"Al cap de poca estona, el Llevantó ja tornava a ser amb els seus companys.
-Missatgers-va dir-, ja podem posar-nos en camí.
-Endavant-van grallar les aus, i es llançaven a volar.
Aleshores els quatre joves van seguir de lluny la direcció del vol dels ocells i l'ombra de les seves ales damunt la Terra. Era un camí molt rost, unes senderes de grans pendents que serpentejaven entre estimballs. Després de molt caminar, l'ombra dels ocells els va guiar a la barrancada anomenada Cantarella-Ressonant. Infinits eren els matolls espinosos que la vorejaven i en el seu fons lliscava sense fressa el Riu Fadat. Creuaren la barrancada, passaren els matossars plens de pues, gualejaren el Riu Fadat, tot sense dany, amb traça, sense venciment.

Després, l'ombra de les ales dels ocells es va posar damunt d'un riu d'aigua tèrbola. Els quatre joves hi corregueren a sadollar la set abrusadora; però, en arribar a la seva riba, el Llevantó va endevinar que aquell era el Riu de la Sang, per on lliscaven les sangs de les races mortes i vençudes; i, en comprendre que els hauria estat fatal, els companys van obeir un senyal del Llevantó i no van acostar al corrent els seus llavis pellosos de set.
Camina que caminaràs, sempre en seguiment de l'ombra dels ocells damunt la Terra, van arribar en un encreuament de camins. Cadascun brillava amb un color diferent, cadascun oferia una direcció misteriosa, cadascun assenyalava una esperança diversa. L'un era blanc, l'altre negre, el tercer roig i el darrer groc. El camí negre els va parlar així:
-Preneu-me; jo sóc el més segur dels camins, malgrat la meva aparença desagradosa.
Els quatre joves se'l van creure i van prendre aquell camí. Al cap de poca estona arribaren en una balma. Passaren endavant i buscaren amb la vista els ocellots, però no en van veure rastre. Aleshores van comprendre que ja havien arribat a l'infern."

(Del llibre Abans de l'alba. Barcelona: Ed. de la Magrana, 1994, p. 83-84)

* * *

"Palpar els panets que vaig clavar, fa temps, a les parets de la meva cambra és com constatar, amb un dolorós estremiment tàctil, l'enduriment del temps. Aquell pa olorós, aquell pa tou, aquell pa de tantes formes, podia crucificar-lo, podia traspassar-lo amb un clau d'un breu cop de martell. Fins el martell amb què el clavava resultava grotescament excessiu en aquell joc, en aquell esplai. I, amb tot, aquell pa ja no era, ni aleshores, abans de ser fixat a les parets, la pasta flexible, modelable, infinita de possibilitats que el desconegut havia tingut al seu franc albir... Aleshores, abans de clavar-los, els tenia a les meves mans i jo els creia dúctils, dòcils, tous, però en realitat ja no podien adquirir una altra forma, ni tan sols aleshores, que jo, per divertiment, per decorar-me d'alguna manera la cambra buida, potser també amb l'obscura set de venjar-me simbòlicament del meu passat, els clavava a la paret, un a un , fins a trenta-tres. El meu temps em sembla dúctil, dòcil a la meva voluntat de començar, servil al meu desig inaugural... Emprendria una nova vida - el pa era tou i el temps també-, i tot seria diferent d'abans. Tot i jo també. Em mirava satisfet els pans que jo, dia rera dia, clavava a les meves parets blanques, a les meves parets inèdites, a les meves parets verges, acabades de purificar amb un bany de calç. I, mentrestant, em ballava pel cos una alegria estranya i a la butxaca la clau de la meva cambra nova, estreta, blanca. Satisfet, satisfet, i no endevinava que aquell pa començava ja a endurir-se'm, començava a convertir-se'm, de carn de pa, en os de pa. Com les meves hores - aquelles hores que jo suposava toves i oloroses com el pa calent-, tot just em deixaven enrere, començaven a endurir-se. Simplement passaven a ser, tot just nades, os d'hores, esquelet de temps, eternes o inexistents, segons com es mirés...
¿Quin areny estèril s'ha begut, sense deixar-ne rastre, la clara alegria d'aquells primers dies? ¿De què era feta l'esponjosa i perfumada joia d'aquells moments?...
Estirat al llit, em passo hores i hores com hipnotitzat per aquest llaç de pa, aquest llaç de pa clavat a la paret, que hauria pogut ser una espiral, o una corona, o un bastó, o un serpent detorçat, però que ja per sempre -crucificat a la paret blanca de la meva cambra- és i serà, sense remei, un llaç de pa dur. S'ha tornat os. Esquelet. És dur, abocat a la mort per manca de tota altra possibilitat que no sigui la de simular un laç, un llaç i no una corona , ni un punyal o un serpent, només un llaç de farina pastada i enfornada, cuita i refredada, endurida sense remei. I aquí s'està, davant els meus ulls, etern o inexistent, segons com es miri.
No vull sortir de la meva cambra. ¿No vull, o no puc? No sé el temps que fa que m'hi estic. Però fa hores, moltes hores. Jo em creia que aquí, tancat, acabaria per no escoltar la veu cantaire, dolça, un xic trèmula de vellor, que em repetia: "Arribaràs lluny!".

(Del llibre Érem quatre.Barcelona: Ed. Grijalbo, 1984, p. 110-111)

* * *

"Ell anava amb els senyors a la pesca i ella cuinava i arranjava la cabana. Quin efecte els feia, als aficionats a la pesca del tauró, aquella estranya dona, vestida com una índia, de parlar, costums i moviments d'índia, amb els ulls de color d'ambre? La trobaven bella, monstruosament bella, com la trobo jo?... Ara l'indi, el pescador de taurons, és mort. Les xarxes es podreixen penjades d'arbre a arbre i els enormes hams que envesteixen els taurons atrets per la carnassa resten mig colgats un xic pertot, pels volts de la casa, sota l'arena fina, crua. I ella, va mirar mai algun dels ocasionals pescaires com em mira a mi? Li van preguntar mai qui era, d'on venia, què feia allí?... El whisky té això de bó: t'escalfa el pit i et plau el so de tabal ben tesat que et fa quan te'l colpeges... El marit ha mort i ella té la mirada mes ambarina, més càlida, més suplicant que mai... El tauró envesteix cegament, es llença sobre la carnassa sense veure l'ham. Ho engoleix tot: ferro i carnassa. De vegades no cal ni carnassa, basta un drap, quelcom que s'agiti. L'indi, m'haurà enfitorat també a mi després de mort? Continua el seu ofici amb mi, tot i estirat i ert damunt l'estora de palma?... Jo també, al llarg de la vida, he tingut un viure de tauró; envestir el desig de l'hora, àvidament, amb la boca ben badada. Quan el ferro se m'ha clavat a l'entranya he seguit el cable, vomitant sang, debatent-me, estrebant i clavant-me més encara l'urpa de ferro... I ara el pescador de taurons, mort, amb un vol de mosques damunt els seus ulls sense mirada, em para un esquer davant meu, un esquer on el ferro és cosa certa i la carnassa problemàtica..."

(Del llibre La ciutat i el tròpic. Barcelona: Curial, 1995, p. 150-151)