Autors i Autores

Miquel Ferrà i Martorell

Antologia

En nom d'Al·là, Clement i Misericordiós.

De tant en tant el meu cos bull encara. Les neuràlgies i els estremiments m'obliguen, a cada punt, a deixar la tasca. No em puc evadir, però, dels meus deures. Un exèrcit és com una gran màquina que en cap moment no ha de deixar d'atreure la meva atenció i el meu interès. Voldria poder córrer, i cavalcar, i esser capaç, tot cavalcant, de disparar amb encert la més dolenta de les espingardes. Però quelcom de verí encara cova dintre del meu cos. La lliçó ha estat lògica i conseqüent. He de recordar aquell emperador antic, Dionís, que portava sempre una cuirassa sota els seus vestits, mai no dormia dues vegades a la mateixa cambra i es feia el seu propi menjar. El llit em crida encara i les parpelles se'm fan feixugues. Em voldria capbussar dins la quasi total inconsciència, com un fumador de kif, però no m'ho puc permetre. He de fugir de la son i romandre despert, ben desxondit, com un estadista modern, aquí assegut, enmig de la meva tenda feta amb llana de cabra, al davant d'una pila de papers amb correspondència oficial, llistes de voluntaris i peticions populars, sentències jurídiques que he de signar i... què sé jo!

Un periodista ha dit que som bohemi, romàntic, rebel i republicà. Supòs que és cert.

Bohemi perquè no tinc més necessitats que les de qualsevol per a sobreviure.

Romàntic perquè vull creure que del poble que sia, amb bona voluntat i bones idees se'n pot fer una gran nació.

Rebel perquè pens que un home exigent mai no s'ha de conformar amb la rutina que altres accepten de bon grat.

Republicà perquè la república és governada pel poble i no per caprici de soldans, visirs, emirs i altres dignataris egoistes.

Per això, aquesta llarga nit, si el meu cos és encara com un braser, amb quelcom de foc colgat, el meu esperit ha de menester sortir a cel obert, on puguin esser desplegades les banderes de combat i on els nostres homes facin córrer la pólvora de debò...

(Fragment inicial del llibre Abdallah Karim, el predicador. Barcelona: Proa, 2005, p. 11-12)

* * *

Robert Bisbal surt a un pati d'armes i, d'allà, ascendeix a una atalaia murada. Des d'aquest alcàsser del segle XVII, que mira el port i la ciutat des de les seves cares obliqües, el solitari visitant evoca les siluetes prismàtiques d'aquells altres forts de la Senegàmbia i la Guinea septentrional, que durant la passada centúria serviren de presó a les víctimes de l'esclavatge. I format en la política, Robert no ignora tampoc que aquí també, en aquest bèl·lic conjunt de claustres, fossats i poternes, entre els baluards de llengua de serp i i revellins de mastaba, rera les llunetes de mar i de terra, a l'ombra de crestes i contraescarpes, s'han ofegat durant centúries tota casta de crits demòcrates i llibertaris amb instruments de cadafal i escamots d'afusellament. Li han parlat del Lluís Companys, president de Catalunya, capturat per la Gestapo i mort a trets pels franquistes contra un mur d'aquesta fortalesa, i descalçat per tal de morir tocant amb la nuesa dels seus peus la terra catalana, un gest que ningú no ha oblidat. I els llibres li han parlat també d'altres herois-fantasmes que deixaren així mateix el darrer sospir entre aquestes pedres: víctimes de la repressió del 1714, guerrillers anti-napoleònics, patriotes liberals, soldats de les guerres carlines, polítics i obrers de la Setmana Tràgica... a més d'alguns bandolers generosos. ¡Qui sap! ¿Quants han tacat aquest trespol de pedra vella amb la seva sang calenta i maleïda pels mestres de la represàlia? Allà, a Guinea, la Guinea gran que va des de la costa del Pebre al desert de Namib, tot passant per les costes del Vori, de l'Or, dels Esclaus, del golf de Biafra i de Benguela, allà també, en aquells sòrdids forts portuguesos, francesos, alemanys, anglesos i espanyols, tota la carn negra que no era exportada es deixava podrir o s'executava per tal d'alimentar els gossos-llops. ¿Que no és veritat? ¿Que la llegenda de l'infortuni dels negres és llegenda negra? Robert somriu amargament mentre fa tal joc de paraules. ¡Sempre la llei del més poderós, sempre la llei de l'embut!

(Fragment del llibre Crònica de Guinea. Barcelona: Laia, 1988, p. 8)

* * *

Havia nascut amb una taca al front que tenia la forma d'un estel de tres puntes. La comare digué que era un senyal evident de bona sort. El pare ho celebrà amb una doble copa d'anisat...

—Aquest fill meu serà cosa grossa... —digué—. Bisbe, artista, general... ¡Qui sap!

