura, la geografia, la cartografia, la medicina i l’astrologia que...

—M’hauria jugat un colló, però teu, que em diries justament això. Farem algunes excepcions, estimat Li Si, no t’esveris. Tu faràs la primera garbellada i jo després hi passaré el sedàs imperial... —Durant la pausa, va amollar un rot tan fondo que a Li Si li va arribar la ferum de la carn rostida.— Què te’n sembla?

—Excel·lent, Emperador Esplendent.

Sa Presència va indicar amb un índex que ja podien retirar les safates, cosa que va alegrar força el majordom, perquè les perdius li agradaven molt.

—Canviant de tema —va reprendre Zheng, mentre es rentava els dits amb l’aiguardent de la copa—. Tu que ho saps tot de tothom... no em sabries pas dir on són la renegada Lluna i la seva germana Albada?

(El primer emperador i la reina lluna. Barcelona: Comanegra, 2021)