Marc Granell
Antologia
de ser passió l'home perenne dintre l'ombra,
destí i no morada car hi mora qui habita
sagrat en l'etern jardí on els déus
no són déus ni núvols, no escuma sinó absència
del ser mateix alçant el seu calze en oblit.
(De Llarg camí llarg, 1977)
* * *
Salvatges no som,
això ja ens ho diuen les enciclopèdies.
I? Haurem de trobar la paraula
escaient i justa que ens delimite.
Perquè anem vestits,
perquè anem amb la mirada fosca però trista,
perquè anem amb les mans a les butxaques.
I tenim proves
del nostre clar enteniment.
Qui pot, per exemple,
no desitjar algun d’aquests productes
delicats i agradosos
que ens ofereixen?
Ah la paraula!
(De Notícia de la tribu, 1978)
* * *
VALÈNCIA SOTA LA LLUNA
La lluna és més llum aquesta nit.
Rellisca façanes emmudides,
finestres cegues,
carrers cansats.
Els teus carrers.
Solitaris i humits com la pell ferida del record.
On la rosa i la veu cridant campanes?
Ara no pots amagar-te darrere de cap torre
ni cercar llavis de fusta on mentir la lloança.
Amb les mans tallades i el cap entre els genolls
beus amb avidesa la sang dels fills que et puden
i t'han fet el ventre ample de traïcions i taronges
podrides entre els dits del ponent i la derrota.
Blanca entre el fem t’alces ben segura
sobre el cos d’un mar adormit, taüt de les estrelles.
Verds enllà, no sents?, sonen petjades.
Has tancat prou fort totes les portes?
(Del llibre Exercici per a una veu, 1983)
* * *
T'has alçat dins de mi
com un mar que desperta
el nou dia amb la llum
maragda del seu cant,
com un vol de palmeres
que busquen altres cels.
Has mirat i els teus ulls
han encés sols i fires
en la nit que em regnava
els anys i tots els somnis.
Ara sent com passeges
molt a espai les estances,
les fosques galeries
que abans eren silenci.
Ara sent els teus llavis
navegar-me les venes
i en el cor descansar
les teues mans quan tornen
de plantar de gesmil
el desert dels meus ossos.
Ara sent que m'habites
cada hora que passa,
plena ja de sentit
puix que plena de tu.
(De Versos per a Anna, 1998)