Autors i Autores

Manel Figuera

Narrativa breu

El carrer, desert. Els cigrons de glaç colpien amb contundència el meu rostre. Ningú no em contestava. Enmig de la blancor al terra, com si de neu es tractés, vaig córrer en direcció al bosc. Les branques amarades d'aigua dels avellaners em van deixar xops els cabells al mateix temps que me'ls enganxaven. L'evaporació de l'aigua caiguda formava una boira densa. Cridava la meva filla i em va semblar que la veu no m'arribava a dues o tres passes d'on era. Vingué un moment en què el brogit de la pedregada va ser ensordidor. No obstant això, oïa a la perfecció els xiulets que provenien de més amunt. Aquell to em va guiar. Cegament creia que al peu del freixe trobaria la meva filla. No disposava de cap més esperança.

(De "L'home dels xiulets", finalista al Premi Vila de Puigcerdà 1998, dins de Les bruixes de Cerdanya i altres narracions. Tremp: Garsineu Edicions, 1999).

* * *

Es van veure després d'amagat. L'excusa: un sopar de mestres de la zona escolar rural. L'Imma estava excitada. Sabia que aquella nit passaria. Ho provocaria. Necessitava sentir el frec de la pell d'aquell noi. El desitjava. Volia que l'abracés, que la besés, que li fes l'amor amb passió. Volia obrir-s'hi de cos i ànima. Volia anar-se'n amb ell ben lluny. El riu no parlava, no, però li havia obert una porta.
S'arreglà. Es posà roba per a l'ocasió. El vestit amb escot. La faldilla molt curta. Les mitges negres lluents. La jaqueta oberta. Les sabates de taló alt... Els llavis vermells. El perfum femení. Les pestanyes amb rímel... Es mirà al mirall i es va veure atractiva.
—Mama, que maca estàs! —li va dir la Carme.
—Gràcies, filla meva —li respongué abraçant-la.
Se sentia culpable, però el desig de besar uns altres llavis podia més. D'improvís, les muntanyes s'havien enretirat. El riu les havia tallades, al congost estret, i corria lliure cap a la plana.

(De "Etnografia", finalista al Premi Vila de Puigcerdà 1999, dins del llibre La piranya i altres narracions. Tremp: Garsineu Edicions, 2000).

* * *

Urdós. Murs de llicorella humectats per l'aigua propera. Arrebossats malmesos per les inclemències. Un molí fariner també vora riu. A uns cent metres vessant amunt, la rectoria, al peu del turó on hi ha la vetusta església romànica. Dintre la casa parroquial, una llum tènue que es baralla amb l'embat de les ombres de cada racó de la cambra. Silent, mossèn Joan, un home que depassa la seixantena d'anys, assegut en una banqueta de fusta. Prim, alt, sec, de pell emmagrida i cabells blancs i minvats, recolza el cap en una taula rectangular i allargada. Amb les mans s'oculta el clatell arrugat.
A l'exterior, els porticons s'han obert per ells sols i reboten contra les parets de la casa. Amb l'impuls de l'oratge, com si volgués entrar dins l'estança, una branca de pollancre, en forma de mà descarnada, va colpejant el vidre de l'estreta finestra.

(De "Secret de confessió", finalista al Premi Vila de Puigcerdà 1999, publicat en el llibre La piranya i altres narracions. Tremp: Garsineu Edicions, 2000).

* * *

Als pocs minuts, però, tornava a suar. El camí s'havia convertit en un sender estret que maldava per guanyar altitud, en llaçades, per una tartera. A cada dues passes, els dos homes en feien una enrere. El Martí, en canvi, lleuger com una daina, saltava de pedra en pedra amb una agilitat sorprenent. Semblava fet per trescar per aquells pendents escabrosos i incòmodes. Més amunt, al cap d'una ascensió penosa, van voltar el vessant de la serra cap a la dreta i arribaren a l'entrada d'un congost estret i fondo, el que havien albirat des del rec de les Bruixes. Tot i la profunditat, no semblava gaire llarg, però sí espectacular i feréstec. A l'altre costat, ja tenyit per les ombres de la tarda que estava avançant, s'endevinava un paisatge diferent, humit, poblat per un gran bosc de pins.

(De "L'olla d'Esquei", Finalista al Premi Vila de Puigcerdà 2003, publicat en el llibre La Mare de Déu dels sicaris i altres narracions. Tremp: Garsineu Edicions, 2004).

