Tot prosseguint una manera de veure el món i de descriure'l, el llibre [Flors a casa] reitera alguns dels trets característics d'Escrivà: l'habilitat per la instantània a "Petita geografia del camí" o a "Aigua de pou"; i les associacions insòlites, irracionals, quasi oníriques a la sèrie "Torre de guaita": "Si una tulipa esclata en alta mar…" Tanmateix, les imatges, les comparacions i les repeticions –els tres recursos fonamentals, a banda de la cura mètrica– no serveixen solament per a traçar un jardí edènic, el de les flors o les roses de la creació poètica (per tal d'usar l'al·legoria del simbolisme), sinó, i d'una manera molt especial, per a denunciar la mort en una pastera (l'esmentat "Torre de guaita") o en un carrer de Bagdad ("Teulats des de l'aire") i, en el fons, per a donar un sentit ètic i estètic a la vida.

(Josep M. Sala-Valldaura: «Té el silenci gesmils... », Caràcters, segona època, núm. 43, abril 2008, p. 19)

* * *

Amb Serena barca, en els repunts en què la veu alena finals, sempre hi retrobem la capacitat de revestir les acaballes amb un gest fervorós: tot és comptar caramells tardans, llums, l'alta ventura que l'ull poètic ens ensenya a mirar, un cop depassat el mirall de la realitat convicta. Ara bé, tot poeta escriu amb l'ànim o el secret desig de servir tard o d'hora als altres una divisa. I Maria Josep Escrivà ens encoratja a la plenitud, a la confiança, a la fortalesa dels mons petits per poder salvar des de cada individualitat el que algun dia, del món, ens desespera: "Ser qui sóc, la meua sort: / dels bancals, l’agró que vola, / i de l'ampla mar, el port".

(Susanna Rafart: «Maria Josep Escrivà o el do de l'aigua escrita», Caràcters, segona època, núm. 75-76, primavera-estiu 2016, p. 43 [Monogràfic: Maria Josep Escrivà])

* * *

En general, però, el tema que d’una manera o d’una altra sura sempre en els poemes de La casa sota la lluna naix de l’observació del món i de la vida; i, tot i que s’expresse amb discursos diversos, remet a la constatació que existir és un miracle fortuït i que la llum és l’excepció: la poesia, una treva de llum entre una fosca i una altra. Que el poema és el lloc on el món pot aspirar a ordenar-se, l’espai de silenci enmig de la remor, com podem llegir en “Obstacles”: l’àmbit des d’on desmentir la resignació i viure contra pronòstic. Perquè si hi ha un poema on podem llegir “ara que ja sempre és tard”, n’hi ha un altre que afirma que “l’únic lloc on mai no és tard és el poema”. Un tema que entronca directament amb el títol de l’antologia, que és també el d’un poema breu provinent de Flors a casa: “L’únic consol, / la casa que m’habita. / Lliure amb el meu enyor sota la lluna”.

(Pere Calonge: «Contra el soroll del món», Trapezi, 19 d'abril de 2023)

* * *

En la nostra opinió, el més interessant del tractament d’Escrivà sobre l’erotisme i en general de l’amor és que apareix indissolublement enriquit amb altres conceptes pregons com la por o l’existència. Hi ha una ambigüitat diríem que ontològica entre el naixement, la mort, la por i el desig. Hi ha una «ferida» vital que podeu quasi sentir en textos com «La ferida», «Tot el temps que ens hem buscat» o en el final dur de «Latitud zero», que copiem: «L’amor no redimeix de la ferida. | L’amor és la ferida.» Aquesta ferida naix en el moment previ a l’amor («Per què fa tanta por el desig?»), en el desésser de la còpula (text «Humus») o en la manca de la persona estimada (text «Plany dels ingenus») o en la manca d’afecte per part d’aquesta (poema «La set»). El dolor i la imminència de la mort són els grans temes explícits o latents de Sempre és tard.

(Pere Císcar: «Sempre és tard: l’obra mestra de Maria Josep Escrivà», La Lectora, 3 de novembre de 2020)

* * *

En l’ordre més formal, certament continua Escrivà refinant el gust per la forma breu, per l’ “ikebana de mots” –“Cullen mores, 3”–, i per treure partit de destravar els versos, ja sigui deixatant-los tipogràficament o fent que es concentrin al voltant d’imatges autònomes fins i tot quan el poema s’estén més enllà d’uns pocs versos. Un alliberament molt ben avingut amb una receptivitat creixent al diàleg amb altres poetes: l’aiguabarreig dels intertextos és sovint el motor de moltes composicions, la pell de les quals tatuen sovint les citacions manllevades de poetes acollits per la seva paraula hospitalària.

(Pere Ballart: «Rediviure: ‘L’alegria de l’oblit’, de Maria Josep Escrivà», La Veu dels Llibres, 14 de febrer de 2025)

* * *

Tots els poemes que integren L'alegria de l'oblit, fins quan parteixen de la desolació i la soledat més descarnades, són la manifestació, formalitzada en i per la tensió poètica, d'una gratitud a la vida i a la bellesa que (encara) ens envolta i acull, la de les flors i les plantes tan estimades i presents en la poesia de l'autora, la dels paisatges o els animals. Perquè al fons de tot hi ha l'impuls de crear, a través de l'escriptura poètica, una bellesa definida com la "lúcida / rèplica al / desconsol". O de cercar els camins on trobar allò que "desmenteix / la mesquinesa d'aquest món". No ens ha de sorprendre, doncs, que si de manera tan senzilla com explícita i agraïda la poeta abraça la poesia com a forma d'alliberament personal i modus vivendi, arribe a afirmar que "la por més gran és perdre // el nord: / el nord / de l'escriptura".

(Manel Rodríguez-Castelló: «Un oblit ple de memòria», Saó, 514, juny de 2025)