–Des de l'any 1973 ha publicat dotze poemaris. El primer va arribar quan tenia gairebé 40 anys.
–Cada llibre de poemes és molt diferent. En el meu cas, hi ha hagut un punt de predisposició a escriure que ha anat apareixent amb intermitències. De poemes en puc anar escrivint, però ha d’arribar la necessitat de muntar un llibre.

–Com va començar a escriure’n?
–A la dècada dels 60 vaig descobrir el món del teatre independent. Participava en representacions de Piscator i Brecht, entre d'altres. En poesia, aquella dècada va estar marcada per l'escola social. Hi havia autors com Francesc Vallverdú, de qui ara s’ha editat l'obra completa, que eren realment bons. Jo vaig començar entre la poesia social i la generació dels 70.

–Albes breus a les mans començava així: "T'és possible de viure algun instant / sense la pressió dels fets, / entre tantes batalles / que, per més ironia, saps que has de perdre?"
–El 1972 va acabar la meva experiència política com a militant del PSUC. Per a mi, la primera poesia era una manera de reconsiderar el passat immediat i reflexionar-hi.

–Defineix la seva poesia amb quatre paraules: cultura, experiència, música i metàfora. Per què?
–No hauria escrit res si no hagués llegit autors com Celan, Juan Ramón Jiménez, Machado i Salvat-Papasseit: la proximitat amb la cultura ha estat total. L'experiència es reflecteix més en alguns llibres que en d'altres. A Per Puck (1992) em limito a les experiències teatrals. En canvi, a Cançoner (1976) el que explico és molt més viscut. La música és fonamental: el vers lliure no existeix, en la meva poesia. I la metàfora és la poesia mateixa.

[…]

–Encara se l'associa molt amb Brecht, a vostè.
–Vaig participar en el primer muntatge que es va fer a Catalunya d'ell, L’excepció i la regla, l'any 1958. Al principi, la meva adhesió a Brecht era incondicional; ara tinc algunes reserves, potser pel didactisme excessiu, tot i que té mitja dotzena de clàssics. Continua interessant-me: vaig arribar a coordinar-ne l'edició del teatre complet, on hi havia vint traduccions meves.

(Jordi Nopca: "Feliu Formosa: 'En la meva poesia, el vers lliure no existeix'", Ara. Ara llegim, 26 d'abril de 2014)
 

* * *
 

–Després de tants anys, ¿s'arriba a racionalitzar l'origen del poema?
–Més aviat no. Carner deia que el primer vers te'l donen els déus. Però, com que en aquest llibre [Immediacions] només hi ha primers versos, se suposa que ja no cal una elaboració posterior. En definitiva, del que es tracta és d'estar una mica a l'aguait, a partir de les experiències vitals i de moltes lectures, per captar aquest primer vers. Després, pots fer servir procediments molt diversos. Per exemple, el meu amic Joan Margarit escriu i reelabora contínuament. Jo, en canvi, no ho faig tant. Més aviat deixo que maduri alguna cosa dintre meu perquè després es transformi en llenguatge. Margarit treballa sobre dades molt concretes de coses que li han passat i s'atreveix a parlar d'un dia que el seu pare va fer tal cosa o de quan el seu avi era al front...

[...]

–Cada llibre respon a moments de vida concrets?
–No sempre. Als dos últims llibres es pot dir que passo comptes amb la vida, en una actitud bastant contemplativa, més que no pas comunicar una experiència molt concreta. Cançoner sí que partia d'una experiència única i concreta, que era la mort d'una persona. A Per Puck tractava l'espectacle i el que el teatre representa per a mi. Però els dos últims llibres tenen una estructura formal molt pensada i molta musicalitat. L'experiència està molt transcendida per la metàfora. Jo sóc un gran lector de poetes castellans com ara Machado, Miguel Hernández i Unamuno precisament perquè m'agrada molt aquest tipus de poesia de reflexió.

–La seva trajectòria com a traductor i com a docent, ¿li ha tret temps per escriure poesia?
–Si es tracta de traduir no em sap greu, perquè m'ho passo molt bé, sobretot traduint de l'alemany. La frase alemanya m'agrada molt. M'agrada haver de reordenar. És un procés creatiu, encara que ara ja ho faig d'una manera molt ràpida. Els poetes que he traduït també m'han influït molt. Per exemple Brecht, pel que fa al llenguatge. Brecht és un poeta molt divers, amb 1.300 pàgines escrites de poesia. M'agrada el Brecht que planteja un dubte i acaba el poema amb una pregunta, més que no pas el Brecht dels personatges marginats. També he traduït l'obra poètica de Trackl.

[...]

–Ara vostè s'ha convertit en el traductor oficial de Brecht al català...
–Brecht és un autor molt especial perquè té una evolució molt complexa. Primer, hi ha el Brecht jove, que és molt anàrquic, expressiu i contundent. Després, el Brecht dogmàtic i polític dels anys 30. I, per últim, el Brecht de les grans obres que, tot i que manté estructures de l'època dogmàtica, té personatges que s'assemblen als del Brecht jove. En general, és un autor difícil de traduir. De tota manera, abans de l'obra completa, tampoc no l'havia traduït gaire. Havia traduït poesia, cosa que Serrallonga no va arribar a fer mai. El Brecht poeta m'agrada molt perquè no té els problemes de dogmatisme que té el seu teatre.

(Marta Ciércoles: "Entrevista. Feliu Formosa". Avui. Cultura, 16 de març del 2000)