* * *

Els dos s'alçaren i, potser sense saber per què, sortiren de la pallera i baixaren a l'era. Les gallines els van sentir i van obrir el bec per arrossegar un tímid cloqueig remorós. Creuaren l'altiu portal, oint els lladrucs dels gossos, i van sortir als camps, que descansaven sota el bany suau de la lluna amorosa. Sentor de la terra, assedegada encara tot i la mica de pluja d'aquella tarda. Un cel estelat, a l'horitzó, guarnia les carenes sinuoses de les muntanyes. Només el carrisqueig dels grills i el cant d'alguna au nocturna, tal volta un duc o un mussol, trencaven els silencis de l'harmonia.
Els grills, les aus nocturnes i uns lleus sospirs vora un rec, sota els pollancs de la riba. Els dos vailets es van mirar, sorpresos. Sospirs, roba que frega la pell, juraments. L'herba es movia rere uns matollars de saüc. A una desena de metres, mig ocults entre unes gavarreres, van veure els amants. La Marianna i el Cinto, com Déu els va portar al món, estaven estirats, fortament abraçats i gemegaven de pler.
—Agoita, s'estimen! —exclamà l'Isidret amb un fil de veu.
El Genís, llavors, ho va entendre tot.

(De "Dies de blat i sègol", menció especial al Premi Pirineu de les Homilies d'Organyà 2003, publicat en el llibre Homilia 2003. Lleida: Pagès Editors, 2004).

* * *

Amb el Cesc vaig tenir una altra discussió, en part per la meva culpa. Mai no he sentit animadversió per determinats col·lectius socials que han estat marginats. Tinc amics gais i em sento de meravella amb ells. Tampoc no tinc res contra els immigrants, vinguin d'on vinguin i sigui quin sigui el color de la seva pell; al cap i a la fi tots som descendents de barreges ètniques al llarg de la història. Però confesso que de jove em resultaven antipàtics els hippies, els progres i els succedanis, i em trobava incòmode en ambients ecologistes i similars. L'edat ensenya que no és bo generalitzar, que a tot arreu hi ha persones de tota mena, però als vint-i-set anys no havia superat aquest trauma. Venia que mentre jo treballava als estius per pagar-me els estudis, ells —això és el que veia, és clar— es dedicaven a fer assemblees, cridar, beure, fumar porros, viatjar i viure bé amb els diners dels seus pares. No eren pocs els qui un dia posaven seny i el papà els aconseguia un bon càrrec a la seva empresa o a l'Administració. Tanmateix, de tant anar en contra del que ells anomenaven "sistema" els considerava més carques i reaccionaris que fins i tot el meu sogre.

(De "La mala mort de Miguela Cestero", Roser de Plata al Premi Vila de Puigcerdà 2004, publicat en el llibre El castell de Foss i altres narracions. Tremp: Garsineu Edicions, 2005).

* * *

Estava abandonat, les Esqueres. La gent se n'havia anat. Almenys això és el que jo em creia. Les causes, tu i jo les sabem. Els temps canvien, i les persones. Soledat? No. Són els ambients humans més atapeïts els que em fan sentir sol. És terrorífic tenir gent al costat i sentir-te sol. L'anonimat pot ser divertit unes quantes hores, només unes quantes, com una juguesca, com una disfressa de Carnestoltes. Tothom necessita ser algú. El no-res ens espanta, no ser ningú, tant o més que la mort. Però a les Esqueres no estava sol. Ho vaig notar. Rere la boira, impenetrable als últims raigs de sol, esmorteïts, es bellugaven ombres. Ombres de roques, sí, però també d'altres que em va semblar que es movien de pressa, esperitades, cercant foscors arraulides als murs de les cases.

(De "Els ergos", menció del jurat al Premi Pirineu de les Homilies d'Organyà 2005, publicat en el llibre Homilia 2005. Organyà: March Editor, 2006).

* * *

Mentre repassava els quatre racons de l'estança, divagava amb més situacions irreals prop de la Júlia, d'improvís la noia dels meus somnis eròtics, ara corrent els dos agafats de la mà per prats verds —ella, però, amb el vestit escotat sense mànigues, la mini i les sabates de taló alt— sota un sol lluminós i uns núvols càlids, primaverals. Fou llavors quan la porta s'obrí i aparegué un home de cabells blancs, fins a les espatlles, i barba del mateix color. Tenia un nas prominent, camús, i unes orelles grosses, piloses. Extremadament prim i de mans ossudes, vestia jaqueta i pantalons negres. Duia plegat, en un braç, un impermeable vell.
—Bona nit i perdonin-me el retard —es disculpà amb una veu timbrada. Acte seguit, quasi fent-nos una reverència, se'ns presentà:— Sóc en Jesús Saladrigues, historiador i escriptor. Vostès segurament no em coneixen...
"Vaja! —em vaig dir—. Si Jesucrist hagués arribar a juràssic seria igual que ell. Me l'imaginava més o menys així, però no tan autèntic."
—... però jo a vostès sí.
L'esguard dels presents, llevat del seu —òbviament—, esdevingué atònit.
"Ni tan pretensiós", vaig seguir pensant per a mi mateix.

(De "El cinquè del jurat", primer Premi Pirineu de les Homilies d'Organyà 2006, publicat en el llibre Homilia 2006. Lleida: Pagès Editors, 2007).