Paraparèmia primera.
Tothom se'n fa, de castells enlaire. Amb tot, els tresos de set aixecats per sota i amb agulla al mig, i un intentant, resulten castells ben estranys, d'aquells que, un pic han estat enlairats, cal ensèmit esbucar per mà de nous castellers amb llurs castells.

Paraparèmia segona.
A vegades són els problemes falsos dels qui es pensen que no tenen problemes falsos els que fan impossible de saber si és més impropi d'expressar malament els errors que no pas d'exprimir-los tan bé com les veritats millors.

Paraparèmia terça.
És obvi que, en poesia, si des d'un punt, A, exterior a un pla, M, hom traça la perpendicular a aquest i obliqües diverses, el segment de perpendicular AD serà més petit que no el d'una obliqua qualsevol, posem per cas AC, o AB, compreses totes dues en una unitat organitzativa (articulatio) i no pas en un simple agregat (conservatio), ço és, no en un ordre que creix des de dintre (per intus suspectionem i no pas per oppositionem). En conseqüència, en el procés d'emanació d'un grau superior a un grau inferior de realitat, hom passa per fases distintes, entre les quals hi ha les de permanència, sortida i retorn, com en certa manera ho demostren cada dia els manobres quan col·loquen sobre una recta un llistó tot penjant-hi, de punts diferents, la plomada i obtenint-ne així el pla cercat, perpendicular a l'horitzontal, la qual és un objecte de la nostra intuïció sensible (coram intuitu intellectualis).

Paraparèmia quarta.
Travessar idees distintes com hom passa d'un país a l'altre durant un viatge no és pas un projecte antagònic al de tornar i retornar a uns temes similars.

LA TORNA
Pseudo-paraparèmia.
Diu que allò que s'oposa, en tots els aspectes, a allò altre, i no per això, però, l'allò pot ésser considerat només com a antagonista de l'allò altre, ni aquest com a antagonista de l'allò, car l'allò altre no s'oposa pas a l'allò, ni, de fet, tampoc a l'inrevés.

Paraparèmia sisena.
A la cèlebre cursa d'apories, que encara dura, es veu que la tortuga i Aquil·les agafaren, ja de bell antuvi, camins divergents, i que l'un —o l'una, segons alguns— a hores d'ara ha fet cap allà on l'altre —o l'altra— l'esperava de fa molt (tot corrent, això sí). I s'intercanviaran corrents, un cop més, els papers, a fi que no pugui saber ningú quin dels dos és la tortuga i quin és Aquil·les, el més veloç dels homes i de les tortugues.

Subparaparèmia.
Caic hem indicava barrejat ús colpit, o quina si fàstics moll. 

(Dins de S'ha rebentat l'hospici, 1992)

* * *

QUE MORI EL SENTIT!

Qualsevol discurs
comporta l'abús
de la seva institucionalització.

Que la significació
sigui diluïda
en el xàfec
de la crítica inherent
en la no-crítica
de la creació veritable

que no és sinó la que vol esborrar
el significat en plasmar-lo

tot deixant anar el llast

vil

de la coherència lògica
immanent en la tríade

feixuga i obligada

de subjecte-verb-predicat!

(Dins d'El desvari de la raó, 1995)

* * *

UN NOU CONTEXT INSTAURAT
pel coneixement per qualificar
quant als resultats insatisfactoris
de mansuetud acostumada i
més endavant
de mal gust endarrere ens
lliurarem a una de plena
que sostingui l'ambigüitat
de no tancar-se mai a l'armari
de les esperances amb les certituds
s'esdevé que un terratrèmol
l'ha esclafat

(Dins de M'he menjat una cama, 2004)

* * *

Carles Hac Mor, 14-08-2010

Ara em convé, ho necessito, treure'm de sobre tots els dogmes que porto incorporats pel que fa a la poesia. I anar detectant els dogmes d'altri, per tal com d'alguna manera m'han afectat i m'afecten. I dogma, aquí, equival a concepte petrificat, a impediment per a l'expansió de la llibertat d'escriure, amb el benentès que, en la recerca de llibertat, i en la idea mateixa de llibertat, s'hi amaguen dogmes que també van implícits en qualsevol antidogmatisme, atès que tot antidogmatisme pot començar i pot acabar essent un dogma o un seguit de dogmes.

I si això ho escric en primera persona és perquè ha de ser així. No es tracta pas d'alliçonar ningú, en absolut. Tothom té dret a viure i a escriure carregat de dogmes o sense cap dogma. I la presència o absència de dogmes en un autor no el desqualifica ni l'enalteix necessàriament, gens ni mica.

(Dins de Fer les cartes, 2011)