A Ressenya trobem una sola veu poètica que es concentra en diferents interessos amb el nexe comú de la denúncia expressada sempre des de la intimitat, des de la poesia. Aquesta declaració d'intimitats oscil·la entre la "joia", el desig amorós, i el "dolor", la mort, i té com a complements eventuals els temes de la reflexió sobre el pas del temps, la soledat humana o l'enyor del bé esvaït. Des del centre enunciatiu de la denúncia el poeta pren com a tema fort el desig amorós com a evocació de l'amor perdut, el tema del sentiment "ingovernable que ens habita", la crítica davant el món més actual dominat pels mitjans de comunicació i un pensament únic empobridor, i, finalment, —i també com a conseqüència— la desmemòria col·lectiva, el tema de l'extermini jueu als camps de concentració nazis. La intimitat i la denúncia són l'eix vertebrador des d'on el poeta adopta l’actitud crítica de posicionament davant el món i els sentiments.

Al poema Contra els poetes i la lírica (Suc de paparres) censura que hom puga dir "que el sentiment en poesia / és impostat i enganyador", hi defensa el sentiment, "aquell xiscle primigeni". Es tracta d'una apologia de la naturalitat en l'expressió del sentiment poètic, de la narrativitat i la poesia directa i, a més a més, aclaridora ("Hauríem de cridar de forma entenedora", ens diu en un altre poema). Jover pren com a referència la sàtira d'un poeta gironí, identificat amb un noucentisme evolucionat, amb compromisos editorials i polítics que desfiguren la tasca de l'intel·lectual. Aposta per la moralitat i la sinceritat en l'escriptura, per una escriptura conscient: ("els mots / són ara poc morals.../ Ningú no escriu de franc, en plena democràcia."). A pesar d'això, també es deixa temptar per l'escriptura netament simbolista. Jover sembla voler situar-se en el moment d'esquizofrènia que viu el món literari català, segons Oriol Izquierdo, entre el discurs oficial de la normalització d'una banda i, d'una altra, la relació cultura i mercat, moment acrític crepuscular de la nostra literatura, enmig de la societat de l'espectacle on sols té valor de realitat el que ix als mitjans de comunicació de masses, amb una evident absència de debat estètic.

L'obra, tot plegat, és una reflexió sobre la comunicació humana a través del nexe comú de la denúncia d'un món mancat de memòria històrica (l'extermini als camps de concentració), de sentit crític (influència dels mitjans de comunicació de masses), de sentiments ingovernables; mancat, en definitiva, de poesia. La proposta de Sergi Jover és atrevir-se a somiar, a no ser convencionals i, a més, a compartir els nostres sentiments i a riure'ns de nosaltres mateixos.

Àngel Montesinos: "Amor i sentiments", Caràcters (València), núm. 15, abril 2001.

* * *

S'agraeix que el poeta obri camins, sedimenti experiències, serveixi la paraula i ens la digui, però que, silent quan cal i sincer quan toca, no ens vulgui imposar la seva visió del món. Segurament la poesia podria ser brutal, però en els temps que corren tot es banalitza i no cal buscar el sublim fora del quotidià. Sigui, doncs, poesia, no el sinistre soroll ni el cínic somriure falsament saberut, sinó aquella paraula que educa la mirada i ens fa observar detalls i sentiments que altrament no podríem capir. Sigui, doncs, poesia un treball sobre el llenguatge ens acosta a l’essencial. Sigui, doncs, poesia, aquest llibre de Sergi Jover.

El poeta no cal que sigui d'avantguarda. El poeta no cal que se les doni de setciències, ni que ens faci creure que ha vist allò que ningú més pot entendre. En un temps que posa el sinistre de rebaixes, a l'abast de qualsevol espectador televisiu, no demanem a la poesia que ens expliqui el que tothom sap bé prou: el poeta no és cap sacerdot. No li cal predir eclipsis, ni eixugar deutes, ni esbrinar misteris insondables. Ni ser massa eloqüent. Ni elucubrar, ni embrocar, ni embordonir, ni enfangar. El poeta és prou més necessari que un profeta: és un ciutadà que guaita. El ciutadà que batega amb les asprors del dia, com en aquest llibre de Sergi Jover.

Rere massa avantguardismes s'arrossega un obvi anacronisme i un punt de ressentiment. Retalls de la història que mai no s'explicarà i petges de vida quotidiana dels qui es posen en risc de ser sacrificats cada dia als déus de l'èxit i de la pressa; vet aquí el que cal demanar a la poesia. Res d'excessiu: saber restar al seu lloc. Restar a la reraguarda podia semblar fa vuitanta anys un símptoma de por, però avui sabem que la rereguarda és el lloc de més perill en la poesia com en la vida: hi moren més civils que soldats a les guerres modernes. Res tan dur com triar l'heroisme de la poesia en la vida quotidiana, en la biografia, en l'escriptura sàviament mancada d’artifici.

Ramon Alcoberro: "Pròleg" de Vestigis, 2010.