Conjugació en primera persona és una llarga, atrevida, sostinguda meditació. Jo l'evoque ara, en aquest migdia de Santa Ponça, d'una lluminositat excessiva, d'una lluminositat indecent per moments, i experimente la vehement necessitat de buidar-me de paraules "com qui vomita –de matinada a un carreró amb llum de gas", com escriu la poetessa. Recorde o pense aquest llibre amb el prestigi instantani d'un núvol de pols en un cel massa clar: veig, amb la mar pel mig, com un núvol de pols, com un muntó de pols, el record d'aquest llibre, un profund llibre d'hores. I em trobe en disposició, després d'haver amollat aquestes coses, d'intentar honestament una aproximació a la producció de Carmelina Sánchez-Cutillas, al seu món, que és, i no és un joc de paraules, un món rebel, decididament rebel. Però és tard, és miserablement tard, i he de passar a màquina aquestes elementals barbaritats, que voldrien ser unes paraules de companyia, i he de pensar en deu o dotze coses per les quals no tinc, ai de mi, ningun interès. És la vida, que diuen. "És la mort, cavallers", reclamaria jo, justament ofés. Però no m'entendrien. Bé.

(Vicent Andrés Estellés: "Les parets arrapades amb les ungles", pròleg a Sànchez-Cutillas, C.: Conjugació en primera persona. València: Impremta Successor de Vives Mora, 1969)

* * *

Matèria de Bretanya té com a substrat el poble tot, malgrat que la narrativa en primera persona la singularitze. Però no es pot oblidar, més aviat cal tenir-ho present, que les vivències posteriors ens amaren a tots per igual i per força han de projectar llurs avuis sobre l'ahir. Tanmateix, aquest estovament dels temps pels temps tenen la benaurança de donar actualitat alliberant-nos de l'oix ensorrat i esquifit. Siga com siga, la unitat d'acció al llarg dels capítols és perfecta i Carmelina Sánchez-Cutillas conta el que visqué i com ho visqué; clar és que la dona que és no pot pas ser la xiqueta que fou.

L'estil i lèxic de l'autora en escriure són una delícia i una lliçó de saber fer en un conreu perfecte de la nostra llengua. El tractament del tema ho mereixia, perquè aquell poble, aquella contrada, conserva amb orgull una valencianitat absoluta en el ser, pensar i, sobretot, en l'idioma, i escoltar-los parlar ja és tota una festa de l'elegància més autèntica.

(Pere Maria Orts: Pròleg a Sànchez-Cutillas, C.: Matèria de Bretanya. València: Tres i Quatre, 1976)

* * *

[...] no es pot negar que hi ha un aspecte comú entre Vicent Andrés Estellés i Carmelina Sànchez-Cutillas: la constant evocació de la infantesa, de l'entorn que l'acollí i dels personatges que la poblaren.

Les vides i les coses contades per Sànchez-Cutillas i per Estellés no les podem etiquetar d'insòlites ni d'excepcionals, més aviat es tracta d'un seguit d'imatges freqüents que podrien habitar en la ment de qualsevol lector o lectora. Però a pesar de la familiaritat dels fets, la prosa dels autors està immersa en una matriu estètica que presenta els elements més banals en veritables imatges poètiques que engeguen la maquinària de la identificació amb el públic lector. Els mecanismes que fan servir els autors permeten llegir en la realitat quotidiana la meravella de la senzillesa i la importància d'aquesta en l'engranatge del món. Matèria de Bretanya resumeix amb excel·lència l'actitud de preservar els rodaments invisibles que conformen l'univers de la veu narrativa:

«Un feix de coses petites i sense importància que esdevenien dia a dia, empentant-se les unes a les altres amb la urgència de ser abans que s'acabara el món. Perquè un poc de temps més tard havia d'acabar-se tot i la vida dels homes també.» (1994: 115)

L'autora, lluny d'una intenció profètica, permet l'existència de la vida mitjançant «un feix de coses petites» a les quals dona entitat ontològica perquè siguen parts constitutives d'una manera de percebre el món i de fer literatura. L'aparent nimietat de la quitodianitat és contrarestada en el moment que la literatura pren com a matèria primera els quefers, els llocs, els objectes i les persones que poblen l'entramat de relacions que habiten al voltant de la veu narrativa.

(Irene Mira Navarro: "'Un feix de coses petites': els espais de la quotidianitat en Carmelina Sànchez-Cutillas i Vicent Andrés Estellés", dins dossier "Carmelina Sànchez-Cutillas: L'entrellat expressiu del llenguatge col·loquial", L'Aiguadolç (Dénia), núm. 46, tardor 2017)