Però sa mare va morir al cap de tres dies d'haver-lo infantat. Don Gregori, el metge del poble, assegurà que es tractava d'una infecció a les nafres vaginals. Així doncs, aquella vida havia dut una mort. Trist i vidu, son pare, en Romeu Barqueta, que era maquinista del vapor correu Bellver, es casà novament, al cap d'un any de dol, amb una d'aquelles dones lletges i treballadores que semblen no tenir edat. Així, sobre les faldes de na Jerusa de Cal Gall, la seva madrastra, visqué Bernadí una dolça infantesa. No li mancaren gots de llet ni pastetes i cresqué sa i grassonet. Ja a l'edat de pàrvul, començà l'escola, mentre a casa, la Jerusa no el tractava ni bé ni malament, és a dir, sense aviciadures ni càstigs. Son pare, sempre absent, enmig de la mar un dia i un altre, entre Barcelona i Mallorca, el solia veure dos cops a l'any, per Nadal i per Sant Joan... Sempre ben nodrit per aquella dona poc parladora que tenia, això sí, la casa ben endreçada i que treia de la cuina tot el profit que cal, en Bernadí es va anar fent un nen major, pensatiu i solitari. Els horabaixes, a l'hora del berenar, cantussejava tot sol, corrent pels afores de la vila, imaginant mil històries. Es veia com tots aquells herois de guerra i conquesta que sortien en les pàgines dels textos escolars d'història: imaginava esser un soldat romà, un cabdill moro, un guerrer croat, un capitost indi, un mosqueter del rei... I amb el cap carregat amb totes aquelles il·lusions, interpretava des del cimal d'un arbre o la vorera d'un safareig, el paper d'Amílcar Barca, Espàrtac, Abderraman...

(Fragment del llibre El soldat desconegut. Alzira: Bromera, 1993, p. 35-36)

* * *

L'any 1976, a una milla de la boca del port de Sóller, uns pescadors locals, traient les xarxes, advertiren amb sorpresa que estaven hissant una cosa que no era justament peix. Més aviat semblaven esser tres terracottes, una d'elles de formes femenines, les altres dues zoomòrfiques, amb figura d'elefant.

Aleshores vaig aventurar la documentada hipòtesi que es podia tractar de la terracotta renaixentista de santa Caterina d'Alexandria, robada del monestir de l'esmentat port pels pirates barbarescos el 1542 i que segons llegenda popular, havent estat despullada dels joiells que portava, fou llançada a la mar.

I els elefants?

Potser trobareu la resposta en aquest relat.

L'únic que podem dir és que l'anomenada Madona del Mar, segons els arqueòlegs que l'examinaren i que no han pogut donar una explicació convincent de la troballa, reposa avui, degudament restaurada, en el Museu de Mallorca i és una de les peces més respectades del patrimoni artístic i també històric que s'hi exhibeix.

El que aquí es conta, per tant, pot esser rondalla o història, al gust del lector, perquè com es pot saber on acaba l'una i comença l'altra?

(Fragment inicial del llbre La madona del mar i els pirates. Barcelona: La Galera, 1990, p. 5-7)

* * *

28 d'octubre de 1938. Són les tres i vint de la matinada. Plovisqueja amb fortes ràfegues de vent. La badia de Pollença, plena de boira, rinxa aigües de plom. El caseriu està tot a les fosques. Només a la base d'hidros es veuen fars i llum elèctrica. Un aparell Fiat Cant Z-506 ha sortit dels hangars i ja, amb les seves sabatotes de metall sobre la mar, gairebé es belluga, malgrat l'oneig, cada vegada més violent, que escombra les patges. Però la rada militar està molt protegida de la tramuntana per la península de Formentor i la Punta de l'Avançada. Des de la torre d'observació el fil telefònic porta la veu d'un meteoròleg al despatx del tinent coronel i cap de la base...
—Sí?
—Una forta tempesta s'acosta a l'illa. Les condicions del vent i la maror no permeten el vol...
Ramón penja el telèfon i camina lentament fins a la finestra. La brusca esquitxa els vidres, i les persianes de fusta, destravades, copegen una i altra vegada les parets del quarter. Allà fora, més enllà de la tempesta i dels núvols, hi ha el món, la guerra i el futur. Aquí dintre, una depressió nirviosa que escanya l'ànima a cada minut que passa. Sobre la fosca exterior, Ramón veu reflectida la seva imatge sobre el vidre, un poc difuminada al mig però ben retallada als voltants per la bombeta elèctrica de la cambra. Sí. És l'edat difícil, el mig camí de la vida, quan compareixen, per sorpresa, les malalties de l'esperit. Ramón alena fort per no sospirar. No hi ha temps de sospirs. Poc ha d'importar el mal temps. Poc ha d'importar la pluja o el vent. Alguna cosa rondina dintre del seu cap. Alguna cosa que ningú no sap. No hi ha cap ordre de bombardejar València ni tampoc Barcelona. Ahir hi hagué bombardeig. No cal avui, amb aquest temporal, repetir l'experiència. Però Ramón es mou inquiet i surt al portal de la caserna per mirar el cel borrascós. Aleshores surt de la fosca un altre personatge. També marcial i de mitjana altària. Saluda militarment abans de dir amb mots italians del tot intel·ligibles:
—No es pot volar aqueta matinada! No amb aquest mal temps! Seria, perdoni la paraula, una bogeria. O més aviat un suïcidi...

(Fragment del llibre El misteri del Cant Z-506. Barcelona: Planeta, 1985, p. 11-12)