—Què ens pot dir dels seus estudis sobre Joan Fuster i de l'estreta relació, amistosa i professional, que amb ell mantenia?
—Bé, jo he estat un apassionat lector de Fuster perquè és un escriptor molt amè: és, la seua, una lectura de les coses molt directa, molt immediata i intel·ligent, amb una gran imaginació especulativa. De vegades es compara Fuster amb Pla, Pla també opina, però no té la imaginació especulativa de Fuster, eixa capacitat analítica de les coses. Qualsevol anècdota o problema sembla que va escrivint-lo com si anara traient-li punta a una llapissera, a poc a poc: i va apareixent la idea cada vegada més clara, més assequible, fins que el problema queda ben plantejat. Més que solucions, Fuster el que fa són plantejaments clars dels problemes. I un plantejament clar ja equival a una solució. Després, també manteníem una relació amistosa des de l'any 49, quan jo acabava de venir a la Universitat de València des d'Alcoi. Sempre hem tingut una relació constant i permanent, i he mantingut amb ell moltes xerrades; i sempre ha estat el mateix home que escrivia: l'home intel·ligent, irònic, generós, un gran amic i un gran escriptor. [...]

—De quina manera s'ha desenvolupat la seua tasca com a crític literari, per exemple, a SAÓ?
—[...] En la tasca de crític literari, sempre he intentat no contar l'argument ni la vida de l'autor, sinó d'explicar la meua impressió del llibre, una visió general per tal de situar-lo una miqueta, d'analitzar alguns components bàsics del llibre de forma que puga servir d'orientació per al lector. El que no he fet ha sigut una crítica valorativa, en això he estat més reservat. M'he estalviat d'elogis o de crítiques negatives, pense que una descripció ja era suficient. [...]

Conxa Rovira: "Entrevista a Josep Iborra", Saó, octubre de 1995.

* * *

—Quina importància té la traducció d'altres llengües per a la cultura catalana?
—Durant l'Edat Mitjana, el català va començar a prendre forma, a posar-se en forma, traduint els clàssics llatins, sobretot. Totes aquestes traduccions tenien una importància fonamental. El vulgar, en els seus primers segles, no tenia models propis, ni gramàtiques, ni escoles. Això obligava el traductor i l'escriptor a plegar-se als models, bàsicament llatins, ben consolidats i acabats. [...] Dissortadament, el procés es va interrompre a partir del XVI, el moment clau en la constitució dels vulgars en llengües nacionals, amb les quals es van fabricar les literatures nacionals. Amb la Renaixença literària ens vam trobar en la mateixa situació que a l'Edat Mitjana. Pitjor, perquè hi havia hagut un buit de segles i s'havia interromput el procés de constitució de la llengua literària. [...] Es va començar de nou, i les traduccions van fer-hi un paper essencial. Calia passar una altra vegada pel sedàs de les traduccions el vulgar, el català encara no normativitzat. Calia traduir les obres de les literatures europees renaixentistes, barroques, neoclàssiques, romàntiques... Era una condició sine qua non per fer possible la constitució d'una llengua literària moderna, actual, flexible. Totes les literatures «normals» necessiten traduir. La nostra, que no ho és, encara més. Els traductors del segle XX van fer una gran tasca, imprescindible, en aquest sentit.

[...]

—En quina situació es troba la literatura catalana al País Valencià?
—Complicada. [...] Jo qualificaria aquesta situació d'«estranya», en el sentit que no està situada en el seu lloc. M'explique. Com a literatura catalana es podria parlar d'una certa normalitat. Hi ha una relació amb la literatura de Catalunya i de les Illes. [...] La producció literària en català més enllà del nostre país és consumida com la nostra. S'ha consolidat un àmbit comú lingüístic i, per tant, també, literari. [...] Ara bé, i aquí ja es pot detectar la primera anomalia, els escriptors i els lectors [...] no adopten decididament una actitud recíproca. Catalunya mira un poc de biaix la literatura catalana d'aquests països. [...] Això fa que la seua literatura hi tinga una presència limitada, circumstancial. [...] Molts llibres publicats ací no hi arriben, o manquen de la promoció necessària, o pateixen unes misèries o altres. No s'ha donat o no s'ha creat una situació d'òsmosi fluïda entre els Països Catalans, que es miren el llibre valencià com un producte, si no estrany, sí un xic foraster, encara que només siga per les marques dialectals que els incomoden. Però si ara ens limitem a la situació de la literatura catalana al País Valencià, la perspectiva no pot ser més revessa. La relació de l'escriptor valencià amb la seua societat és negativa en molts aspectes. Hi ha, pel mig, el desconeixement de la llengua que té una gran majoria dels valencians, no sols pel que fa l'ús escrit, sinó també l'oral. [...] De més a més, és una societat que s'ha castellanitzat, que funciona, almenys en les ciutats més grans, pràcticament en castellà. L'escriptor topa, doncs, per començar, amb la gran barrera de l'idioma: escriu amb una llengua que molts valencians no saben llegir i, per tant, la seua relació amb la societat queda bloquejada. Esdevé, així, estrany en el seu propi país. No ja un poc foraster, com ho és en altres terres de parla catalana, sinó pitjor encara: un poc estranger. [...] Però hi ha un altre punt que encara és més greu, per no dir dramàtic per als nostres escriptors. Una cosa és sentir-se estrany o estranger i tot, en la seua terra, perquè gran part de la societat no pot llegir la literatura que fabriquen els escriptors, i una altra, molt més greu, és que molts valencians, com a valencians, s'hi posen en contra. L'escriptor és, per a aquest sector de la societat valenciana, no ja un foraster, o un estranger, sinó un enemic del seu país, un renegat, un traïdor.

Francesc Pérez i Moragon: "Entrevista a Josep Iborra: «Totes les literatures 'normals' necessiten traduir»", Caràcters, núm. 32, juny de 2005.