Les memòries acostumen a ser retalls fragmentàriament escollits de la memòria —sovint les vivències més intenses: una detenció, un avortament, una mort...— i elaborats en una recreació diversa —a voltes literària, a voltes seca i nua com un concepte— que, segons qui sigui l'autor, pretén objectius diferents. En el cas d'aquest llibre de Montserrat Julió, que és segurament una primera part d'unes memòries, ens trobem amb un subgènere de difícil classificació sota una aparent simplicitat: un text narratiu que segueix un ordre cronològic vital i que aspira a reconstruir un període essencial de la vida humana: el que correspon a la infància, l'adolescència i la joventut. L'autora l'enfoca amb una sèrie de particularitats. Ens sorprenen la minuciositat, el detallisme, el to clarament meticulós en la descripció, l'abundor de diàlegs, l'elaboració de retrats de personatges, ambients i fets. I, també, la sinceritat que, encara que ho pugui semblar, no exposa l'autora a quedar malament, ja que l'honestedat és, de fet, la millor manera de quedar bé. Ningú neix ensenyat i tothom l'erraria amb els coberts de tallar peix (com se'ns planteja al capítol "La regió dels llacs") si algú no ens ho expliqués abans i ho definís. Memòries, doncs, sinceres.

Josep M. Figueres: "M'agradaria ser actriu", del pròleg a Vida endins, 2003.

* * *

Fa uns mesos em va trucar l'escriptor i editor Ignasi Riera des de Madrid on viu per preguntar-me si no creia que era arribada l'hora que Mataró dediqués un homenatge a l'actriu Montserrat Julió. L'Ignasi em va trucar a mi perquè sóc la persona de Mataró que més coneix o la primera que li va venir al cap, i va tenir sort: jo sabia qui és la Montserrat Julió. ¿Ho sap gaire més gent a la ciutat on l'actriu que ara té 86 anys va néixer, a banda dels seus parents i alguns erudits? Per iniciativa de l'Ignasi en vaig parlar amb l'alcalde i el regidor de cultura per si la idea els abellia. Els va abellir després d'haver-los informat sobre la personalitat i l'existència de la candidata a ser homenatjada. Quan es va fer públic l'acte en el qual jo havia d'intervenir juntament amb l'actriu, el mateix Ignasi Riera i el director de cine Lluís Josep Comeron la gent se m'acostava: "Qui és aquesta Julió?" N'havia sentit parlar a casa. Als deu anys, acabada la guerra, Montserrat Julió es va exiliar amb la família a Xile perquè el seu pare era políticament significat. A Xile va estudiar interpretació i va conèixer i tractar Joan Oliver, Cèsar August Jordana, Xavier Benguerel i Domènec Guansé, tots en la seva mateixa situació de desplaçats forçosos. Eren més grans que ella i es van sentir encaterinats per aquella joveneta que declamava bé i recitava les Corrandes d'exili de l'Oliver amb l'entonació viscuda amb què s'han de recitar. 

Va retornar a Catalunya a final dels cinquanta després d'haver fet escala a Montevideo per veure actuar la Margarida Xirgu, i saludar-la. A Barcelona va entrar a l'Agrupació Dramàtica. Va dirigir i interpretar obres de Joan Oliver, una de les quals, Pigmalió, al Palau de la Música. L'Esteve Albert i en Terri, els homes més desperts i actius llavors de Mataró, la van portar a la ciutat on havia nascut per donar-la a conèixer. Així en vam tenir notícia a casa. Recordo una interpretació seva d'una obra d'Alejandro Casona, un altre exiliat, al Teatre Monumental. Només es va omplir una fila. Tot i els esforços divulgatius, sempre mig clandestins, qui era la Julió? Va intervenir en pel·lícules, les fantàstiques pel·lícules catalanes de Comeron, Isasi Iasamendi o Juli Coll, i al final es va traslladar a Madrid, que als anys setanta oferia més oportunitats. Ignasi Riera la va conèixer allí, i dimarts ens la va dur a Mataró perquè la poguéssim aplaudir. No érem gaires, però la Televisió de Mataró la va entrevistar i ara més gent sabrà de qui parlem quan parlem de la Julió. Durant l'acte, ens va recitar Neruda i també les Corrandes d'exili tal com les entonen els exiliats.

Manuel Cuyàs: "La Julió", Avui (Barcelona), 1 de maig del 2015.

* * *

Un mes que acabarem a Mataró, on va néixer, fa 86 anys, l'actriu i escriptora Montserrat Julió. Als deu anys, i després d'un exili forçat a França, va poder arribar amb els seus pares a Xile, amb el Winnipeg, el vaixell que havia organitzat Pablo Neruda a favor dels refugiats republicans. Allà la nena Julió va poder fer estudis i es va enamorar del teatre, que una catalana, Margarida Xirgu, tant a Xile com a l'Uruguai, dignificava. I és que el 28 d'abril, a la Sala d'Actes de Can Palauet, l'Ajuntament mataroní ret homenatge a la llarga i no gens plàcida trajectòria de Montserrat Julió, que va ser actriu de teatre (en català i en castellà), de cinema, amb participació en més de trenta pel·lícules (l'estrena al costat del també mataroní Lluís Josep Comeron) i de televisió... i que, alhora, es va convertir en escriptora notable de guions, de memòries i fins i tot d'una novel·la, que fa basarda, de ciència-ficció, sobre el futur apocalíptic que potser ens espera.

Ignasi Riera: "Montserrat Julió", Avui (Barcelona), 16 d'abril del 2015.