Des que el contemplà per primera vegada, aquell puig l’havia fascinat; sentia l’atracció de les seves parets verticals cap al buit, la crida del vertigen, i es deixava portar pel seu magnetisme poderós, la màgia del descontrol. Tanmateix, només l’havia escalat una vegada, potser perquè no volgués profanar un culte repetint-lo. Ho va fer tot sol, l’endemà de la mort d’en Ferran, el seu gran amic, que havia caigut al buit del descontrol. Qualsevol que hagués vist en Claudi pujant el Penyal hauria pensat que fugia; però de què o de qui? Les seves passes irregulars, les seves manotades per mantenir l’equilibri, la indiferència a les esgarrinxades dels càrritxs, tota la seva incoordinació el delatava; però no fugia de res que el pogués estar amenaçant, sinó que s’espassava la ira envers la fatalitat. Pujava el penyal sense seguir cap tresquera, fent palès que havia perdut el guia, però no el seu mestratge, aquell que l’estimulava a no tenir més nord que la passió. Ascendia amb maneres esvalotades cap al cim, com si hi cercàs una sortida al desemparament que li suposava haver perdut el seu referent més anàrquic. Caminava, gairebé corria, impulsat pel coratge de qui volia escapolir-se de l’estrebada de la gravetat; però el seu ànim no era el del fugitiu, sinó el d’aquell qui desafia la naturalesa més poderosa, el d’aquell qui s’enfronta a la mort en el seu propi camp, bé per vèncer-la, bé per deixar-s’hi seduir.

(Dins de Cabres, 2023)