Quan, irada la sang, a la fi em mori,
excavau una fossana soberga
per enterrar-hi a fons la meva ràbia.
I a mi deixau-me dessecar al sol,
de la sequera extensa solidari.

(Dins de Com la sequera, 2004)

* * *

Retornes al paradís estable
on no tenen art les turbulències,
hi penetres de la mà dels èlitres
d’una imatgeria angèlica
que no necessita alabatre
     dins l’aire que ja mai no respires.

Et rep el cor solemne del silenci universal,
que en el temps fou camp de càntics i de cruixir de dents.
Et rep el teatre sens límits que fundares en vida,
allà descansaran per sempre l’ànsia i el somni.

Entres al paradís eternal
del qual et va gitar l’existència.
Retornes al lloc on res no entra,
on cap substància no gravita,
ni cap esperit mai no destorba.
     T’acull de ple el buit que t’habita.

El teu heretatge és un mar en calma sense mar,
amb el teu traspàs juntes les nits serenes sense nit.
Heretes la quiescència de la terra que soltes
i llegues la set saciada a cada got trencat.

Regresses al paradís perpetu
on tot és tàcit i immutable,
il·limitat dins la infinitud,
diàfan dins la vacuïtat,
profundament quiet dins el silenci
     i tu hi entres deixant-hi l’ésser.

La teva deixa no té cos on materialitzar-se,
ni tan sols una ombra segueix la resplendor postrema.
I en aquesta totalitat de llum sense objecte
contrauràs la bella qualitat de l’ens hialescent.

Penetres en el desert edènic
on tot calla la teva absència
com un cant obstinat i sublim,
com el ressò que solca l’espai.
Ja ets u amb la serenitat.
     No hi ha guerra per a tanta pau.

No hi ha guerra per a tanta pau.
     No hi ha guerra per a tanta pau...

(Dins de Rèquiem, 2018)

* * *

Has sentit el cant de la basarda rere els vidres
amb el seu deix melodiós i agombolador,
i no has pogut estar-te de descloure la finestra.

Allò que tems fins a fer bullir la teva sang
no és l’acer que podria anihilar-te d’un sol cop,
sinó el càntic harmoniós que cerca assimilar-te.

(Dins de Retorn a l’obert, 2019)

* * *

T’imagines que l’existència té un esquelet amb estalons que la sustenta. I no ets ningú, i no ets res; o, més encara, existeixes en la insignificança. Ah, el magnífic no ser! L’esplèndid no-res té la grandesa vàcua de la divinitat.

Una retxa en la roca no n’emula una dins l’aigua; millor un oceà sense escriptura que una inscripció vana. Una ratlla en una quartilla o en una partitura no és més greu que la secreció irisada d’un cargol; no arriba a rastre que enemic i amat empaiti. Només el que no és, és l’eternitat. Per això ets així, il·limitat com la insignificança.

Tan fútil com un conjunt buit, com un avenc pelvià, com el neutre, com l’incolor, com l’indigent en el cantó fosc d’una entrada o com la cavitat anorreada d’un cos escorxat. Com un pensament de poc estam o com aquella cançó en el camí del solitari: «Jo soc el gos que sempre va amb mi».

Però hi ha un hiat on signa una treva la insignificança, hi ha una empremta metafísica deixada sobre el llenç en blanc. Hi ha un segell que desplega el pergamí orgànic en què es desvetlla el significat de la vida.

Com l’estel brillant que forada un cel fuliginós: la taca extàtica colgada entre les robes convectives amb què t’agomboles. Psalm prodigiós.

(Dins de Thálamos, 2021)