Autors i Autores

Manel Figuera

Coberta del llibre El Pirineu Oriental Català.
Coberta de Cerdanya.

Entrevistes

Va arribar a Bellver de Cerdanya, procedent de Barcelona, amb vint-i-cinc anys, el títol de mestre sota el braç i la ferma voluntat de ser-ho. Des de l'adolescència li agradava la muntanya, i volia viure al Pirineu, d'on eren fills el seu pare i la dona amb qui es casaria. Amb el temps, va anar fent-se un lloc sota el sol de la Cerdanya i avui és un home que es mou, infatigablement, en moltíssims àmbits de la vida social de la comarca pirinenca solcada en bona part pel Segre. Es diu Manel Figuera (Barcelona, 1957) i és, entre segurament més coses, tècnic lingüístic del Consell Comarcal de la Cerdanya, mestre de català per a adults, novel·lista torrencial, poeta ocasional, autor de guies de muntanya, articulista, muntanyenc, regidor d'urbanisme, obres, cultura i turisme del seu municipi, corrector, dinamitzador cultural, marit i pare d'una filla. Sembla impossible, però va poder trobar temps per tal de concedir-me la següent entrevista.

—Tu has nascut a Barcelona, però tinc entès que el teu pare era pallarès.

—Sí, de Palau de Noguera. Va néixer l'any 26 i als dinou anys va marxar cap a Barcelona. Però pujava sempre, durant l'època d'estiu, cap allà dalt.

O sigui, que va haver de migrar cap a la ciutat, com tants altres pirinencs.
—Era un cabaler d'una casa de pagès, i l'hereu, és clar, es quedava les terres. Llavors el meu pare, allà, no tenia gaire futur, i va anar a Barcelona a buscar-se la vida. Va començar fent de paleta, i més endavant, amb dos socis més, va crear una petita empresa vinculada a la construcció amb què va anar fent fins pràcticament jubilar-se. Va morir als setanta-un anys; la meva mare encara és viva.

I ella també té alguna relació amb el Pirineu?
—Sí. Ella és de Sabadell i viu a Barcelona. Però el seu pare, que es deia Abadal, venia de Vidrà, del Ripollès. En canvi, la seva mare, que es deia Mas, era una de les descendents dels barons de Sentmenat. Els meus pares es van conèixer l'any 53 en un casament a Barcelona.

I de tu què me'n pots dir?
—Bé, vaig estudiar com tothom, però sempre he reconegut que no vaig ésser bon estudiant. I sempre he estat de lletres. Després, quan vaig fer magisteri a la universitat, vaig trobat la motivació per estudiar. Els tres anys de carrera van ésser fantàstics, amb una matrícula i tot.

Vas estudiar magisteri per una raó vocacional o més aviat per alguna mena de pragmatisme?
—Jo crec que la vocació la tenia. Però era una vocació interna que no la vaig saber trobar en el moment oportú i que em va sortir després, pràcticament quan acabava els estudis preuniversitaris. I bé, mentre feia la mili a Càceres, perquè la vaig voler fer abans de decidir si continuava estudiant, vaig acabar de convèncer-me de fer magisteri. La cosa va sortir rodona, i el 82 vaig acabar.

I el 82, un cop acabes magisteri, cap on decideixes anar?
—Vaig anar a Bellver. Vaig conèixer la meva futura dona mentre feia magisteri, i vam començar a festejar l'any 80. Ella em va dir que tenia el pare, que era pagès, sol perquè la seva mare havia mort feia pocs anys, i que per tant no podia triar. Però no va ser un problema, perquè per a mi el més important era estar a la vora de la gent que m'estimava, i, a més a més, també volia anar al Pirineu. I bé, de seguida ens vam casar.

Suposo que el primer que vas posar-te a fer en arribar a Bellver va ser escampar el currículum.
—Sí, vaig buscar feina com un animal. Vaig anar a Andorra, vaig anar també a La Salle de la Seu i vaig anar a l'Escola Vedruna de Puigcerdà, que va ser on em van agafar.

