QUADRE SEGON

La mateixa sala nou anys després. No ha canviat res. La ratlla blanca que hi va marcar el COMISSARI, en el quadre primer, continua igual. És de nit. El senyor SCHMIDT, amb la claror del llum de peu, llegeix un diari i en té un altre a l'abast de la mà. La senyora SCHMIDT cus al costat del seu marit. El temps gairebé no els ha envellit.

SR. SCHMIDT.- Una altra vegada sols, Brunilda.

SRA. SCHMIDT.- Sí; des que Hans es va casar, aquesta casa ha restat silenciosa.

SR. SCHMIDT.- Ja ens hi anirem acostumant; encara no som vells i ara ha arribat el moment de viure la nostra vida.

SRA. SCHMIDT.- Sigfrid, tu sempre prenent-te les coses amb optimisme!

SR. SCHMIDT.- Per què no? ¿Que hi ha algun motiu per no prendre-s'ho així?

SRA. SCHMIDT.- ¿Et sembla poc el d'aquesta ratlla marcada aquí a terra que, al principi, ens crèiem que seria provisional i ja fa nou anys que hi és, que ens semblen una eternitat?

SR. SCHMIDT.- Sí, això és un error… partir-nos en dos durant tant de temps!

SRA. SCHMIDT.- I el que durarà.

SR. SCHMIDT.- Encara que a nosaltres no ens han molestat per a res. Fins ara ens han deixat viure tranquils.

SRA. SCHMIDT.- D'això en dius viure tranquils?

SR. SCHMIDT.- Dona, has de pensar que hem perdut la guerra i que no es poden fer miracles. Un cop els vencedors s'arribin a entendre, llavors s'ocuparan de nosaltres. Cal reconèixer però, que, amb nou anys que hem passat al mig de la frontera, hem pogut treballar les nostres terres, recollir les nostres collites i fins hem pogut comprar una nevera i un aparell de televisió a pagar un tant cada setmana.

SRA. SCHMIDT.- No oblidis, Sigfrid, que aquesta ratlla és un volcà que tenim a dintre de casa; cada cop que l'he de passar per anar d'una banda a l'altra, sento una estranya angúnia dintre meu.

SR. SCHMIDT.- Aquests nervis, Brunilda, aquests nervis! Hauries de prendre alguna cosa o llegir la premsa.

SRA. SCHMIDT.- Per saber les mentides que fan córrer?

SR. SCHMIDT.- Res de mentides. Pots creure que d'un temps ençà s'està fent una labor eficaç per aconseguir una pau duradora.

SRA. SCHMIDT.- Prou feina tinc a atendre les feines de casa meva… i cosir, i, a més, em costa tant de creure el que diuen els diaris!

SR. SCHMIDT.- Mira, et llegiré alguns titulars d'avui. (Es prepara per llegir el diari que té a les mans.) Són de la premsa occidental i, per cert, força tranquil·litzadors: 'Conferència de Brussel·les: estan reunits els delegats dels catorze grans occidentals per al debat sobre la pau i la seguretat dels països lliures; després de cinc hores de sessió han acordat, per unanimitat, ajornar la discussió fins demà passat, perquè demà és dia habilitat perquè els delegats acompanyin les seves mullers a fer compres per la capital belga. De bones fonts tenim la impressió que els 'catorze' arribaran aviat a un acord positiu que haurà de ser ratificat a la propera reunió dels 'vint-i-dos' que tindrà lloc a la tardor a les Bermudes; si això es confirma, s'haurà donat un gran pas perquè les democràcies prenguin la iniciativa en llurs relacions amb els països esclavitzats sota el jou comunista, i la pau mundial es veurà garantida en gran manera'. (Acaba de llegir.) ¿Què te'n sembla?

SRA. SCHMIDT.- Bé, però a mi m'agradaria més saber què parlen en aquestes reunions.

SR. SCHMIDT.- Si ho diu ben clar!

SRA. SCHMIDT.- Deu ser que no ho entenc.

SR. SCHMIDT. (Agafant l'altre diari).- I aquí tinc la premsa oriental. Encara no l'he oberta, però veuràs com també es preocupa de la pau.

SRA. SCHMIDT.- Mentre no facin com amb aquell malalt que es va morir per excés de metges…

SR. SCHMIDT.- La pau és un malalt lleu.

SRA. SCHMIDT.- Quan em miro aquesta ratlla em sembla que es tracta d'un malalt que no té remei.

SR. SCHMIDT.- Bé, bé; escolta, dona. (Llegint.) 'Aquests dies celebren a Moscou la conferència dels 'setze', en la qual prenen part delegats de totes les Repúbliques Populars, per tal de salvaguardar la pau i preservar els països lliures de l'amenaça que representa l'imperialisme americà. Ens fem càrrec de la importància d'aquesta conferència que obligarà a reprimir les ànsies agressives de la burgesia contra el proletariat lliure, i farà que la pau i l'amistat regnin al món'. (Acaba de llegir.) Què me'n dius, d'això?

SRA. SCHMIDT.- ¿I per què no es reuneixen tots plegats, els setze d'un cantó i els vint-i-dos de l'altre?

SR. SCHMIDT.- Tot vindrà, dona. La qüestió és començar.

SRA. SCHMIDT.- Si sabies, Sigfrid, la poca gràcia que em fan els uns i els altres! (Se senten uns trucs nerviós a la porta del fons.) Qui deu ser? En aquestes hores…

SR. SCHMIDT.- Algun veí.

SRA. SCHMIDT.- És millor que no obrim.

(Fragment del segon acte de l'obra Partits pel mig. Barcelona: Nereida, 1957)