No us deixeu seduir", dictava al Saló Diana. Alguns espectadors-alumnes, d'Aula Brecht havíem pres llapis i paper i escrivíem. Jo recordava en Feliu, com el vaig conèixer a Terrassa. Els nois de classe de literatura s'havien atrevit a muntar un Lorca. Bodas de Sangre, justament. "No heu de ressuscitar". Prenia nota. Ara, els nois, no sabien com sortir-se'n. "El dia ve a la fi / Ja bufa el vent nocturn / I l'alba no vindrà." Eren temps de clandestinitat encara. […] En Feliu vingué, i pacientment s'empassà un assaig general de l'obra de Lorca. La representació, per part dels nois, fou calamitosa. Alguns, vergonyosament, amb sentit del ridícul, ho volien deixar córrer i tot. En comptes de dir-los res de les falles de conjunt, es limità a corregir detalls. Els nois s'animaren i l'endemà ho van fer força millor. "No us deixeu reduir / a ser esclaus i explotats", anava dictant, no fa pas gaires dies.

(Lluís Busquets i Grabulosa. "Feliu Formosa, home de teatre i solitari sociabilíssim", dins Plomes catalanes contemporànies. Barcelona: El Mall, 1980)
 

* * *
 

Si Shakespeare és el Teatre, si el teatre és on el món es manifesta alhora terrible i banal, si el sentit velat de la poesia arriba fins al sentit del no-sentit per la bellesa de la paraula –Une rose dans les ténèbres?, havia escrit Mallarmé–, si al teatre essencialment es juga amb la veritat i la mentida, Feliu transmuta la modesta aparença inicial del seu llibre –uns poemes i unes proses que evoquen moments estel·lars de la història del teatre– en un text plural i savi on res no hi és sobrer i la vida, acompanyada de la mort, es mostra insuportable i bella.

(Jordi Coca. Pròleg a Per Puck. Barcelona: Columna, 1992)
 

* * *
 

Ha escrit un text cabdal en la literatura catalana: El present vulnerable. Diaris I (1973-1978). És el dietari d'un poeta que s'ha reconegut plenament com a tal en la maduresa, i amb una clara voluntat de reflexionar sobre la poesia i sobre l'acte de la creació. Després d'haver destacat en el món del teatre, en un moment en què tirava endavant una vocació pedagògica a l'Institut del Teatre de Terrassa, i una tasca virtuosa com a traductor de l'alemany, Formosa, inicià el camí poètic, i aquest diari és la crònica imprescindible de la nova projecció de la seva personalitat.

Així, El present vulnerable és una crònica amb doble sentit: de la presa de consciència com a poeta (bagatge de lectures, traduccions, reflexions que traeixen els dubtes íntims de l'escriptor) i de l'evolució personal (morts, dolors íntims que han tingut un efecte notable en l'escriptura, el plantejament pràctic de la condició de l'home). Assistim també a l'acte de creació, o si més no, n'endevinem els mecanismes, ens dóna breus tasts de proses que poden desembocar en textos més complets, i participen de la complexitat dels somnis. Però els Diaris són també una mostra excel·lent d'una prosa depurada, flexible i àgil, que es demostra capaç d'expressar un pensament en formació i les giragonses d'una vida dels homes i les dones, i una prova del to d'equanimitat que caracteritza Formosa: ben lluny de la insolència o la rebequeria maldestra.

(Enric Bou. "Feliu Formosa", dins Riquer/Comas/Molas, Història de la Literatura Catalana, vol 11. Barcelona: Ariel, 1988: p. 371-372)
 

* * *
 

El present vulnerable és un diari intel·lectual, no un relat quotidià de fets, tot i que accions, anècdotes, se n'hi troben, però sempre com a matèria de pensaments, a vegades trampolí de la imaginació. El mateix cal dir de la poesia, també és de pensament, es nodreix d'idees encara que neixi de la realitat: actes, contactes, impressions visuals, tot hi té transcendència. En aquell conegut poema que fa 'sóc amic de la tarda d'hivern...' Formosa indica un dels seus intents, el de 'comprendre el llenguatge atzarós dels objectes interns' i transcriure'l. Això no significa una poesia obscura, però sí subtil. No és difícil d'entendre que la música sigui 'de plata fosa' ni que dels pètals vinguin besos, que un poeta assimili d'un altre poeta la idea del temps, ni d'un altre encara, que tot resulta atzar... Aquest és Feliu Formosa, el de presència invulnerable, poeta d'imatgeria, el de les fidelitats.

(Anna Murià. "Presència invulnerable". Escriptor del mes. Institució de les Lletres Catalanes, maig de 1994)
 

* * *
 

Ell, juntament amb altres creadors, però sobretot ell, va ser qui en la dècada dels seixanta i dels setanta va saber introduir a casa nostra, d'una manera profunda, rigorosa i gens frívola, algunes de les més grans aportacions de la dramatúrgia europea contemporània. A ell, li devem el coneixement de tècniques i teories teatrals transcendents i profundament renovadores, en un moment en què el teatre català es buscava a si mateix i necessitava una empenta per tirar endavant. El teatre com a espai de llibertat, com a arma combativa, com a epicentre dels conflictes de l'home en societat, com a plataforma de la revolta i de la lluita.

(Sergi Belbel. Dins DD. AA.: Feliu Formosa. Col·lecció Homenatges. Ajuntament de Terrassa, 1995)