Va ser una cosa ràpida?
—Al cap d'un any, l'any 83, vaig trobar la feina. Mentrestant, havia fet classes de català per a adults. I llavors al capellà de Bellver li feien falta dues persones per fer classes de religió a l'escola un cop a la setmana, i jo vaig ésser-ne una.

Quant de temps vas fer de mestre a Puigcerdà?
—Fins al 90.

I a partir de 1990, què fas?
—Doncs mira, al Consell Comarcal de la Cerdanya feia falta una plaça del que estic fent ara precisament: de tècnic de normalització lingüística. I em va atreure moltíssim perquè era una feina d'avantguarda i totalment nova. I, a més, m'havia dedicat molt intensament a l'escola i necessitava repensar-me la situació. I bé, em va sortir això. Assessorar lingüísticament volia dir corregir i traduir textos; però també hi havia la part de fer cursos de català per a adults, que encara els estem mantenint, i la de dinamitzar el català a la Cerdanya, on veia que hi havia moltes mancances i molts obstacles, però gradualment els he anat superant tots.

La gent de la Cerdanya té una sòlida fama d'ésser molt tancada, molt esquerpa, sovint he sentit dir-me molt "seva". Des que vas arribar aquí, l'any 82, has pogut confirmar en la teva pròpia pell aquesta suposada condició dels cerdans?
—Sí. Però, home, les coses s'han de situar en el seu context. De fet, abans de decidir de pujar cap aquí ja m'ho esperava. Pensa que el meu pare era també de muntanya i m'ho va dir. I en moltes coses tenia raó. Jo penso que la gent d'aquí més que esquerpa és observadora, i, això sí, sempre es curen en salut davant del foraster. I el que també vaig notar de seguida és que es posen sempre a la defensiva, i que donen una preponderància molt important al nivell econòmic de les persones. Però bé, no em va preocupar en absolut, això. Jo simplement vaig demanar que em deixessin fer la meva vida, que jo no em posaria mai amb ningú. I això és el que he fet fins ara. He tingut problemes d’integració, però són problemes lògics que poden passar a qualsevol comarca.

[...]

Bé, abans d'acabar la conversa m'agradaria parlar una mica de la que és una de les teves dèries més notables: la literatura.
—La literatura és un art, i jo penso que l'art és sempre una manera de quantificar la imperfecció de l'home.

Déu n'hi doret...
—D'acord. O sigui, tota persona que és artista és que té algun problema. Una persona que no té cap inquietud ja és perfecta. Jo, des de ben petit sempre he estat bastant tímid, i manifestava el que jo sentia escrivint. I m'ho quedava per a mi. També llegia molt: als dotze anys ja havia llegit novel·les llargues com La Divina Comèdia o Moby Dick. I, a més, escrivint quan era adolescent em passava una cosa que em seduïa moltíssim: em semblava que era com si fos Déu. Ho dic en el sentit creatiu, de donar vida a un personatge i que ell tingués vida pròpia. Bé, després vaig estudiar i va venir una fase de la meva vida en què tens moltes feines, i no vaig poder escriure pràcticament res. I la inquietud després em va venir fa uns deu anys.

Doncs la represa de la teva inquietud literària ha resultat certament intensiva, materialment grafòmana. En pocs anys has fet coses divertidíssimes: guies de muntanya, narracions curtes, novel·les oceàniques —incloent-hi, per exemple, històries medievals amb tons eròtics—, poesia, articles especialitzats... En fi, una activitat tremenda. Escrius perquè t'és necessari fer-ho o, per contra, perquè t'imposes la necessitat d'escriure?
—Mai me l'he imposada. T'ho puc jurar, això. És més, necessito temps per tornar a escriure una altra vegada. I quan m'hi poso no puc parar.

Bellver de Cerdanya, 10 d'octubre de 2000.

(Josep Maria Cuenca Flores: Muntanyes de gent i de paraules. Tremp: Garsineu Edicions, 2001)
 

* * *
 

  • Miquel Spa: Entrevista publicada al diari Regió 7, 6 de gener de 2008.