Autors i Autores

Teresa Duran

Entrevistes

Quina és la teva professió?
—Professió és una paraula buida. M'agrada tot el que faig i no puc perfilar l'ofici. Potser el d'escriptora és el que més bé es perfila. Potser diran que he estat una escriptora...

Què ens dius dels programes de ràdio on has treballat?
—Emissores de la Generalitat: un guirigall. programes de molta audiència, però molt efímers.
Jo volia fer un programa amb continguts: el dia de la mort d'en Xesco Boix ens trucà un nen que demanà si era veritat que s'havia mort en Xesco. Els nens havien entès què era la radio. També fou interessant l'experiència de 'dibuixar la ràdio' en un programa sobre el surrealisme, els nens trucaven explicant els dibuixos que li farien a Dalí.

[...]

Hi ha una literatura per a cada edat?
—Millor dit: hi ha la literatura dels infants, dels joves... igual que hi ha una moda dels joves. El jove tria. És una forma de comunicació.

[...]

Com veus els mestres?
—Havia estat molt sarcàstica amb els mestres (aquest "només és un mestre"). Amb l'edat he anat polint aquest concepte, ara, el mestre és una de les víctimes més clares de la pressió social.
Ara se m'apunten als cursos perquè els faig jo. Corre la fama que sóc divertida.
Hi ha mestres mediocres, però en conec pocs d'autènticament mediocres. Són obedients. Hi ha poques professions amb tan alt grau d'obediència. El mestre és poc rebel.
El mestre lluita per aconseguir la paraula del mot encreuat.
Es queixen que no tenen el material però no fan cas dels mitjans de comunicació, no utilitzen els recursos que tenen a l'abast. El mestre la veu, la televisió, però no experimenta amb els altres el que li serveix per a ell.
Creu poc en ell mateix. Es pregunta quina és la millor manera, què s'ha de fer, i busca una única resposta. La resposta única només la dóna la religió. L'home i la societat són plurals. En l'art ja no es proposa quin és el millor... En l'ensenyament fa falta entendre que no hi ha una manera de fer les coses. Hi ha un joc de possibilitats i d'opcions. La societat és plural i possible...A cada moment s'ha de poder optar per moltes possibilitats.

(Rovira, F., Dantí, F.. "Entrevista a Teresa Duran", I/O, 3 de setembre de 1987, p. 6)

* * *

Una pregunta que es fan pares i educadors: quan, un llibre, està ben o mal il·lustrat? I una altra: quina és la importància de la il·lustració en els llibres infantils?
—Un llibre està ben o mal il·lustrat en la mesura en que les imatges s'aproximen a dir-me allò que la hipòtesi primera era. Aquest és el repte. Un llibre està ben il·lustrat quan veient les il·lustracions saps què passa. Un il·lustrador és un personatge que ha triat com a forma d'expressió els signes, els ninots, etc. Fer que aquest conjunt de signes esdevingui llenguatge és el seu gran desafiament.

I sobre la importància de la il·lustració?
—La il·lustració informa i un nen més informat és un nen més lliure. Un nen que només rep un canal d'informació és un nen que perd informació és un nen més subjecte de ser menys demòcrata. Això evidentment és una utopia. Però crec que la varietat de la il·lustració, la seva riquesa, dóna això, un sentit de la condescendència respecte a coses que poden o no agradar-te. Que pots considerar que són interessants encara que no t'interessin...El nen que massa prematurament o per pobresa material o cultural opta només per un tipus d'imatge és un nen migrat, un nen menys dúctil, un nen menys concessiu, un nen que perd un món, i probablement un adult repatani, un adult que serà molt capaç de dir: 'això no s'ha fet mai, això és molt lleig...això no m'interessa'.

És qüestió de sensibilitat? Per part de l'escola, potser?
—La il·lustració no és una crossa comunicativa ni un ornament. La il·lustració és un llenguatge. Un llenguatge genuí. És cert que l'escola catalana ha fet i continua fent una gran tasca envers el llibre infantil i juvenil. Però, per a l'escola, el llibre servia i serveix per aprendre a llegir, o, com es divulga darrerament, 'per trobar plaer en la lectura'. Malauradament la il·lustració ve a ser com l'esquer d'aquest plaer; la via per arribar a assolir aquest 'plaer de la lectura', però sense constituir un plaer ni una lectura 'per se'.

[...]

Però entre un il·lustrador i el seu convencional destinatari hi ha pocs lligams, oi?
—Quasi nuls. Pocs il·lustradors proven les seves imatges entre un públic infantil abans de publicar-les. Molts dels qui ho fan, ho fan només amb els seus fills o parents menuts. Després de publicar, poques vegades se sap l'opinió dels menuts.

Hi ha algun altre tipus de consumidor, Teresa?
—Hi ha el consumidor crític. Trobem massa sovint il·lustradors angoixats pel resultat de la seva obra, a la recerca del comentari crític. Als diaris i a les publicacions periòdiques, però l'espai destinat al llibre és molt breu. Dins d'aquesta brevetat, dues línies estreotipades: 'dibuixos graciosos i ben acolorits', dedicades a la il·lustració. Manca seriosament una crítica especialitzada de la il·lustració i un espai on exercir-la. Per això, el consumidor més important de la il·lustració, i no pas numèricament parlant, són els mateixos il·lustradors. La il·lustració esdevé així un sistema cibernètic de retroalimentació: els més interessats en les innovacions il·lustratives són els il·lustradors.

La situació no és gaire eufòrica.
—L'editor paga sense opinar, o en la majoria dels casos ja opinava per endavant sobre el que volia obtenir. El nen mira i calla. El crític d'art no en fa cabal. La presència de la il·lustració dins de la història de l'art nostrada només té dos exemples: una tesi sobre Lola Anglada i una altra sobre Joan Junceda, i ambdues són de caire molt més biogràfic que no pas artístic. En definitiva, que el camp del consumidor crític apareix com una nebulosa en la qual el consumidor real està totalment desinformat. Una professió que viu del consum i que no troba canals sòlids i constructius per informar el seu consumidor és una professió que es retroalimenta a si mateixa dins d'un cercle viciós. O que pot esdevenir viciós.

(Alcoy, J. M.. "Centenari Lola Anglada/El món de la il·lustració com a formació", Regió 7, 14 de març de 1993, p. 4-5)